I has retrobat al xiquet il·lusionat que mirava el món des del banquet de sa casa i el veia com els altres no ho feien. I sa mare el mirava amb una comprensió infinita, i l'abraçava mentres sa iaia, que feia anys que habitava llocs remots, alimentava el seu esperit amb històries impossibles.
I ds d'aquell banquet fins el pati de la Granja, han passat molts anys i un minut. Una mesa camilla còmplice, un riure's fresc, el de ta mare, que encara recorde perquè el veig en tu.
I ja saps que també t'estimem!
