L'aigua, un dret humà. Dia mundial de l'aigua

El Juliol de 2010 la ONU va declarar l’aigua potable i el sanejament com un dret humà, a hores d’ara aproximadament 884 milions de persones no tenen accés a l’aigua potable, més de 2.600 milions de persones no tenen accés al sanejament bàsic i cada any moren aproximadament 1,5 milions de nens per malalties relacionades amb l’aigua i el sanejament.
Ecologistes en Acció

El planeta terra conté un 71% d'aigua. En l'any 1993 l'Assemblea General de les Nacions Unides va declarar el 22 de març com el dia mundial de l'aigua.

Les flors de Mercé Rodoreda per al Dia Mundial de la poesia 2012

L’any 1981-ai!- vaig descobrir uns escrits de Mercé Rodoreda que sempre m’han acompanyat i que he llegit i rellegit i rellegit...i encara ara m’emocionen, m’omplen, em sorprenen i m’emocionen.I només puc dir, que si els crítics diuen que això és prosa, a mi em sembla poesia. He llegit que les Flors de debò, li van costar a l’autora”una eternitat” d’escriure, les construïa a poc a poc, les destil·lava i després les va deixar amagades en un calaix durant molt de temps. A mi m’han acompanyat mitja vida i espere que em duren l’altra meitat.

Viatges i flors, és un dels meus llibres més estimats, veig l’escriptora autodidacta popular, veig la periodista i l’esperit d’aventura, veig la tendresa i la distància, i la desesperança i l’exili, i l’amargura de la guerra i la soledat i la fragmentació. Però també veig l’esperança i la poesia i el joc.  Us he triat breus fragments de les flors perquè quedeu enganxades com jo a la seua contemplació.

Flor Boja

És molt enganxosa i molt perillosa....No és bonica ni lletja: és una flor...L’atreu la sang dolça dels homes. Espera, a la vora dels camins, que passin....D’un bot els puja a la sabata i, amb gran cautela se’ls entafora entre el camal i la pell...S’hi abraça i s’adorm.

Flor Tendra

Líquida i en forma de gra de raïm -si caic o no caic entre fulles creuades- neix sense adonar-se’n...Enxarolada i llefiscosa, la sangonera la xucla amb desfici, i qua s’ha acabat el temps de florir, de tants granets delícia només queden manyoguets de pell arrugada: panses.

Flor Dolenta

És d’un color de caramel de menta, ple de matisos. Té un pétal en l’aire, afarbalanat...És flor-musclo amb cresta i baldó...

Flor d’Aigua

S’obre ran de l’aigua més neta del món: la dels llacs, que és deta d’esponja de neu. És petita, blanca-vori, melissa, tarongí. És una flor que beu....

Flor Felicitat

...Ni els estranys corrents de l’amor, ni l’aigua en el punt de la set, és a dir, res d’aquest món no es pot comparar amb el plaer que regala mirar la flor -l’has de mirar estirat a terra-,  ni al moment en què la posta del sol la fa cantar.

Consulteu tot el que diuen a a la web LletraA de Mercé Rodoreda

"La biografia i l'obra de Rodoreda estan profundament lligades als esdeveniments culturals i polítics. Només va assistir a escola durant tres anys, entre el 1915 i el 1918, i en dos centres diferents. Filla única d'un dependent d'una armeria del carrer de Ferran i d'una mestressa de casa, el seu destí semblava el matrimoni. Mercè, una nena solitària que escrivia escoltant i transcrivint els diàlegs dels paletes que treballaven al jardí, segons ha deixat escrit en un breu esbós de memòries, va acomplir el destí familiar a vint anys. Es va casar amb el germà de la seva mare, un emigrant a Buenos Aires que sovint ajudava l'economia familiar de la seva germana. Joan Gurguí era disset anys més gran. De la unió va néixer un fill l'any següent (1929). La vida de casada despertà en la jove mare un desig cada vegada més fort d'independència, d'escriure, de tenir un ofici. Cada dia torna una estona a la casa materna de Manuel Angelon, on es tanca a escriure al colomar (un colomar de color blau, com el de La plaça del diamant). Fa versos, una comèdia teatral de què no ha quedat rastre, una novel·la. Mentrestant, és proclamada la II República. I, com si el mateix ímpetu de llibertat se l'emportés (com Aloma, que baixa de Sant Gervasi a la Rambla, on veurà què hi ha de nou a la ciutat i on pot comprar la novel·la que ha de llegir d'amagat,Una mena d'amor, de C.A. Jordana), Rodoreda es decideix també a sortir del barri. Se'n va a l'editorial Catalònia i es paga (el marit li paga) l'edició de la primera novel·la, Sóc una dona honrada? La noia de Sant Gervasi ha fet el pas decisiu. La publicació de la novel·la va acompanyada d'una imponent transformació física, i aquests dos fets fan de la jove Rodoreda un dels tipus més interessants de la catalana dels anys trenta: eixerida, atrevida, desimbolta, ella mateixa es fa la roba al dictat de les revistes i del cinema. I comença a entrar a les redaccions periodístiques."

Ja és primavera per a Papasseit i per al Corte Inglés

Primavera d’hivern - Primavera d’estiu

i tot és Primavera

i cada fulla verda, eternament

Joan Salvat Papasseit

Creu Serrat que res no és mesquí, té raó? La primavera  del poeta ha arribat al Corte Inglés, però a la meua cartera s’ha instal·lat el desembre congelat. Els retalls, els decrets, els rebuts de les multinacionals elèctriques i telefòniques, de les assegurances, els impostos a l’Estat, per sufragar als enviats de déu en la terra i als seus fidels servidors que perdonen pederastes, o per copagar la privatització del negoci de la salut-malatia, i ajudar al finançament per dues o tres vies de l’ensenyament privat- privat, de què?, de vergonya?-, tot passa pel meu jornal de funcionària- retalls i més retalls, augments d’IRPF i congelació de jornal. Creu Serrat que cap hora és isarda, esquerpa, escabrosa, salvatge?

Ha tornat a passar, com sempre. Abans que el calendari marque la fi de l’hivern o que les falles cremen amb un ritual alliberador i enlluernador, la primavera ha tornat al Corte Inglés, un lloc privilegiat del planeta -un nou paradís- que és on primer arriba el temps d’esperança i felicitat que, sembla, que enguany només allí es quedarà. La temptació dels seus perfums i la calidesa dels pastels, la promesa dels complements...Enguany, però, per a mi i per a tantes i tants com jo, les papallones s’enlairaran no perquè perseguisquen un somni a l’abast de la targeta de crèdit, no! S’enlairaran perquè fugiran espantades en detectar la gelor intensa que desprén la meua cartera, que mana sobre els meus somnis i desitjos. El que les papallones temen és el desembre congelat sobre les seus fràgils ales.

Ni perfums, ni pastels, ni complements, i ai! tampoc fragàncies! Rajoy i sus muchachos han decidit que pague pels meus pecats, i no li ho han dit a les papallones de la botiga.

Què quins pecats? Fàcil. Estudiar una carrera que em van pagar mon pare i ma mare, aprovar unes oposicions amb el meu esforç, estimar el meu treball quasi cada dia, defensar els meus drets de dona, treballadora, usuària. Després endeutar-me amb el banc per comprar una casa, perquè de lloguer ací no n’hi havia, i fer-ho per a tota la vida, i esperar que l’interés del 17% inicial baixe al 4%; contractar una assegurança que cada any augmenta la prima, sense saber per què; consumir llum de forma moderada, però veure com les companyies que guanyen i guanyen pela, augment exponencialment la meua factura sense que jo hi col·labore; creure per un moment en l’estalvi d’un pla de pensions i veure com els diners estalviats se’ls menja el banc, sense que jo els toque. 

He pecat, ho diuen els amos de totes eixes grans companyies que s’emporten el que fabriquen al tercer món, perquè allí les persones són barates, i els guanys es multipliquen; he pecat, ho diu l’esglèsia des de l’inici dels temps, sóc Eva, i pague amb els meus impostos els seus edificis i els seus privilegis de gent que viu sense treballar; ho diu l’Estat, el meu amo, que em paga i ara m’acusa de treballar poc i cobrar massa, i m’acusa de les seues desgràcies i els seus deutes. He pecat, ho diu gent del meu veïnat que m’ha vist viure lliurement, mentre guardaven a les caixes fortes els diners negres que no pagaven impostos, i amb els seus xanxullos  feien falleres o festeres a totes les filles i els compraven moto i cotxe als xicons. Creu Serrat, que no és fosca l’aventura de la nit, però què podem esperar de rapsòdes i poetes que no saben d’economia global?

Sí, he pecat, sóc professora, sóc mestra, sóc dona, sóc funcionària. He sigut feliç, he pagat a hisenda, he votat a l’esquerra, crec en la democràcia, en el comportament ètic, en el bé comú i en la sinceritat. No sóc propietària, no crec en Déu, ni en l’estalvi i mai he obeït ni als amos ni als retors, ni a les monges. Creia, però, en la primavera del Corte Inglés. Enguany, amigues, s’ha acabat, les papallones s’han enlairat i no sé, si serà per sempre.