 |
| Diana caçadora, Manola Roig |
Entre l’Albufera i la Devesa, pasturaven camells durant l’edat
mitjana i a més a més es podien trobar i caçar una llarga llista d’animals de terra i de ploma que ara ens sembla
inventada i fantàstica: falcons, porcs senglars, francolins, llúdries, ascles,
morells, polletes, roseta, serranet, siseta, tètol, fotja, i “toros braus,
serpents criminoses. I més bèsties de ferocitat constatada. I cérvols, i llebres,
i cabres salvatges. I encara més: fins i tot hi pasturaven camells”.
L’enumeració l’he extreta del magnífic i poc conegut llibre L’Albufera de
València, de Joan Fuster. Un llibre joia, per moltes raons. El llibre va
ser imprés per primera vegada a Barcelona l’any 1970, i tan bon punt s’acabaren
els 120 exemplars de què constava l’edició, desapareixeren. Jo n’he pogut vore
un dels originals, però vosaltres haureu de llegir qualsevol de les versions de
Bromera. I afegiré que l’haurieu
d’usar per a l’aula, si sou del ram.
El llibre de Fuster, tan rar com trobar camells pasturant per la
Devesa, ho és perquè és l’únic “llibre bonic”—crec!— que va publicar l’autor.
Millor dit que li va publicar La
Rosa Vera una editorial
creada l’any 1945 per fer “rellevant
la il·lustració”, segons expliquen els protagonistes de la iniciativa.
Contat o llegit —tant se val perquè no recorde per què ho sé— sembla que Fuster
va conéixer l’obra de l’editor i a mig camí entre la proposta impertinent i
l’extrema curiositat per fer una cosa diferent, li va suggerir a Jaume Pla “Que
no farem algun llibret d’eixos teus?”, la cosa va quallar i mentre Pla
fabricava els 120 gravats al burí—absolutament deliciosos—l’autor suecà
construïa un text a mig camí entre l’erudició, la reflexió i la divulgació que
mereix ser llibre de capçalera per a qui s’estima la llengua, la terra, la
cultura i la ironia.
“Nos havem manat de paraula al feel cambrer nostre en Guillem
Miró, de Burriana, que de continent retorn a la dita vila en lo terme de la qual
són nostres camells, per trametre-los a la nostra Devesa de l’Albufera de
València, car d’açà no troben bona pastura; per què us manam que de continent
vos emparets d’ells, e que hajats un hom que contínuament los guard..”, la
carta de “l’Aimador de la Gentilesa” tramesa al Batle General de València la
podeu trobar al llibre, així com l’afirmació que explica per què dimonis
pasturaven camells en l’Albufera. Qüestió per cert, que no pense desvetllar.
Espavileu, que Fuster també és un clàssic ben modern i sembla que volem
oblidar-ho.
I amb tant d’animal “major” ja podeu suposar que la caça existia,
els poderosos baixaven fins Riola,
Sollana o Sueca acaçant
senglars. Poderosos que durant molts i molts anys van senyorejar
muntanyàs, devesa i marjal, des de Joan II d’Aragó a Joan de Borja, Duc de
Gandia i fill del Sant Pare Alexandre VI—ai, quan els papes tenien filles i
fills coneguts!—; des de Jaume I, fins els Austries; des de Ferran d’Antequera
a Don Manuel de Godoy, duc de l’Albufera i de Sueca. Just el lloc on segons la
Crònica de Martí de Viciana—1564— “Porende muchas vezes los reyes e grandes señores acostumbran algún
tiempo del año yrse a holgar e recrear…” Vides regalades de poderosos, perquè
n’hi havia d’altres que ja treballaven per ells. Caça major per a esbargiment
d’uns quants varons marcats per la sang i la conxorxa.
Les dones no cacen, només caçava la grega Artemisa, Diana per a
Roma, la deessa del bosc, de la lluna, portadora de la llum, acompanyada de
gossos i amiga de cèrvols i ossos, de llebres i guatles. Una Artemisa que
segons la mitologia ajuda amb diligència i efectivat a qui la necessita i també
és ràpida i efectiva per al càstig. I sobretot ajuda sa mare i d’altres dones
que fugen del poder del’home. Segurament perquè no tenia por de la nit, i de
nit corria lliure per la naturalesa salvatge la van fer desaparéixer dels
nostres models.
La caça per esport no l’entenc, massa crueldat innecessària, massa
dolor. Ara bé, caçar per sobreviure, això ja són figues d’un altre paner. Diu
Fuster “la caça ha estat sempre un
recurs humà imprescindible: per ella hem aconseguit sobreviure, enmig de la
caòtica ferocitat dels nostres germans de parc zoologic”. I tornant a
l’Albufera i a la caça, tema de la digressió, m’imagine que les persones que vivien
vora el llac havien de lliurar una dura batalla per sobreviure cada dia.
Defugint les males condicions del salvatge territori, i les lleis, dels
poderosos, que els ofegaven— cite de cap, però en algun moment fins i tot
tallar canya es pagava amb la mort—, esquivant la vida salvatge i la no tan
salvatge, feta de rates, per exemple. Per què vora marjal, prop de la Devesa,
de la canya i de la séquia, com pots evitar l’enfrontament amb les rates? En
Sueca en caçaven i en menjaven, mon pare assegurava haver-ho fet. No
m’estranya. Si les rates conviuen amb la espècie humana des del Plistocé han
tingut temps per a tot. Sembla que n’hi ha qui les ha domesticades, també, i la
rata ha mostrat ser un animal intel·ligent i capaç de deixar-se guiar per una
persona. Però, ai, matar una rata, això ja demana més habilitat i concurrència!
Des de fa poc visc més prop de la naturalesa, bé que domesticada,
que de la ciutat i les rates de camp en formen part de la meua la rutina. Per a
mi, el canvi ha sigut positiu, però estrany. Ambigu. Han entrat a formar part
de la meua vida un gos rater, però mestís, i una gata negra poc amiga de les
visites, ni un ni l’altra amb pedigrí.Tots dos animals, convenientment
esterilitzats per poder entrar en una casa. He observat la gata caçar ratolins,
pardalets i un conill, jugar amb ells, matar-los i menjar-se’ls. I la meua
ànima urbana ha patit. M’he hagut d’enfrontar a una invasió de formigues que
volien viure en el meu rebost, i la meua ànima urbana ha patit. No obstant, fa
ben poc vaig vore el gosset, la gata i dos humans caçant una rateta que havia
pres casa nostra pel seu nou cau, i la meua ànima urbana s’ha transformat, per
un moment, en l’Artemisa caçadora.
Vore la gata atrapar amb la rapidesa d’un llamp la rateta, i
passar-se-la d’urpa a urpa, vore’ls tots dos, gos i gata, seguir el rastre,
fatejar, la rateta en companyia dels amos; vore el gos, actuant coordinadament
amb nosaltres, sentir la nostra excitació per la descoberta de l’enemiga i la
persecució, i, finalment, vore el gosset, de qui sempre hem dubtat, matar la
rateta d’un mos certer, m’ha convertit per un moment en aquella Artemisa de
naturalesa salvatge, no domesticada. I gràcies als meus animals, la meua ànima
urbana s’ha alliberat. Imagineu com de necessària seria la caça per sobreviure
entre porcs senglars, cérvols o cabres salvatges, si la Devesa i l’Albufera
conservaren el seu estat natural? El de “selva”, segons Fuster “ Més o menys,
com les selves d’Àsia, d’Àfrica, d’Amèrica o d’Oceania”. Dels camells, ni en
parlem!
