A les dones ens ha tocat viure-morir- soterrades pel magma d’un ús sexista del llenguatge. I encara, si només fóra el llenguatge! Ja sé que no sempre ha sigut així, però els morts, no són mortes. I diguen el que diguen els doctes i savis universitaris -de no recorde on- si un terme resulta ambigu i excessivament –ideològicament- polisèmic, tenim l’obligació de substituir-lo. La nostra salut cultural, física i política exigeix claredat. Com més clares més amigues.
Fixeu-vos on arriba el sexisme que fins i tot a un terme femení com “la mort” han acabat per atribuir-li una “imatge” masculina. Amb ben poques excepcions. Així per als cristians la mort és un àngel, que no és cert que no tinga sexe – o algú pot pensar que Gabriel és nom de dona?-, i també el dimoni- mascle i àngel desobedient-. Només les moires gregues, o les parces romanes eren una figura femenina associada al substantiu. I duraren poc.
En parlar de morts, dels privats i del públics, no se’ns haurien d’oblidar les mortes. Si parlem de sants, les santes també s’han de visibilitzar. El detall, en democràcia, és important. En realitat, determina la frontera entre el que es veu i el que s’amaga. Serà més llarg, serà més car, però és com el respecte per les llengües, o per la varietat de creences, o per la diversitat de talles, és el rebuig a l’uniforme i a la manipulació.
Per si teniu intenció de polemitzar, avise, m’és absolutament indiferent el vostre argument filològic i d’autoritat. El meu és un posicionament polític, ideològic, de justícia. Vull veure la meua identitat sexual clarament, sense preguntar-me si m’hauran inclós o no. Què voleu, m’he cansat. Les actituds sexistes són interessades i amaguen voluntat de control sobre la realitat, plural i promiscua. Contradictòria. Com els ninxols del cementiri on cada persona figura amb el seu nom complet, i compartint amb germans, germanes, pares i amics, mares i filles un únic espai per a l’eternitat.
