El xiquet de paper

Sa mare li va dir que no se n'anara a soles.
Ell, com sempre estava distret.
Definitivament distret.
I caigué.
Tot es va fer fosc, negre
com la sutja i el cor d'algunes mares.
 Tenia por, molta por.
Se sentí humit, s'acabà la caiguda, sentí la remor de l'aigua.
Es torbà en començar a sentir com es desfeia.
Una sensació joiosa i tan tan perillosa!
 Li agradava, i no es va resistir més.

Sa mare li va dir que no se n'anara a soles
i ell se n'anà.
Li digué que s'esperarà
i no s'esperà.

Sempre que passa davant del forat mira
per si torna el seu fill.

Personatges itinerants.: L’olor de la sagristia de vidapervida

Personatges itinerants.: L’olor de la sagristia de vidapervida

Dia mundial de la poesia: Josep Palacios, el poeta que juga

Toca hui celebrar el dia mundial de la poesia, no en sóc massa partidària de celebracions mundials, no obstant  després de falles, ho trobe apropiat, refrescant, esperançador. Per unir-me a les celebracions he triat  vells coneguts, que a més a més han creat junts i són riberencs. 

La imatge és un detall de les il·lustracions de Manolo Boix , per a La serp, el riu. 

 
El fragment de poesia que haureu de llegir en veu alta o a cau d'orella, i que ha estat editada per un altre suecà, Toni Furió, és l'última obra de Josep Palacios, Un nu. 

Del poeta que juga diuen que és"Hermètic, poc procliu a l'exhibició pública, gairebé secret, ... ha creat un món propi, un univers literari exuberant, ple d'incitacions a la descoberta, d'indagacions metafísiques i de preguntes de resposta gens fàcil."

Un nu, josep P.

fragment

“¿Què et sembla, que era jo un escriptor fi? Delicat en la forma, delicat en el fons, dret i tombat?

No sóc bareloní ni alacantí, ni ní,

jo:jo sóc del terròs, no del de sucre, que quedi ben clar.

I encara que els palaus mai se m'acabaran, com em deia el meu pare, no en tinc ni un d'habitable.

...

¿ I la moral és fer o no fer?

¿Callar religiosament, cridar religiosament?

¿Quina, o una i una, per donar la mateixa cara a tots els déus?

¿Callar cridant, cridar callant? ¿Sense condicions?

Quan crido, sento com se me'n va la veu, fins a desaparéixer;

quan callo, que el silenci ve cridant contra mi, sense missatges, que ni a plena veu em diuen què.

¿És mostrar o no mostrar:

això, què?

Som culpables, instal·lats en la mandra, gimnàstica afí, segons qualsevol ètica,

i fins sense cap ètica.

...

¡Literatura!

Per a un literat com cal, tot és literatura, veritat revestida de mentida,

i, si vol, pot trair els seus lectors, però els pitjors lletraferits el volen redimir

perquè el seu llapis és el dit diví de la creació.        ¿Sí?

[sic]

de la destrucció. ¿No?

[cis]”