La trilogia de la mort (II): La mare de la seua germana

I es tornà una estàtua de pedra. Va perdre el color i la calor. Les pedres es trenquen, però no ploren, no criden no senten... Ser pedra era una bona manera de passar per eixe dolor, pel dolor lent de la mort. Ser pedra compacta. Creure fermament, amb la fermesa de la pedra, que la mort l'havia alliberat del seu sofriment, ara ja sense esperança. Tindre la convicció que la mort el va ajudar.

Mans fredes que no va poder tocar... i li cantava “de profundis clamavi atque domine... ja no cantarien més junts... tu inert, jo pedra. Tu alliberat, jo subjugada, presonera del teu record, del teu dolor, de la teua mort. Aquella última i íntima visió em va convertir en estàtua de pedra per fora, per dins.

I com de ràpid és el procés que ens fa pedres si en tenim necessitat i la voluntat ens acompanya. I quanta estabilitat ens pot donar ser pedra. I quina llàstima que el temps les resseque i les trenque. I qui sap com s'arregla una dona-pedra trencada?

Contra tots sants, flors per a Hipàtia

Donueta, flors per a Hipàtia. Manola Roig

“El nombre de Hipatia significa la más grande. La leyenda de Hipatia de Alejandría nos muestra a una joven, virgen y bella, matemática y filósofa, cuya muerte violenta marca un punto de inflexión entre la cultura del razonamiento griego y el oscurantismo del mundo medieval”
Divulgamat

Huí i demà recordaré els meus morts, però també les meues mortes. I no vull saber res de sants ni de martirs, l’església ens ha robat la festa. Tant que dins del cementiri del meu poble fan missa. Que no m’esperen, ni morta, ni viva. Recordare les persones a qui estimava i s’han mort. I també recordaré les que respecte i admire. Però sobretot vull recordar l’actitud d’Hipàtia d'Alexandria, una dona valenta, a qui mataren violentament els cristians perquè era lliure, i volia viure segons el que pensava.

Círil, patriarca d’Alexandria, "doctor de l'església, pilar de la fe"i sant, sospitava d' aquella dona impertinent, que paga amb la mort, per ser lliure i no sotmetre’s. Així un grup de cristians "fanàtics" la van assaltar i se la van endur dins d’una església, la despullaren i la van matar. Humiliació i venjança. Les mans, les dels fanàtics, la sentència la de la mateixa església que s'apropià de dos ritus pagans sobre la mort. El de la cultura celta i el de la romana. Cristianitzà i modificà substancialment el sentit i l'abast de les festes rituals, fins a convertir en una de les seues festes més emblemàtica. S'havien quedat el control de la mort i trencat -amb oracions- el silenci i la pau dels cementiris.

I  és així, com les rapinyaires canviaren el sentit d'una festa amb la qual el poble celta celebrava el pas d’un cicle de l’any a un altre- el temps clar començava l'1 de maig, amb el floriment de la natura i la sortida dels ramats a pasturar i el fosc l'1 de novembre, coincidint amb l'arribada del mal temps i el tancament dels ramats. I li afegia noves tradicions robades en unir el costum d'origen romà de visitar els difunts. Morts i vius en mans dels hereus dels “assassins” d’Hipàtia. Aquella dona pagana que no volia consentir en ser batejada.

I què va fer l'església amb la tradició romana? Sembla ser que al s.VII, el Papa Bonifaci I, ja va decidir que el Panteó de Roma, dedicat a deus i deeses era millor consagrar-lo en honor de la mare de déu i de tots els màrtirs cristians i celebrar un dia de festa en el seu honor. Els deus i les deeses han mort, visca l'únic Déu!. Després passà a ser una celebració per a tots el sants difunts, i finalment el Papa Gregori IV va designar el dia 1 de novembre com a data oficial de la celebració i va promoure la institució d´un segon dia de pregàries pels difunts, el Dia dels Morts. D'aquesta manera és com la festa de Tots els Màrtirs, que es celebrava primer pels volts del 13 de maig, va passar a ser la de Tots els Sants, l'1 de novembre.

No hem de consentir que la vida i la mort estiga en mans dels fanàtics que segueixen pensant hui el mateix que pensàven quan van assassinar brutalment Hipàtia. Encara que s'amaguen. Hui ens manifestem contra els sants i els martirs, contra tots sants i li portem flors a Hipàtia.

Halloween o els morts també són mortes

Donueta i carabassa. Manola Roig

“Les dones donen la vida, les mans de les dones guareixen i preparen aliments; en elles hi ha alguna cosa màgica, quasi divina.”
Metgesses, llevadores, fetilleres, fascinadores... ,Teresa Vinyoles Vidal
«Creuen que hi ha en elles quelcom diví i profètic, no menyspreen llurs consells ni negligeixen llurs respostes» Germània, VIII-2, Tàcit

Les dones no tenim ni tan sols dret a morir, com a dones. I això que una ens en toca, segur. La proximitat de la festa de tots sants m’ha fet pensar en què també la mort necessita una mirada de gènere. Les dones només som visibles davant la mort si n’hi ha violència. I no sempre. Som notícia, si ens maten. Morir, o que et maten. No és el mateix. Així la nostra “mort” es converteix en espectacle. Com el de les bruixes que penjaven per ser lliures i poderoses. Fa quatre dies, en comptes de bruixes, les van anomenar republicanes, i també les mataren. I van ser els mateixos.

L'1 de novembre hem de celebrar l'arrelat culte pagà a les ànimes, el Samain o Samuhin, una festa celta, que marca l’inici del període d'obscuritat, un "temps fora del temps", entre les dues meitats de l'any. Un moment màgic i especial en què les terres de l'altre món obrien les seves portes i qui les habitava entraven en contacte amb el món de les i els humans. Era aquesta una de les dates en què es creia que les bruixes celebraven grans reunions o augmentaven el seu poder. 

Les bruixes, dones amb poder, només podien ser perseguides. Així durant l'edat moderna, sobretot a la segona meitat del segle XVI i primera del segle XVII, es va dur a terme una persecució de dones acusades de bruixeria bastant considerable. Es tractava, sobretot, de persecucions promogudes pel mateix poble, que acusava les dones –que no controlava- de causar les calamitats locals.

Diu Teresa Vinyoles el reconeixement “del fet que podia haver-hi en elles un element diví i profètic xoca frontalment amb els plantejaments de la societat patriarcal i no es pot encabir en el marc que proposava l’Església i que plantejaven els savis medievals, igual que contrastava amb els supòsits dels savis de l’època clàssica i meravellava Tàcit. La dimonització creixent de la dona es pot emmarcar en aquesta barreja d’admiració, de por i de desconeixement de l’altre. L’Antic Testament ja condemna la màgia i el judaisme hi vinculava especialment les dones.”

 

No he trobat en la xarxa què va passar amb les bruixes valencianes, però sí que els va passar a les de Catalunya on no les cremaven , sinó que les penjaven a la plaça del poble. Hui els meus morts, són mortes.

• Calders (Moianès): foren executades cinc dones del mateix poble i del veí de Viladecavalls de Calders.
• Caldes de Montbui (Vallès Oriental): el maig del 1619 foren jutjades Antònia Puig i Braga, Margarida Pujolràs, Margarida Mimó i Casavellor (Margarida Mimona) i Montserrada Durrius. El 1620 foren detingudes cinc dones més, de les quals Eulàlia Úrsula fou l'única que se'n salvà, alliberada, després de ser condemnada a mort. Tenia només 18 anys.
• Castellterçol (Moianès): foren jutjades, torturades (així n'obtenien la confessió) i condemnades a mort Elisabet Cerdà (na Cerdana, vídua) i Joana Carrera (Carrereta). Abril del 1620.
• La Garriga (Vallès Oriental): maig del 1619.
• Granera (Moianès): el novembre del 1619 foren torturades i jutjades Antònia Salamó i Joana Oliver.
• Montseny (Vallès Oriental): maig del 1619.
• Sabadell (Vallès Occidental): el gener del 1620 foren torturades i jutjades Joana Sol i Guilleuma Roberta, gavatxes.
• Sentmenat (Vallès Occidental): abril del 1620.
• Sant Miquel de Toudell (actualment Viladecavalls): el 22 de novembre de 1619 es va detenir Ramona Porta, acusada de bruixeria. Va ser traslladada a la presó de Caldes de Montbui, on va morir penjada el 4 de juny de 1620.^[3]
• Terrassa (Vallès Occidental): maig del 1619.
• Toralla (Pallars Jussà): foren torturades i jutjades set dones, a més d'un home, de les quals quatre foren penjades a la forca: Cebriana Polvorera, Pere de Françoy, Eulària Pellicera, Joana Françoya i Joana Bertomeua d'Erinyà, Elisabet de Monic i Margarida Thomasa de Serradell, i Caterina Colometa de Toralla. Cebriana Polvorera i Elisabet de Monic foren condemnades qui illam suspençam reliquit in furca presentibus dictis testibus et copiosa multitudine (que ella suspesa quedi a la forca presents els testimonis esmentats i una copiosa multitud). Pere Françoy, Caterina Colometa i Joana Bertomeua foren condemnats a l'exili dels dominis de la Varvassoria de Toralla: in perpetuum exilium a tota dicta varvessoria. Margarida Thomasa fou condemnada a la presó i a ésser vigilada pels parroquians, com Joana Françoya, i no penjada a la forca pel fet d'estar prenyada. Eulària Pellicera fou absolta i alliberada.

La trilogia de la mort (I)

La mare que patia

“Les ferides són tan tendres
que la realitat s'amaga
sota terra, espantadissa i retràctil
com un caragol”
Gemma Gorga, Llibre dels minuts

No se n'adonava però la mort del seu fill l'havia canviada. Ja no vivia amb la resta de la gent que l'estimava: home, filles, netes i néts... res tenia sentit per a ella. La mort del seu fill, a qui va ser capaç de mirar en aquella capsa ridícula —es pot contenir l'amor i la vida en una capsa?— i sense intimitat —per què ha de ser públic i tan impúdic el dolor? La capsa on jeia un cos que ja no parlava. És la mort un no dir?

La mort o la mirada a la mort, de la mort la va traslladar a una altra dimensió. El món com l'havia viscut havia canviat, profundament, radicalment, ja no existia... El dolor, la incomprensió per aquella situació impensable i ridícula — o no és la mort ridícula?— havia deixat una pàtina que ho esborrava tot i a tots.

Un nou escenari on la mort deixava de ser real se li aparegué. Inicia una conversa permanent amb ella mateixa que mai abandonava. De tant en tant mirava qui tenia al voltant i no comprenia què volia. Ella seguia el seu monòleg inacabat, inacabable, i confús. Paraules i paraules i més paraules que l'allunyaven del món i de la gent que sabia que el seu fill havia mort. Paraules com a barrera, paraules com a trinxera... Es pot lluitar contra la mort?

L'esperança que si no parava de parlar la mort no es faria present. La convicció que el silenci la mataria de dolor. La por, cerval, no la deixava callar.


Nota de l'autora: Aquest escrit forma part d'un série breu, de quatre històries, que recorda els meus morts més pròxims, estimats i dolorosos. El dibuix que l'acompanya és de Manola Roig, i els meus morts també són seus.