Homenatge a Montserrat Roig

És temps de recordar les persones que han mort i que han deixat rastre en les nostres pells. Algunes ens són ben pròximes, palpades. A d'altres les coneixem pel que han dit, o pel que han fet. De cap d'elles perdrem l'alé. T'estimem Montserrateta - que et deia Fuster- i no és cap mentida.

"Fa temps que les dones se senten optimistes. Victoria Ocampo deia a Virginia Wolf, en 1943, que la història de la germana poeta de Shakespeare, morta sense haver escrit una sola línia, viu en totes les dones. Algun dia, somniava l’argentina, la dona que avui renta els plats i posa la canalla a dormir, aquesta dona que no té temps ni de llegir ni d’anar a una conferència, tornarà a nèixer i escriurà. No cal que pensem que totes les dones que avui renten plats i posen la canalla a dormir escriuran algun dia, però Victoria Ocampo sabia que les dones necessiten escapar-se de la marginació social per no haver de justificar-se davant la societat literària. No podem negar que escriure és un art barat i que no cal un aprenentatge específic. De cada cents escriptores una directora d’orquestra. L’escriptora no fa soroll, només vol temps i silenci...La tradició de narrar, que tant agrada a les dones que no escriuen, ha estat el suport de bona part de la literatura escrita per dones. Narrar necessita un tempo diferent i, també, d’una capacitat per a escoltar les veus que no se senten...Aneu al camp i escolteu una vella que parla sense saber que està fent literatura, una vella que “no s’escolta parlar”, com deia Ramon Miquel i Planas a propòsit del que feia Víctor Català als seus contes. Descobrireu per què la humanitat ha necessitat narrar-se a ella mateixa."

Digues que m’estimes encara que sigui mentida

Montserrat Roig

La rondalla de les xiquetes lluna

Ben amagades, en un far recòndit i quasi inaccessible, soterrades per l’heura, els tamarius i les palmeres, diuen que s’amaguen les dues entrades –úniques– al cau de les xiquetes lluna. Són elles, més aigua que terra, més aire que terra, més llum que aire, les que miren cara a cara la lluna per portar-li l’alé del sol. Aquestes criatures fantàstiques, quasi salvatges, a qui alguns hòmens temen i algunes dones protegeixen, són les úniques que poden enganyar a la lluna per a que es mostre, i així ajudar a qui habita la foscor a viure la nit. A les xiquetes lluna els agrada botar, i córrer, l’olor de la terra humida i la dolçor del caqui madur i la taronja perfumada. La dona de pedra que mira la mar,  mentre vigila l’eixida del sol, les avisa de l’arribada del dia del Samuhin, i les ajuda a obrir les portes dels dos mons. Comença per a les xiquetes lluna el temps fòra del temps i per a les persones de la terra el període d’obscuritat de la primera meitat de l’any.