Els tres cosins.
Dia Internacional dels drets de la infància.
Manola Roig
Hui se celebra el dia internacional dels drets de la infància, i ens hem volgut afegir. La Convenció sobre els Drets dels Infants, de les Nacions unides, es va adoptar el 1989. A finals de 1997 havia estat ratificada per tots els països, excepte Somàlia i els Estats Units
La Declaració Universal dels Drets Humans de 1948 ja proclamava que els infants tenen dret a "atenció i assistència especials.
Hem triat només una mostra del que s'ha enunciat com a Drets dels infants, una s'adreça a la consideració dels infants com éssers humans sense limitacions, l'altra s'adreça a l'obligació que l'estat té, i per tant que ens compromet a totes i tots: ni maltractaments, ni abusos ni explotacions. I una amonestació per a qui amb la seua actitud, de silenci o complicitat, deixa de cumplir amb la seua obligació.
Article 13
L'infant té dret a la llibertat d'expressió i a buscar, rebre i difondre informacions i idees pels mitjans que trie només amb les limitacions que la llei preveja.
Article 19
L'Estat té l'obligació de protegir l'infant contra tota mena de maltractaments, abusos i explotacions; de tipus físic, mental o sexual.
I només afegir un últim article que ens agradaria veure en la convenció:
Clar i català. Bròfec, irreverent, autócton. Així ho he sentit a dir. Una dita popular per burlar-se de la desgana i evidenciar la inconsistència de l’excusa. Humor i sexe, en boca de dones.
Pèls sí o pèls no? La”desgana” de la dita resulta interessant perquè li dóna una certa iniciativa “sexual” a les dones, alhora que qüestiona el mite de la “predisposició” masculina al coit. A més a més planteja un qüestió que per ser privada, no resulta menor: els pèls del nostre cos. Perquè la dita conté ironia, però també enuncia el prejudici.
Els pèls sobre els nostres cóssos, no té el mateix efecte en mascles o femelles, si em permeteu dir-nos així. En la cultura popular, els pèls fan a l’home “poderós” i tot i que no tinc a mà cap exemple erudit, la mània peluda traspassa la cultura popular. O és que el pèl de la barba no compta? Recordeu per un moment la iconografia pictòrica de tants sants i reis, i sabreu què dic.
Però i el pèl femení? Escoltem l’apocalíptic sant Vicent Ferrer en un dels seus sermons: “I vosaltres, dones, a les vostres filles, ¿ què els ensenyeu? Ahh! “ Ara mira, filla meua, així és com t’has d’afaitar (depilar); mira, pren l’espill i estira aquest pelet així…”La mare es fa alcavota de la filla; i on va aquest camí? A l’infern, tu i ella…” Així que poc de pèl ens arrossegarà a l’infern, però massa pèl ens deixarà més soles que la una.
Em ve a la memòria que en un determinat moment les nostres conviccions d’esquerres ens obligaren a llevar-nos el sostenidor i deixar-nos els pèls en les cames. Lluïem mugrons marcats i cames peludes. Pensàvem que la revolució era cosa de tots i totes. Ells, però, no ens mostraren res, com a mínim en públic, i en canvi feien bava davant els nostres pits maltractats per la gravetat, mentre n’ignoraven els pèls.
No crec que la qüestió dels pèls siga menor, perquè tindre’n o no, marca una diferència. De cultura, d’estatus, de conviccions, de poder adquisitiu. Així doncs el cos de les dones, de totes les races i èpoques, està exposat al caprici sobre els seus pèls. Mentrestant amb cera, caramel, guillet, pinces i làsser les dones acabem per defer-nos-en, abans fins i tot que l’edat resolga el nostre dilema. Amb pèls o sense?
Personalment, i sobre els pèls al cos us diré que m’he transformat en ferma partidària del làsser per a una part del meu cos, m’agrada conservar-los en una altra i, definitivament, on no tinc pèls és en la llengua.
