Dia Mundial de la poesia: la dona forta

La ONU proposa que celebrem la poesia «La poesía es una de las expresiones más puras de la libertad de la lengua. Es un elemento constitutivo de la identidad de los pueblos; encarna la energía creativa de la cultura en su facultad de renovarse sin cesar.»

Mensaje de la Sra. Irina Bokova, Directora General de la UNESCO,
con motivo del Día Mundial de la Poesía, 21 de marzo de 2013

I així ho fem, com cada any, per celebrar l'entrada de la primavera. Enguany hem triat a la poeta valenciana Maria Beneyto, una dona forta.

L’ENGANY
Jo sóc la dona forta de la Santa Escriptura.
(Mai no hi hagué més feble, més humil criatura.)
Mai no hi hagué un silenci més compacte que el meu
tancant els camins vívids a més crescuda veu.
Ells em motegen freda, i serena, i valenta.
I estic plena de pànic i de tristor calenta.
Ells són sens rels pregones, i sens força i sens pau.
Ells són el covard sempre, o el dolent, o l’esclau.
Ells són els vents aqueixos que ajuden tota flama,
ells, folls, els gots de l’ombra, la veu tensa que clama.
I jo no sé quin núvol equivocat i estrany
posà en mi l’aigua aquesta, de font que no em pertany.
Però mai no vaig dir-los: «Companys, també sóc terra.
De flama sóc i d’aigua, d’elements sempre en guerra...»
No els diguí la por meua a la nit, a la mort.
Prop de mi, no sabria que estic morint-me, el fort...
No és l’estil meu, sabeu-ho, lluir per la ferida
                              la vida.

III Dia de la poesia catalana a Internet: poetes valencianes sota el franquisme

Enguany ens unim a la celebració que es promou des de la UOC i des de la pàgina LletrA, que tant ens agrada i que tant usem i usem. Hem triat una poeta valenciana que va viure sota el franquisme i que va ser víctima del sexisme que ha existit i existeix en el món literari. També en el nostre.

El fet l'explica Maria Lacueva i Lorenz, en l’article Bastir un pont sobre l’abisme i no perdre l’equilibri (o ésser dona i escriptora en català durant el franquisme al País Valencià), “ Anna Rebeca Mezquita, segurament va escarmentar pel tractament rebut en guanyar, i perdre tot seguit, la Flor Natural pel millor poema d’amor dels Jocs Florals organitzat per l’associació “Lo Rat Penat” el 1952. I és que, quan el president i el secretari del jurat, Carles Salvador i Enric Soler i Godes respectivament, se n’adonaren que l’autoria del poema corresponia a una dona, li van retirar el premi...." Ja fa temps els dedicarem un post Escriptores valencianes sota el franquisme, hui us reproduïm una de les poesies d'Anna Rebeca Mezquita, de Rou

SERENOR


Plovia:
Assedegada de l'ansietat de viure
vaig anar a cercar la pluja benaurada;

m'hi vaig voler sentir mullada d'ella,
que l'aigua correguera per ma espatlla.
Vaig deslliurar mos peus de les sandàlies,
i per els viarons del meu jardí,
han fet camí mos peus,mullant-se
amb l'aigua de la pluja
qui no porta verí.
Dormia l'escorçó i l'escorpí dormia;
semblava que negats foren pel ploure a la nit;
no hi havia cridories mentre l'aigua queia,
sols les flors i les mates vessaven al se sí
el balsam flairós que, juntament amb l'aigua
lliscava damunt mi.
Plovia...
i jo xafava l'aigua amb peus desnús.
Plovia...
i en mi era la nit, negra com el banús.
Plovia
i jo era blanca com el ploure de l'aigua.
Plovia
i amb l'aigua de la pluja sentia'm batejada.