 |
| Xiquet laberint |
Enguany que el dol per la mort de ma mare, per totes les morts que portem al coll, ompli el nostre hivern, he canviat les nadales per boleros, els que ballaven mon pare i ella. Només boleros “Voy a apagar la luz, para pensar en ti”. I també apagaré els llums de Nadal, i tota la felicitat de calendari imposada, des de la publicitat, des de l’església...i només quedarà “El dia que me quiera...y al viento las campanas diran que ya eres mia”, quedaran els records i la pena pel buit, i el dolor per les ferides obertes. Viure, és sobreviure. Si podem evitar que les traicions i les decepcions ens facen més vils, viurem millor, més tranquiles.
Viure és caminar i esquivar l’enemiga, els enemics. Per cada mentida, una pena. Per cada veritat, una pena. Qui tinga penes, que no les amague. S’acosta Nadal i sé que enguany nosaltres el celebrarem deixant que el silenci i el dolor siguen les nostres companyes de taula, les protagonistes. Qui diu que és obligat ser feliç? He d’obeir una cançò religiosament interessada que marca quan he de riure i quan he de plorar: “Joia en el món, Jesús és nat”? I a mi què! ma mare és morta, i mon pare i el meu germà...n’hi ha qui ha perdut l’amor; la fidelitat de l’home; les esperances de mantindre el treball; la possibilitat de véncer el càncer; o a l’home, que era la seua vida. També ha mort, per sempre, la tendresa amb què una altra mirava a la filla, que no li perdona que haja triat viure i no morir asfixiada pel desamor i la rutina....Vull boleros, no mentides de confessionari “Nosotros que nos queremos tanto debemos separarnos no me preguntes más...”
Sóc de l’estirp d’Eva, pecadora i culpable. I què? M’esforce per deixar en terra, colgada, tota la misèria que ells ha posat a sobre meu. Passar el dol és compartir les ferides amagades de tanta gent. Els meus morts obren el camí cap a les seues històries i les veig nuetes i nafrades. Culpables de dolor, que ara gosen explicar, mostrar. I en compartir-lo amb mi, m’ajuden. Afegim pena a la pena perquè el dolor està ben vist. Ta mare s’ha mort, anima’t!, és llei de vida, somriu, oblida. És temps de joia, ho diu Freixenet.
A 25 de desembre, fum, fum, fum...he sabut l’amarg dolor de la mare que va perdre una filla i ara el gendre, tan jove, tan de repent però he de cantar, fum, fum, fum. Aquella dona jove i forta, m’ha contat com va patir durant dos anys la malaltia de sa mare sense ajuda, sense poder atendre-la com volia i encara ara li plora cada dia. He plorat amb la que va sofrir tots els intents del germà per sobreviure al puto mieloma, i ara creu que no té dret a ser feliç. Però, ai, és 25 de desembre, fum, fum, fum. No tens dret a plorar, no tens dret a la pena, ho diu la tele. “Sin ti, no hay clemencia en mi dolor”, vull boleros. Vuelve a casa por Navidad, encara que en casa no quede ningú. Si has perdut la faena, trenta anys de treball i una carta o un mail!, o la pagueta extraordinària, si se t’acaba l’atur, o si estàs pendent d’un ERE que no arriba mai. Vuelve, que t’esperen.
Si estàs malalta, no ho digues. Si estàs trista, amaga-ho. Si ets pobra, perquè algú t’ha robat tot el que tenies, nega-ho i canta. Cantem, germanes, germans, cantem per a que es tranquilitzen. Oferim-los les nostres alegries, com un sacrifici ritual. Hem perdut el dret a la tristesa. 25 de desembre, fuig, fuig, fuig.
