Donueta: pancartes i pensions

Espereu-me, cony! Volia arribar més prompte però, com sempre, m’han entretingut. Ah, però jo a la de hui no puc faltar. Sé que sembla que no faig massa cas del que em conteu, i que alguna amiga em posa la llengua damunt per ser massa trivial… també n’hi ha qui m’acusa de passar massa hores mirant i xarrant sobre sabates. Però, és que això meu amb les sabates sí que és un vici, i no el del fulano del banc mundial, el del nom difícil, que confon la incontinència genital –ho he dit bé?– amb una malaltia. Pobret, encara demanara que se’n faça càrrec la seguretat social. I si provem amb una bona bascollada?

Sí, sí, si les monges deien el mateix que aquella, que si la xica, que si el poder, “evita la ocasión y evitarás el peligro”, ai, ai, ai…! En Nova York els violadors de luxe acacen dones en les habitacions d’hotel, a 3.000 dolars la nit. Elles estan treballant i estan soles. En Ciudad Juárez, ho vaig sentir en la ràdio, les violen i les maten pels camins solitaris, els de la droga, i per la mateixa raó: són dones que estan soles i van a treballar. No, si ja veus ser pobra, dona i voler treballar és la perdició de les dones, no havíem de guanyar el pa amb la suor? O a nosaltres ens tocà pitjor part en el repartiment?

Que m’espereu, déu! Que vull arribar la primera a la plaça per agarrar la pancarta, sí, la que porta pintat “Retallades de penis per als violadors”. Ah, que no diu de penis, sinó de pensions. I això per què? Dius que Strauss-Khan cobrarà tota la seua vida una pensió de 700.000 euros anuals, encara que es demostre què ha fet això? Calla, dona, calla sigues bruta i no me’n gangrenes la sang.

Per cert, però i en la pancarta no podríem, encara que fóra afegit a mà, posar-ho tot?

Donuetes: sí al futur

Poc abans d'afrontar el món la filla li preguntà a la mare: en què creus? Poc abans de deixar que la filla s'enfrontara amb el món, la mare li respongué:

1.     Crec en la desesperació de la gent

2.     Crec en la rotunda soledat dels humans

3.     Crec en la generositat infinita de qui no té por

4.     Crec en l'egoisme de qui viu i patix massa

5.     Crec en la debilitat de les forces humanes

6.     Crec en la decisió d'ignorar profundament els altres que manifesten els ancians

7.     Crec en les veus dolces dels qui s'estimen

8.     Crec en la crueltat de qui ha oblidat estimar

9.     Crec en l'obsessió de qui ja no veu els altres

10.  Crec en el poder de les paraules

Donueta postelectoral

I és que es igual que siga cap d’any, l’aniversari de la xica o la nit d’eleccions. A l’endemà tinc ressaca, cansament, mal sabor de boca i una certa buidor a l’estòmac i a la cartera. Quines ganes tenia que s’acabara! Cert. Però, cony, i ara què? A seguir. A mi la regla m’ha baixat i el dolor de pits em mata. Ah, i massa olor a desànim, a futur clavillat, a endemà…

Nena, he quedat ben farteta, ma mare me n’ha donat p’a salar, que si Rajoy, que si Camps, que sí que vull anar que són bons xics. I jo, sense ganes, però mare si a vosté la pensió qui li la defensa són la gent d’esquerres, i els que vosté diu són de missa però no volen pagar ni un duro, que tot és per als amiguitos del alma. Ai filla no sé de què em parles… la meua amiga Conxin, que ho sap tot, diu que en la tele valenciana diuen que els bons són els del Papa, sí filla la tele de la Mare de Déu dels Desemparats... Fes el favor d’acompanyar-me a votar, quins nassos! per què no va amb la seua amiga? Quin mal caràcter que se t’ha fet, xiqueta! Arregla’m la papereta i no m’enganyes.

Damunt la meu filla major s’encabronà en passar la nit fòra de casa, acampada en la plaça. Però, nena si tu no coneixes a ningú, qui estàrà? Va Magda? Joan? I allí què penseu fer? I la gossa qui la trau, jo? Sí, si ja m’has explicat que el Strauss-Kanh va per ahí acaçant dones,i que cobra 700.000 euros, però tu saps què és el Fons Monetari? Si ni sabem llegir el que ens paguen de les accions de Telefònica… vine prompte, no et fies de ningú, ai filla! no sé si donar-te condons o tancar-te en pany i clau…

I el menut que per dalt de tot vol que l’acompanye a la comunió. Nyas, coca, ell que ni està batejat i tots els seus companys i companyes del cole sí, però no víviem en una societat més moderna, sense monges ni capellans, i estàvem tant en Europa? Però si açò és pitjor que quan jo era menuda… ara damunt  t’has de mudar i fer-li un regal i anar a vore no sé què... Però si he d’anar a votar i acompanyar a ma mare i mudar-me per a una comunió… i la regla!

En fi s’ha acabat, i tornem a començar. Jo, com sempre, penjada de les meus manies i sense poder acudir a tot.  He sentit a dir, perquè m’ho explicava la meua cosina, que ho va llegir al diari, que ens hem de mobilitzar, que la mobilització genera mobilització. Que quedar-se a casa no és massa bo per a la democràcia real. I jo dic, i si comencem per moure’ns en casa? La meua filla podria fer-se càrrec de l’animalet, arreglar-se l’habitació i plantejar-se fer alguna cosa sense preguntar-m’ho setanta vegades, i el meu fill podria arreplegar aparells i fer-me bona cara quan no arribe a temps a per ell, i el meu home podria decidir-se a cuinar cada nit i a planxar dilluns i dimecres… Però clar, això compta com a mobilització?