L'home que volia ser precís

Estava tan preocupat per la precisió lèxica que en fer-se adult
 i iniciar la frase de la seu vida no va ser capaç d'acabar-la.
Encara segueix desgranant —designant!— les paraules
que se li han enganxat als dits
i a la gola
i no el deixen respirar.

Morirà de pura imprecisió!

LLegiu, voteu, disfruteu

Hui és l'últim dia per triar l'entrada que més us agrade al blog contes i relats.

Un fum d'amigues i amics hem reunit unes bones històries perquè s'ho passeu bé.

El trajecte més llarg

El trajecte més llarg que li permet fer la seu filla menuda, la que encara viu amb ella, és arribar fins València, i tornar. I ho fa, i el recorre una vegada cada quinze dies. Les seues amigues prefereixen anar a missa o a la perruqueria. Llocs on la confessió dels pecats, propis i aliens, forma part de la conversa. És cert que els pecats que es confessen allí ens portarien de cap a l'infern, de no ser pel perdó, que també allí es reparteix.
Ella, no. Ella no vol confessar pecats, és massa vella per a tindre'n. Tampoc vol sentir com parlen malament les unes de les altres, ni té el menor interés per fer-se passar per víctima de les seus filles. I menys encara malparlar de la dona del seu fill. Fa temps que va entendre que tenen unes vides tan atapeïdes que cada dia és més difícil fer encabir-hi una anciana.
Ella vol pujar al tren i deixar-se dur, en silenci, pel balanceig... com quan ballava amb l'home. Quasi no s'hi veu, però és suficient per pujar al tren i fer una anada i tornada ràpida. Quasi ni es mou,  ni gosa respirar.
Recupera la seua vida cada quinze dies, amb el tren, dalt del tren i en arribar a casa el record i l'esperança la mantenen viva.

El xiquet cel

Sa mare tingué la culpa.
Com sempre!

Si voleu el podeu anar a veure, ni s'ha mogut ni es mourà.

Un bon dia aquell xiquet,
 d'ulls de parany i d'atzabeja,
 es quedà mirant el cel i
la seua immensitat l'atrapà.

El xiquet continua mirant el que no té fi.
I somriu.