Vés al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: 2009

Amb 250 entrades el millor és descansar

Hem arribat a les 250 entrades, i per celebrar-ho tanquem per vacances. Necessitem crear i descansar. Trobar el silenci i la inspiració. Fred i noves perspectives.

Diari ocult de Nadal (III)

Torró i enveja


Amb el pastís de nadal i el torró de Xixona, pessiguem un poc d'enveja i alguna peça d'odi. Sucre, ametlla, i maldat, aliments que podrixen el cos. Encara busque un lloc on estar. Un dia de festa és infinit i tens temps de ser tres o quatre dones diferents: la que renta, la que escriu, la que llig i passeja, la que es manifesta...He passat mala nit, perquè les discussions, les que fem i les que evitem, deixen rastre, marques que no se'n van. No ser valorada, sentir el menyspreu, se'm queda en els plecs de l'ànima, i em punxa. Em desvetlla.

Diari ocult de Nadal (II)

Dum spiro, spero

Segon dia de Nadal, en queda un tercer? Nadal és com Pasqua?  o tres, o no res? I mentrestant consumim temps. Som, bàsicament, consumidores de temps. I el temps corre. Vivim en les trinxeres i la nostra lluita és cos a cos. Una lluita cruenta, inacabable, de dia a dia...El nostre espai més valuós, el cercle de 50 cm que ens aïlla, el que envaeixen les festes i l'alcohool, el salvarem? Arribarà a cap d'any? Temps de Nadal, temps de pànic! On queda la intimitat? Eixe espai entre un jo i un nosaltres, és on lliurem les pitjor i més dures batalles, és, també, on deixem passar l'amistad i l'amor. Greu error. I tornem a començar.
Ciceró, ens acompanya la reflexió, respire, espere.

Diari ocult de Nadal

Coses menudes

Primer dia de Nadal, i mentres m'acabe l'última copa de Blanchet, i intente oblidar el perfum intens de la sala carregada- paraules, odis, suor, enveja- només veig les coses menudes i insignificants que m'impedixen ser feliç. Ric poc, i bec massa. El meu cos s'ha convertit en un obstacle per a les relacions humanes. Malfie i desconfie. La carn tenia massa greix, i les gambes massa sal. Així no puc seguir. Hi ha més angoixa i infelicitat en mi, que segons en una hora. La culpabilitat i l'olor del formatge se m'han instal·lat en les mans. Insegura de quasi tot, m'he quedat atrapada en el meu propi nom i l'hostilitat m'acompanya.  No arribaré al torró, vull eixir, no sé com. Busque una nova mirada. Vaig al bany.

La dona de les bosses

Acaba d'arribar el seu tren. Massa prompte. Se sent insegura. Incòmoda. Avança. Torna a mirar la pantalla mentre camina. S'atura. Allí, enmig de l'estació de trens no sap què fer. És massa d'hora! Sents els tics, tots els seus tics. Ara un ull, i l'altre, sense control. No pot estar ací, palplantada, sense avançar. Tampoc pot tornar al tren, la seguretat. La seua seguretat i la calma. Per què la jornada de treball hui ha sigut més curta? Eixe temps que li sobra l'aboca a la desesperació.
I li cau una bossa. I després li'n cau una altra. En intentar recollir-les se li escapa el contingut de la bossa de mà, s'escampa pel terra. Hi ha qui s'ajoca i l'ajuda. I durant un breu instant sent la solidaritat d'un altre ésser humà, això la reconforta. El temps, que la persegueix l'atrapa. S'ha acabat. Són les set de la vesprada.
L'estació central ja no serveix de refugi, reprén el camí cap al seu martiri, cap a sa casa, cap al seu home...

Els tres germans

Amb ell n'erem tres
i jugàvem la vida,
sense pressa, sense mesura
i els dies eren anys
i els anys ens pertanyien.

Sense ell només en som dues.
Ja no juguem.
La mort se'ns endugué el joc.
Només en som dues
i només ens queda la vida.

Acaba la nostra breu relació amb La Vanguardia

Estem contentes perquè hem coincidit en la portada de La Vanguardia amb un home que és declara feliç. Si Guardiola, home discret, disciplinat i treballador, és feliç, nosaltres també.
Comencem noves històries i nous dibuixos, i us en deixem una mostra.



L'autora, com sempre, és Manola i el dibuix és el primer de la sèrie: Dones africanes.

El xiquet capsa

Era fàcil de trobar.
No sempre.
No a totes hores.
De ben menut començà a guardar-ho tot en capses
 i a portar-les amb ell.
El seu sistema per guardar era complicat
i demanava atenció i constància.
Ell i les capses van anar creixent junts.

La gent s'hi acostuma.
El que perdien estava sempre a les capses del xiquet.
El xiquet es va fer major i un dia desaparegué.

La gent no va poder suportar la certesa de saber que
el que perdrien seria definitiu.

A la portada de La Vanguardia

S'acaba la setmana, i deixem rastre en la portada de La Vanguardia. Però ens heu de buscar cap al final, després de la Loteria. Han deixat fòra de la reproducció un dels dibuixos que més ens agrada, i que encara no té el conte que li toca. Demà el publicarem.


Dibuixos a l'espai de participació de La Vanguardia

La Vanguardia, incorpora un espai de participació de lectores i lectors molt interessant, en el qual han estat apareixent  les il·lustracions de Manola Roig. Els donem les gràcies per obrir-nos el seu espai.

La imatge de hui és una imatge que ha evolucionant i encara no ha trobat la seua forma definitiva. Són tres moments d'una mateixa visió i  inicialment acompanyava el relat La platja de les pedres. Mai, però, hem reproduïdes juntes les 3 imatges, i han acabat per ser la contraportada del blog, aquella part que no canvia i ens defineix,  la declaració d'intencions de les autores de vidapervida.




Més dibuixos en La Vanguardia

Seguim estant en La Vanguardia
Els dibuixos de hui
 Els relats que acompanyen

La trilogia de la mort






La rateta que deixà d'agranar l'escaleta

Estem en La vanguardia

I com la meua germana Manola és una artista , durant tota la setmana a l'espai de participació de La vanguardia li penjaran els dibuixos amb què ha il·lustrat el blog.

Reproduisc el text  i el dibuix de hui. Demà més.






Encara no sé perquè pinte
Si em pregunteu us diré que no sé encara perquè dibuixe, però he comprés que la meua vida ja no té sentit sense els dibuixos i les fotografies. M’ha costat quaranta-tres anys començar a asumir-ho. Des de ben menuda comencí a pintar, primer la meua cara i a les meues nines. I comencí a fugir. Ser la més menuda d’una familia atípica, amb una germana i un germà estranys i desapegats, no em va ajudar massa a trobar la meua identitat. Tindre fama de malcriada i d’artista, tampoc em va centrar massa. Com de joveneta no m’ agradava gens l’escola, l’autoformació m’ha acompanyat des d’aleshores. I seguia fugint dels colors.

Un viatge, per Europa m’acostà des de Sueca- Ribera Baixa- al cor de l’home amb qui compartisc vida un fill, una filla, i tots els …

Participem al blog 365 contes

Sé que tu saps quin ha estat el diagnòstic. Sé que ho saps, com jo, que m’amague. Sé que a tu i a mi se’ns ha quedat enganxat entre l’ànima i el paladar. Més a tu que a mi.
La nostra soledat, buscada, desitjada i construïda amb detall i paciència, dia a dia, des de fa més de deu anys, ara l’habita l’ombra de la mort, que em ronda d’amagat i acompanya la meua rutina. I en casa ja no en som dos, sinó tres. Més i tot, perquè amb la mort ha entrat la por. Nosaltres tan fidels hem encetat un joc de promiscuïtat i dobles parelles, que no pot acabar bé.

Hem abandonat la racionalitat i ens hem traslladat a l’horror, a la vergonya, al silenci. No puc parlar, jo que no he sabut mai callar. No gose ni mirar-me, ni mirar-te, jo que sempre guaite des del llençol el teu cul, mentre et vistes i jo mig dorm, i espere el teu bes al coll, el que em recorda perquè estem vius.

Ara, però, dubte. Ja no sé quina és la ratlla entre vida i mort. Un diagnòstic, m’ha de canviar? I amb el que sé, amb el que ti…

L'home que va ser feliç

Ja de menut ratllava tot el que queia prop seu.
Parets, taules, mans, llibres de contes...
Cosa de xiquets, deien.
Va créixer amb el llapis a la mà.

Ni en la seua comunió ni en la seua boda
va deixar de prendre nota de tot.
Serà un mania!
 Deien.

El dia que es va jubilar va obrir els ulls per primera vegada.
Milers i milers de papers manuscrits l'esperaven.
Va deixar el paper i el llapis fora. Va entrar i va ser feliç,
diuen.

La dona d’urgències

Entrà per urgències.
Acabà per oblidar el seu dolor.
Mentre esperava, s'interessà pels altres.
Això la va curar.
S'hi quedà a viure.

Aconsellava els malalts.
Reconfortava els metges.

Les estacions de tren

Per les estacions de tren passem abans de recol·locar-nos en els nostres mons particulars. Nous espai, noves actituds. La major part de nosaltres viatgem sense companyia. El viatge ens aïlla i debilita, ens desprotegeix. La companyia ens modifica. Com els principis d'incertesa de la física.
El tren, acurta distàncies, ens destarota. Algú que no coneixem, ens mira a un pam de distància. Algú comparteix el seu olor amb el nostre, de tan a prop com el tenim. Aquell que ens parla amb confiança, com si ens conegués de tota la vida, i ens fa confidències i sabem el que no volem ni ens importa. Ni sabem d'on vénen ni on van. Porten històries amagades que volen dissimular. Víctimes i botxins en el mateix seient. Anònims. Solidaris. Tanta gent, tants tics.
El paisatge que es veu i canvia no interessa. Ni el nom ni l'ordre de les ciutats que passen. Interessa el tren espai de vida, de vides, possibilitador de canvis, esperança de fugides... origen i destí.
A ella però ningú la veu com…

Dia Mundial contra la SIDA

El blog s'afegeix a la denuncia i la lluita contra la SIDA. Especialment dolorosa per a xiquetes i xiquets en Àfrica.

Ho fem amb el cartell de Manola, que amb delicadesa ens mostra solidaritat.

La dona de 40 anys

En sa casa, només les dones arriben a eixa edat.
No se sent especialment satisfeta, encara que tinga raons.
I arrugues.
Veu davant seu una joventut acabada
que a algunes les ha espentat cap al futur
i a d'altres les ha convertit en passat vell
i emmidonat.

Té 40 anys. Voldria no tindre'n més.

Unides contra la violència

Dia Internacional contra la violència de gènere

Manifest Intersindical Valenciana

MASCLISME? NO, GRÀCIES: MATA

Per una societat igualitària: totes i tots contra la violència masclista


Malgrat la progressiva conscienciació de la societat en contra de la violència cap a les dones, la majoria de la societat pensa en aquesta només com les agressions patides per dones amb resultat de mort. Cal recordar que les lesions personals, les agressions sexuals, el tràfic de dones i l'explotació sexual, el segrest, la tortura, els matrimonis servils i, en suma, totes les diverses formes de discriminació cap a les dones que impedeixen l'exercici real i legítim dels seus drets, són violència masclista.


Les dones en situació de maltractaments sovint no troben una resposta adequada en les institucions. A la falta de formació de les diferents persones professionals que intervenen en el procés d'assistència i tramitació de denúncies, s'afegeix la precarietat econòmica. Molltes dones després d'interposar la denúncia es troben sense t…

Paraules

Si les paraules són les justes, no fa falta usar-ne ni moltes ni massa. L'excés de paraules és necessari si no ens entenem.
Va ser un dia llarg. Un dinar de comiat amb paraules amagades, no déiem el que volíem. La meua mirada es trobà amb la seua desgràcia, i s'amagà. Usarem les paraules com una distracció, com un engany, no podíem plorar i ens llançàrem paraules.
Després ella usà les paraules per ferir, per provocar dolor. Bruixa maligna que converteix paraules d'amor en sagetes enverinades. Cap esforç per comprendre.
I Serrat que canta “entre tu y yo la soledad y un montoncito de escarcha, ay amor”.
I sé que no podrem refer res, només el camí que ens porta cada dia al tren. A la realitat. A la vida, la mala vida. Tan difícil és eixa paraula, la justa?

El que dorm

Si tu dorms
jo et contaré les històries que només poden sentir els que no estan alerta.

Si em sents
un batec et farà saber que he arribat i sabràs que encara t'estimem.

Les nostres són històries d'amor
per a qui dorm amb la terra i amb l'aigua.

L'home que dubtava de les paraules

Cap mot no podia explicar a la perfecció el que volia.
N'usava un,
el canviava per un altre.
Començava el discurs,
l'interrompia.
Ho deia una vegada,
ho repetia de forma diferent.

Tan i tant dubtava de les paraules,
que aquestes acabaren per abandonar-lo.
Una a una,
inexorablement, sense pietat,
van desaparéixer del seu abast.
De la seua vida.

Va morir ofegat pel seu silenci.

La trilogia de la mort (IV)

L'home que va morir perquè voliaHo deia. Ningú, però, s'ho volia creure. Va estar preparant-se. No volia viure, estava cansat i se li dóna tanta importància a coses que no en tenen. Els anys passen i cansen. Tenim dret a viure. Tenim dret a morir. Ho deia i ningú li feia cas. Calla, home!En morir el fill va entendre que el seu temps havia passat. Necessitava, no obstant, assumir tranquil·lament la seua decisió, la seua última decisió... Li costava. Era un home pràctic, però li costava... la dona, les filles, les netes, el nét, el què diran... Passà l'any i ho aconseguí.Ell volia morir. Què tens? —pregunta la dona—. “Calla i dorm”, ell que li respon. “Tinc el que vull, tinc la mort”... i tancà els ulls i descansà.

Les sabates de xarol

Les sabates roges de xarol, amb un taló de vertigen impedeixen que es moga amb rapidesa. Les necessita, però, com l'aire espés dels trens que la mantenen viva. Sense les sabates fa temps que s'hauria mort per esfumació.
D'estació a estació, de tren a tren, la multitud que baixa o puja l'hauria feta desaparéixer. En canvi les seues sabates roges, de xarol, altes, incòmodes, desafiants, fora de lloc, sense elegància, la mantenen viva. L'aïllen, i destaquen el que vol ser. Actuen com un cercle de foc que la protegeix i l'allunya de la massa que li fuig. Que la tem.

L'home que confonia les paraules

De menut una amarga experiència va somoure l'arrel del seu pensament.
Confonia les paraules com qui confon els colors.
Els verbs només ho eren fugaçment.
Un article no sempre acompanyava el seu nom.
Mai però es desanimà,
assajava, feia provatures.
Inventava noves formes.
Un dia construí una frase amb sentit,
va ser tanta la força del seu entusiasme que el que va dir es va acomplir.
I sabeu això com és de perillós?

La cega de l'estació

No ens veiem --o coneixem-- sinó mirant-nos en altri.
Joan Fuster, Consells, proverbis i insolències

Un greu accident de cotxe em va deixar cega. Temporalment vaig deixar de viure i d'entendre el món com sempre. Em vaig sentir tan greument mutilada que volia fugir. Volia morir. La malaltia m'havia arrancat el que tenia. Odiava no veure la meua mala cara de bon matí. Fins i tot, odiava no poder veure els pèls de les meues cames, per depilar. I la sang de les meues bragues, per la regla.
I l'odi s'ensenyorí dels meus sentiments i em portà el silenci. I d'una única desgràcia vaig conéixer dos càstigs, que s'alimentaven i només ells dos m'acompanyaven: el silenci i la foscor, i la foscor i el silenci. La resta de món, i d'éssers humans, van anar desapareixent, de mica en mica, cada crit, cada insult, cada menyspreu, se'ls emportava, ells cap a la llum jo cap al silenci. Merda, merda, merda!!! Ho feia amb ganes, els maltractava amb crueltat i així, en poc …

L'home de les mans

Al principi van ser les mans.
Amb elles s'alimentava.
Aprengué un ofici.
El seu.
Fusta i mans acabaren per ser el mateix.
Mans fortes, hàbils, grans...
Veia la peça de fusta i
amb paciència,
amb constància, les seues mans
construïen una porta, aquella taula...

Ai! Ai! Ai! Tot té un preu.
Usar les mans i escapçar la vida.
Una peça més, una pena més...

Cosides i refetes,
mans que encara responien i creaven
per ell i per a ell.

Al final, ni una sola part no quedà ferida i marcada,
així el recorde.
Unes mans.
Una vida.

Desig

Secrets


Sentir la seua presència, abans que la seua veu. Només la idea de respirar la seua olor i endevinar el moviment del seu cabell, li accelera la respiració, les mans suades. Un desig controlat, i alhora arrebatador, que s'escampa de cap a peus. Comença el quequeig.Obre la boca, alenar. Obre els narius i li roba el perfum. Inhala i se la engul.La infermera no nota res, només s'estranya perquè el malalt cec i desahuciat del 203a, plora cada dia mentre li cura la ferida.

Armaris plens

Diari de nit d'una dona acròbata



Sempre m'he sentit incómoda amb el meu cos. Bé, no sempre. En alguna estranya i escassíssima ocasió, em trobe estupenda. La febre, però, dura poc i torne-m'hi que no ha estat res! Amb els anys he aconseguit disposar d'un armari ple i homogeni. Tot, o quasi, és de color negre i de formes més o menys paregudes. La meua roba és nova o gastada, però familiar i monocolor. Sense sorpreses. Com la meua vida. Una íntima confessió: el que li negue al meu cos, li ho consentisc als meus peus. Que també són part de la meua vida!

La dona d'aigua

Les meues dones

I començà a plorar.
Plorà per ella, per tota la pena que havia aguantat.
Plorà per ell, que mai no havia plorat, ni de menut.
Plorà per aquella que s'havia passat la infantesa plorant i pixant.
Plorà per aquell que mai plorà en públic el dolor de la seua mort,
que endevinava pròxima.
Plorà per qui no sabia plorar
i s'amagava per por de no fer-ho bé.
Plorà pel passat i pel futur.
Plorar era el seu destí.

Viure als ullals.
Deixar de sofrir.

Avançar en línia recta

Diari de nit d'una dona acròbata

N'hi ha persones que no poden avançar en línia recta.
Anit vaig veure un reportatge sobre misèries. Una mare portava al braç el seu fill malalt. Prim i fòra d'este món. Sense salvació possible, sense cap disgnòstic, sense atenció sanitària...Un xiquet que vivia creuat sobre la falda de sa mare, massa gran perquè ella avance, massa dèbil i indefens per a que l'abandonen. Viuen atrapats i no tenen solució.
Conec persones que encara porten al braç els seus morts, i com la mare del reportatge, avancen entropessant amb tot. I no es mouen.

Estrenem un nou banner

M'agrada canviar de banner, i esta nit n'estrenem un que és especialment bonic. L'ha construït per a mi, Vicent Ferri, i així ho vull fer constar. El que es veu són totes les diferent formes que té el cirerer d'arboç. Des del tronc obert i desfullat de l'arbre, passant per la flor i el fruit en diversos moments de maduració. Totes les vides en un banner.

Qui tinga per costum passejar per les nostres aromàtiques muntanyes segur que s'ha trobat amb la fruita, menuda, rodona i d'un roig viu del cirerer d'arboç.

Gràcies Vicent!

18 de setembre

Secrets

Cada 18 de setembre tornava al riu. Guaitava, primer. S'asseia, després. En asserenar-se aconseguia alçar la mirada i clavar-la en el cau de les canyes. I, així, esperava pacientment l'obscuritat. Cantava en veu baixeta aquella melodia enganxosa i càlida. Desfullava la rosa i la deixava caure. Un segon per comprovar que encara estava allí i, en silenci, cap a la ciutat.

Madurar

Diari de nit d'una dona acròbata

Madurar és aprendre a mentir i a callar. N'hi ha qui madura molt ràpid, com les figues. N 'hi ha qui, com jo, madura més lentament com una taronja. Madurar és també deixar la innocència en l'armari d'hivern, entre bufandes, i posar-li boletes d'alcanfor. I entre figues, taronges i un poc de pols, aconseguim serenitat i més cares per a saludar.

Diari de nit d'una acròbata

Definicions
Estranya definició en la Enciclopèdia Catalana, "del fr. acrobate, i aquest, del gr. akróbatos 'que camina sobre la punta dels peus'", que contrasta amb la definició del terme en castellà:"Persona que, con riesgo y gran habilidad, salta, baila o hace cualquier otro ejercicio sobre el trapecio, la cuerda floja, etc., en los espectáculos públicos ".

M'agraden les dues i cap d'elles s'ajusta al que entenc per una dona acròbata, si bé totes dues s'aproximen. Camine sobre la punta dels peus, perquè em fa la sensació que així vaig més ràpida i lleugera. I tot i així arribe tard. Vistos de lluny els meus moviments s'ajusten al "salta, baila..sobre la cuerda floja", amb un fort risc i molta habilitat. El risc és sobretot per a mi, i l'habilitat, de vegades se'm queda en el llit, i no m'acompanya. Considere, la meua vida i els meus actes, part de l' espectacle públic, que compartisc amb la resta de la ciutat, …

La capseta

Secrets

No gosavaobrir la capseta. Li havien dit tantes vegades que no ho havia de fer que, ara, no gosava. Tenia la certesa que el seu futur canviaria si l'obria. Sabia que en obrir-la perdria una bona part del seu passat. Paralitzada, encuriosida, decidida a tot i morta de por. Ella i la capseta de sa iaia.

Ronya

Alfabet menor

Després de tants anys d'amagar-s'ho tot, li ha quedat una costra de ronya que no aconsegueix netejar amb res. Pensava que no es notaria, i així va ser al principi. Ara, cada paraula que no diu, cada sentiment que ignora, cada somriure postís, afegeix color a la taca, que s'estén. Negra.

La dona a qui se li enganxaven les paraules

Les meues dones
La ràbia la va matar.
Llavi contra llavi, dent contra dent...
Hi havia qui mostrava un interés,
exagerat, pel seu xapurreig.
N'hi havia qui no es podia aguantar el riure i li fugia.
Era, no obstant, obstinada i xarradora.
Mala combinació.

Una llarga conversa la rebentà.

Les meues dones

Penso en tu: no seràs una simple il·lusió òptica?
Joan Fuster, Indagacions i propostes


No volia ser dona, i en canvi, no havia sabut ser res més que això:
una dona.
Una dona com les altres,
com les que patixen,
com les que estimen,
com les que veuen i diuen,
com les que veuen i no diuen,
com les malaltes,
com les mutilades i les manipulades,
com les vençudes, les enganyades,
com les que parlen,
com les que callen,
com les que corren i no descansen,
com les de sempre,
com les invisibles...

En definitiva, una dona,
com totes,
viva i per sempre.

Rebaixes

Alfabet menor

L'últim dia és el millor moment perquè pots arribar a trobar aquell segon de felicitat, el que se sent si reps un premi. Després de tantes compres obligades, massa cares, o massa barates.Després de les renúncies obligada per l'economia. Després dels remordiments pels capritxos que no et pots pagar...Arriba l'últim dia i trobes la felicitat rebaixada un 70%, quasi fòra de temporada. I te la quedes.

La nineta dels seus ulls

Secrets

No podia controlar la inquietud de la mirada. Havia mentit, i la mentida deixa una taca difícil d’esborrar. Només l’oblit del que havia fet li retornaria la serenitat per a mirar a la cara la seua filla i, amb veu ferma, anunciar-li la mort de son pare. No se sentia culpable per la seua lentitud en la reacció, només sentia un desfici que se li havia posat, sobretot, a la nineta dels ulls.



Autora de la imatge, Mindfuld one

La capsa de fusta

Telegrama 20

Buida. Oberta. Així vull la meua capsa de fusta.

Caspa

Alfabet menor

Ella ho intentava, però estava tan cansada que acabava per deixar-se véncer per la son. Recordava sa iaia, sempre tan ben pentinada i envejava la capacitat de treball, i l'aguant. Es mirava el cabell ple de caspa amb indiferència, però un trosset de la sua ànima s'encangrenava.

Un crit

Telegrama 19

Un crit que t'arribarà. Deixa'l. Passarà. Jo també. I tu.

Afonia

Alfabet menor

Primer no s'ho notava, ho feia per protegir-se. S'aguantava el crit, la protesta, la maldició, l'insult...Però, ai!, el que no diem clarament se'ns queda a mig camí entre l'ànima i la gola. I fa niu, i creix i acaba per provocar primer afonia, i a poc a poc la mort per asfixia.

M'ignoren

Telegrama 18

M'esforce. No arribe. Ho intente. Les mirades són de menyspreu. M'ignoren.

Crit

Alfabet menor

Va aprendre a parlar només per aprendre a cridar. Jo, era el seu únic pronom. Vull, el verb que millor conjugava. Tu i donar, eren la resta d'elements bàsics del seu discurs.
Amb quatre persones mirant-lo constantment, el crit era la millor manera d'evitar l'avorriment. I com a complement directe i indirecte, l'insult.

Joc

Alfabet menor

Cada dia obria els ulls jugant el joc de l'"isi". Angoixa, felicitat, dubte... I si ell no estava? I si el cabell se li tornava llis? I si arribava massa prompte? Mentre jugava, oblidava aquelles rodes que se li clavaven a les mans, i impedien que avançara. Abans de tancar els ulls es feia l'última pregunta: i si ignorava la cadira i començava a caminar?

Nota de l'autora:Mares i filles

“Tot el que fem és irreparable”.
Joan Fuster, Consells, proverbis i insolències S'ha acabat la série de 13 poemes que he reunit sota l'advocació de les insolències de Fuster, i amb un títol descriptiu sobre el seu contingut. Revisant-la és una de la série més comentada, i us done les gràcies a les persones que heu animat el blog.

Contrariament al que passava amb les Biografies anònimes les Mares i filles, no amaguen cap altre secret que el de les identitats, el de les complicitats i els reconeiximents...La vida resulta tan irreparable com la mort, i les relacions entre mares i filles estan massa a prop d'ambdues, per això crec que resulten intenses en l'amor i en l'odi.
Agraisc a Manola Roig i a V. Kendall les seus imatges que han fet companyia als textos.

La xiqueta que no sabia parlar

Ni sabia. Ni volia. Ni ho va intentar mai. El dit servia per senyalar i era suficient. I va viure bé, però va viure poc.El dia que caigué a la séquia, el dit, els dits no la va salvar. Intentà la veu, però ningú no li la reconeixia. I així conten encara la història a les xiquetes que mostren un punt de rebel·lia.I és que açò és un món de mones!

Intuició

Alfabet menor

Aquell no seria el millor dia de la seua vida, però seria l'últim. No ho sabia, ni tampoc ho podia intuir, però algú, que no la perdia de vista, estava a punt de fer-la desaparéixer.