Vés al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: 2012

25 de desembre, fuig, fuig, fuig

Enguany que el dol per la mort de ma mare, per totes les morts que portem al coll, ompli el nostre hivern, he canviat les nadales per boleros, els que ballaven mon pare i ella. Només boleros “Voy a apagar la luz, para pensar en ti”. I també apagaré els llums de Nadal, i tota la felicitat de calendari imposada, des de la publicitat, des de l’església...i només quedarà “El dia que me quiera...y al viento las campanas diran que ya eres mia”, quedaran els records i la pena pel buit, i el dolor per les ferides obertes. Viure, és sobreviure. Si podem evitar que les traicions i les decepcions ens facen més vils, viurem millor, més tranquiles.
Viure és caminar i esquivar l’enemiga, els enemics. Per cada mentida, una pena. Per cada veritat, una pena. Qui tinga penes, que no les amague. S’acosta Nadal i sé que enguany nosaltres el celebrarem deixant que el silenci i el dolor siguen les nostres companyes de taula, les protagonistes.  Qui diu que és obligat ser feliç? He d’obeir una cançò religios…

Estem de dol

Ara fa un any avisàvem que no podríem dedicar temps al blog, perquè el nostre temps li pertanyia a una persona pròxima a nosaltres que estava malalta, era càncer, un mieloma múltiple, i la persona era la nostra mare. Diumenge 2 del 12 de 2012, a les 2 de la nit ma mare deixà de patir. La seua ànima feia anys, molts anys que ens havia abandonat. Exactament 10, quan s'enfrontà amb el cadàver del seu fill en l'habitació fosca d'un tanatori impersonal i allunyat de la terra on sempre havíem viscut. Tan jove per a morir! i la deixa sola, entre nosaltres. Un poc més tard, el seu home també l'abandonà, va morir cansat de sofrir pel solc que la mort del fill havia obert en el seu esperit vital i lluitador. Cos i ànima s'han trobat, finalment descansa en pau i en companyia dels seus hòmens. A nosaltres, les seues filles, ens ha deixat soles, però ja feia temps que l'havíem perduda entre tant de dolor. Mentre acompanyàvem els seus ultims moments, Bonet de San Pedro li c…

La trilogia de la mort (III)

La germana del seu germà El buit l'envolta i se sent perduda. “Què ha passat?” “ Quan s'acabarà?” “ Mai més seré feliç?” Estava inflada de vida, la vida de la seua filla que l'havia inflada d'ànima i panxa. Se sentia perduda entre la vida i la mort. No havia tingut la capacitat de comprendre l'últim patiment del seu company de jocs. Se'n culpava, on estava la íntima connexió entre germans, per què no havia sentit la profunditat de la seua desgràcia... Sempre havien rigut molt, i ella confiava que el riure compartit li avançaria el futur? La culpabilitat no la deixava respirar. Però, des de quan la vida plena, iniciada, no estrenada, verge i sense patiment pot comprendre la mort i el seu camí? I va passar. Ella es quedà buida, el seu buit es convertí en la vida de la seua filla que arribava al món. Dins no li quedà res. Un record, el d'ell que l'havia abandonada, des de fora, i per sempre. Ha quedat atrapada pels buits. El de dins —que li donà la vida a …

Joan Fuster: gent jove, pa blanet

Benvolgut Joan: Hui quasi has aconseguit tindre els mil anys que sempre m’explicaves que tenies, quan em queixava a les cinc de la matinada que estava cansada i me’n volia anar a ma casa. Tu no volies, havies decidit que eixa nit et tocava descansar,o fotre els convidats erudits, havies obert la porta i ens havies deixat entrar, a beure, a molestar,a intercanviar impertinències, a fer-te tornar a la realitat. Una realitat que, per a tu tan vell des de feia tans anys, com t’agradava dir-nos una i una altra vegada, estava fòra del teu abast. Per a mi la teua amistat era un joc, amb divuit o vint anys, no entenia quasi res del que els explicaves a aquelles persones tan llestes, que et visitaven a hora de persona assenyada. A tu i a mi ens divertia que costat per costat, en una cadira de bova quasi idèntica, al mateix nivell, en el mateix cercle, estiguera el catedràtic de la meua universitat i jo, l’alumna, descarada, irreverent, descreguda i sense quasi preparació, que a l’endemà havia d…

25N Contra la violència de gènere: Cor salvatge i terra fèrtil

Cinc poetes contra la violència de gènere, elles canten, afirmen, alerten i les seues paraules ens serveixen per recordar-nos qui som, què som i quina és la nostra força: veus d’un mateix cant, arrels que busquen constantment i cors salvatges i sang que bull i terra fèrtil.
Recordem les mortes i consolem les vives.
Diu Rosa Leveroni
Són veus d’un mateix cant....Oh melangia tan tendrament subtil de la tardor que em poses nou encís dins de la via i fas més amorós el meu dolor!...
Afegeix Clementina Arderiu
Si visc no visc. ... Ni mar ni treva ni l’or del cel. La meva arrel, si es torç, no es lleva. Perquè, en el risc, si visc no visc.
Alerta Maria Àngels Anglada
Convidar les poetes és cosa perillosa. Dic les poetes, no els joglars del rei. No treuen cap colom de dintre d’un copalta, però potser dards de flama del seu fatigat cor o d’una nit insomne.                               No us en fieu, per sota  les fràgils aparances tenim un cor salvatge  i estranys senyors servim                              -ja ho e…

Contra l'esclerosis múltiple amb la Galeria Krabbe

Manola Roig torna a participar en la convocatòria de la Galeria Krabbe per recollir fons a favor de la investigació de l'esclerosi múltiple, una malaltia en la qual una part del nostre organisme actua contra nosaltre mateix : "En l'esclerosi múltiple és el mateix organisme qui emprèn un atac immunològic contra si mateix que danya la mielina, una substància que recobreix les fibres nervioses. En conseqüència, l'habilitat dels nervis per conduir les ordres del cervell es veu interrompuda. " Malalties noves de les qual sabem poc i que ens obliguen a ser solidàries.

Esperem que us agrade el que Manola Roig ha creat per a l'esdeveniment i que també podeu veure junt a la dels altres artistes en aquest enllaç.


I ara....a Castelló: Joc de dos a la llibreria Argot

Pensàveu que la gent de la Ribera no era capaç d'allunyar-se de l'olor dels camps humits d'arròs? Pensàveu que només els ànecs viatgen per visitar-nos en novembre?

Joc de dos,s'allunya i viatja.  Cap al nord, on hem estat en moltes ocasion i tenim bones amistats. Divendres dia 9 de novembre, a les 7 de la vesprada tornàrem a parlar de poesia i de joc. Ho farà Inés Escoí, perquè Mari Cuz Notari ens ha "produït" la presentació a la Llibreria Argot, de Castelló de la Plana.


Viatgem a la terra d'un bon amic, Vicent Pitarch. A la ciutat del poeta Josep Porcar, amb qui juguem a les paraules. El seu xiquet i la meua xiqueta. Mentre arriba divendres, fem boca amb un tast de poesia.


Última cançò de bressol El xiquet no torna. No tornarà. Ja no el desespera. Venia poc, últimament. Mira: aquesta fotografia és la dels genolls ferits, sang i crosta de l'estiu aquell que va caure sèquia avall. Exactament la mateixa del cor compromés a no deixar mai d'esperar-lo…

La trilogia de la mort (II): La mare de la seua germana

I es tornà una estàtua de pedra. Va perdre el color i la calor. Les pedres es trenquen, però no ploren, no criden no senten... Ser pedra era una bona manera de passar per eixe dolor, pel dolor lent de la mort. Ser pedra compacta. Creure fermament, amb la fermesa de la pedra, que la mort l'havia alliberat del seu sofriment, ara ja sense esperança. Tindre la convicció que la mort el va ajudar. Mans fredes que no va poder tocar... i li cantava “de profundis clamavi atque domine... ja no cantarien més junts... tu inert, jo pedra. Tu alliberat, jo subjugada, presonera del teu record, del teu dolor, de la teua mort. Aquella última i íntima visió em va convertir en estàtua de pedra per fora, per dins. I com de ràpid és el procés que ens fa pedres si en tenim necessitat i la voluntat ens acompanya. I quanta estabilitat ens pot donar ser pedra. I quina llàstima que el temps les resseque i les trenque. I qui sap com s'arregla una dona-pedra trencada?

Contra tots sants, flors per a Hipàtia

“El nombre de Hipatia significa la más grande. La leyenda de Hipatia de Alejandría nos muestra a una joven, virgen y bella, matemática y filósofa, cuya muerte violenta marca un punto de inflexión entre la cultura del razonamiento griego y el oscurantismo del mundo medieval”
Divulgamat

Huí i demà recordaré els meus morts, però també les meues mortes. I no vull saber res de sants ni de martirs, l’església ens ha robat la festa. Tant que dins del cementiri del meu poble fan missa. Que no m’esperen, ni morta, ni viva. Recordare les persones a qui estimava i s’han mort. I també recordaré les que respecte i admire. Però sobretot vull recordar l’actitud d’Hipàtia d'Alexandria, una dona valenta, a qui mataren violentament els cristians perquè era lliure, i volia viure segons el que pensava.

Círil, patriarca d’Alexandria, "doctor de l'església, pilar de la fe"i sant, sospitava d' aquella dona impertinent, que paga amb la mort, per ser lliure i no sotmetre’s. Així un grup de…

Halloween o els morts també són mortes

“Les dones donen la vida, les mans de les dones guareixen i preparen aliments; en elles hi ha alguna cosa màgica, quasi divina.”
Metgesses, llevadores, fetilleres, fascinadores... ,Teresa Vinyoles Vidal
«Creuen que hi ha en elles quelcom diví i profètic, no menyspreen llurs consells ni negligeixen llurs respostes» Germània, VIII-2, Tàcit
Les dones no tenim ni tan sols dret a morir, com a dones. I això que una ens en toca, segur. La proximitat de la festa de tots sants m’ha fet pensar en què també la mort necessita una mirada de gènere. Les dones només som visibles davant la mort si n’hi ha violència. I no sempre. Som notícia, si ens maten. Morir, o que et maten. No és el mateix. Així la nostra “mort” es converteix en espectacle. Com el de les bruixes que penjaven per ser lliures i poderoses. Fa quatre dies, en comptes de bruixes, les van anomenar republicanes, i també les mataren. I van ser els mateixos. L'1 de novembre hem de celebrar l'arrelat culte pagà a les ànimes, el Samain …

La trilogia de la mort (I)

La mare que patia

“Les ferides són tan tendres
que la realitat s'amaga
sota terra, espantadissa i retràctil
com un caragol”
Gemma Gorga, Llibre dels minuts

No se n'adonava però la mort del seu fill l'havia canviada. Ja no vivia amb la resta de la gent que l'estimava: home, filles, netes i néts... res tenia sentit per a ella. La mort del seu fill, a qui va ser capaç de mirar en aquella capsa ridícula —es pot contenir l'amor i la vida en una capsa?— i sense intimitat —per què ha de ser públic i tan impúdic el dolor? La capsa on jeia un cos que ja no parlava. És la mort un no dir?

La mort o la mirada a la mort, de la mort la va traslladar a una altra dimensió. El món com l'havia viscut havia canviat, profundament, radicalment, ja no existia... El dolor, la incomprensió per aquella situació impensable i ridícula — o no és la mort ridícula?— havia deixat una pàtina que ho esborrava tot i a tots.

Un nou escenari on la mort deixava de ser real se li aparegué. Inicia una con…

Punt de lectura: Fuster i les conviccions

Telegrames urgents: poesia de dilluns

Callen. Sotrac de minuts. Portes obertes. Vides cansades.

De lectura poètica

Xavier Aliaga i Joc de dos

Xavier Aliaga publicà al Quadern de El País una crítica a Joc de dos que us reproduïm:



El primer llibre de poesia de Rosa Roig (Sueca, 1962) s’escapa una mica de l’estructura homogènia i temàtica dels poemaris habituals en agrupar a través de quatre reculls la producció escrita en diferents moments. Llibre de tempteig, de recerca de la pròpia veu poètica, dispers i divers, amb daltabaixos, en què el lector trobarà del vers més col·loquial o terrenal, amb estructures d’inspiració musical ben senzilles, a la prosa poètica amb més solatge i amplitud delsHimnes de batalla.

La platja de les pedres

No esperis, ni temis i seràs perfecte. Joan Fuster,Conselles, proverbis i insolències.
Allí trobà la dimensió humana de l'infinit. El camí de la seua vida i el temps, que passa, la portaren allí. Pedres. Pedres aspres. Pedres. Pedres suaus. Pedres tan iguals que es confonen. Com el temps. Vivia asseguda, perquè en la platja de les pedres la verticalitat és incertesa i desequilibri. Pedres de dolor i de joia. Pedres de record i de vida. Pedres. Vivia dolçament asseguda i com més a prop de les pedres estava més serena i atrapada se sentia. I les pedres clocloquejaven. I la remor era forta i corprenedora. I les mirava i les sentia i les llançava.
La pedra que li llances al mar, el mar la llepa i te la torna. Velles històries. Noves històries. Històries úniques, que es repeteixen en cada anada i vinguda. I el joc, i el temps, i la incertesa i la solitud, i tu, atrapada, com les pedres. I aquell color, tan angoixosament gris.... i al final la mort. La teua i la d'ells. La de totes. La …

Joc de dos, joc de moltes i molts

No us puc dir res, impressionada, agraïda, commoguda, emocionada, acompanyada i feliç!

Us deixe una mostra, però ací a la dreta - a la del blog, ei!- les podeu veure totes, gràcies a Vicent Ferri.









Última hora: les mares estrela, l'home del sac a la presentació de Joc de dos

L'home del sac i una bona representació dels personatges del recull de poemes Joc de dos, de la suecana Rosa Roig, publicat per Germania, i que conté il·lustracions de Manola Roig, han pres el carrer. Entusiasmats pels espectacles de la 23 Mostra Internacional del MiM, han decidit escapar-se i han afirmat, per diverses fonts, que acudiran a la presentació d'esta nit a les 19:30, en la Papereria Arts, de Sueca.  Les autores s'han negat a confirmar aquesta notícia, mentre intercanviaven una mirada còmplice i declaraven "no sabem què pot passar, ni ens en fem responsables".




Mares estrela
Les trenquen, però es refan. Són infinites.  S'alimenten les unes a les altres.  Ningú no ha pogut amb elles...




Els seus ulls
Els seus ulls. La meua vida.  Amb ella jugue perquè em crida cada dia.  Com una obsessió...






El xiquet capsa
Era fàcil de trobar. 
De ben menut començà a guardar-ho tot en capses  i a portar-les amb ell.  Ell i les capses van nàixer junts....


El xiquet sirena  ... La mar e…

Presentació Joc de dos en Sueca: MiMetitzat

Joan Fuster, escrivia a Ernest Martínez Ferrando, “ Els llibres són sempre benvinguts”. Nosaltres n’estem convençudes, de la mateixa manera que estem convençudes que sense joc no n’hi ha vida, ni art. Veniu, doncs, dissabte a la Papereria Arts, a la llibreria de Pepa, que ha creat una espai únic per als llibres, i compartiu amb nosaltres il·lusió, emoció i calidesa.
Presentar Joc de dos a Sueca, on hem nascut i encara vivim, representa un regal que, fa un any no esperàvem. La complicitat de molta gent, Pepa, David, Sari, Gemma, Marta, Vicent, Carles, Arnau, Abel, Manel, Paula, Montse, Toni, Natanael...i la col·laboració de la Regidoria de Cultura de Sueca, ha fet possible.
A més a més la fortuna ens ha acompanyat i ens hem trobat compartint cartell amb un dels escriptors catalans més complets i importants del moment, Jaume Cabré, l’ autor de la novel·la Jo confesso. Compartir pàgina de la programació cultural serà coincidència, però us assegurem que també és un regal. Inesperat,
Finalme…

Joc i dits: vull un ull

Ja sabeu que les autores del blog som fermes partidàries de la poesia com a joc i ahir la tronada que li donà la benvinguda a setembre, llamps, trons i una foscor nova, provocà que uns dits enjogassats li robaren  al vers i al verb, la lletra que els inicia! Penjarem un post, que algú ens va fer notar que contenia un error. D'altres, en llegir-ho ni se n'adonaren, i els més curiosos pensaren que li buscàvem nous signicats a velles paraules.

Què hi farem, ara que ha tornat la llum i els nostres ulls veuen el que han de veure, desfarem l'ull, i li tornarem al verb, i al vers, el que sempre ha sigut seu.



Poesia breu: vull

Vull un verb sense adverbis.
Clar, més clar.
Vull un verb sense subjectes.
Net, més net.

Poesia breu: vull

Vull un verb sense adverbis.  Clar, més clar.  ull un verb sense subjectes.  Net, més net.

Poesia breu : mire d'amagat

Mire d’amagat. Veus disperses. Sexes confusos. Condició humana. D’amagat, mire.

Erotisme a Joc de dos: contactes

Enyor. Desig. Tendresa. Dos llavis. Pell contra pell. A frec de pell i d’alba. Ens escapem.
Contactes, Joc de dos




Esther Tusquets, irreparable

“Y, sin embargo, me alegro de haber nacido, y, aunque la vida que llevamos los hombres en el planeta Tierra sea (para unos màs que para otros) loca, entendí muy pronto que no iba a disponer de otra y que lo mejor sería devorar ésta con glotonería, àvida de todos sus sabores, de todo cuanto pudiera ofrecerme, que ha sido mucho...Si, cosa que no creo, soy consciente en el momento de mi muerte de que me estoy muriendo, me reconfontarà pensar que nada me he perdido por prudencia o pereza, que le he arrancado a bocados a la vida -a las buenas o a las malas, y algunas veces a un precio exorbitante por eso me siento exonerada de darle las gracias- cuanto ha puesto a mi alcance.”
Confesiones de una vieja dama indigna, Esther Tusquets
Una declaració clara i contundent de com viu, i pensa en la seua mort, una dona intrèpida, valenta, decidida, sensible, intel·ligent, descreguda i ferida, que no ha deixat de fer, i de treballar amb una intensitat que hauríem d’imitar. Un model de vida que, ara, en…

Ysabel Meseguer i Joc de dos: cuirassa i fragilitat

El sant del dia més calurós de l'any, però també elque inicià el camí a la tardor, el sant de les estreles que cauen, els meteors, les Perseides, que també es coneixen com les llàgrimes de sant Llorenç, és també el sant dels bibliotecaris, ves a saber per què. En tot cas ja ens va bé que hui siga sant Llorenç  per celebrar amb la nostra bibliotecària preferida la seua festa, mentre esperem que caiga la nit i arriben els estels fugaços.
En juliol vam presentar Joc de dos, el nostre primer recull de poemes amb il·lustracions publicat per Germania, al Perelló, una entitat menor a punt de ser víctima de les retallades de democràcia que ha encetat el PP de Rajoy. Oblidem-ho, de moment.

Tornem a la nostra bibliotecària, i a la poesia i a l'art...i a les belles i meditades paraules d'una dona sensible i que s'estima les paraules. Per a Ysabel Meseguer, la presentació del Perelló va representar un esforç per véncer la seua timidesa i parlar en públic, per primera vegada. Si ll…