Telegrames eròtics 13: tactes

Llengua contra llavi.
Penombra dolça i llençol fresc.
Mans que juguen i busquen.
T'he trobat.
Un esclat, un desmai.

Si tots hem confluït aquí, aquí ens hem de quedar...MªAntònia Oliver

...Venien del País de Migjorn, una terra de marina on el sol reverberava damunt la mar. Un bon dia, la Desgràcia havia començat a encalçar-los. Tenien un vaixell i una casa a la platja, però la Desgràcia els havia destruït el vaixell, la casa i la platja. Alguns dels seus veïns, temerosos de no ser també tocats per la Desgràcia, en comptes d’ajudar-los els havien foragitat del lloc. Així és que ells es posaren en camí amb el cor trencat i amb l’esperança de trobar aixopluc a part o banda de Migjorn, però no hi va haver cap cor amatent que els volgués agombolar, ans al contrari. De manera que, aquissats per la Desgràcia i pels seus consemblants, emprengueren viatge a l’aventura, sempre d’esquena a Migjorn....

...El jove més bru de les tendes va fer sentir la seua veu per contar que venien del País de Ponent, allà on no hi ha mar ni rius, ni pedres per fer-se cases ni fusta per construir vaixells. Tots quatre, de dos en dos i sense que una parella sabés res de l’altra, havien estat colpits per la Dissort. Havien estat forçats a lluitar contra els seus veïns i contra els habitants de dos països de la Rosa dels Vents que flanquejaven Ponent, de manera que la vida no era vida. Tots quatre, per parelles, havien decidit no lluitar més, i abans que haguessin tingut temps de fer-ho saber als altres, abans de tenir temps per convéncer-los, la Dissort havia girat amics, parents i coneguts contra ells. I havien hagut de fugir del seu redol...Aprofitant els moments que la Dissort badava, tiraren llegües, sempre d’esquena a Ponent, amb les cames segades pel terror i parlant amb veu alta per enganyar la por....

...L’al·lota del flabiol finalment es va decidir a parlar. Contava que a la terra de Gregal, on la pluja i els nínguls baixos donaven colors brillants arreu del país, tothom l’havia abandonada i la Solitud s’havia fet senyora dels seus pensaments i del seu cos. Cansada de no poder estar ni parlar amb ningú dels seus, farta que totes les portes es tanquessin només en adonar-se de la seua presència, havia decidit anar-se’n a la recerca d’una companyia que esborrés la tristor del seu cor...

...Llavors la padrina de l’alzinar...digué:

-Dones i homes dels països de la Rosa dels Vents, jo pens que no n’hem de parlar pus. Aquest és un bon lloc i, encara que no ho fos, no tenim cap més lloc per anar. Nosaltres venim de Llevant, on la Malastrugança ens ha fet deixar amics i hisendes. Si volem anar a Gregal hi trobarem la Solitud, i si aquests nois de Ponent, encalçats per la Dissort, volen anar cap a Llevant hi trobaran la Malastrugança, i si qualsevol de nosaltres se’n va devers Migjorn el més segur és que es trobi atrapat per la Desgràcia. Si tots hem confluït aquí, aquí ens hem de quedar, i l’única determinació que podem prendre és decidir si hi volem viure plegats o cadascú pel seu cantó, i triar quin lloc d’aquesta contrada ens agrada més per establir-nos. 

Nota de les autores: Res millor per celebrar hui la dimissió de Francisco Camps que l'esperança que contenen les paraules de la padrina de l'alzinar, un dels personatges de la màgica obra de Mª Antònia Oliver, Crineres de Foc.

L'escultor Beltran, els gravats de Manola Roig, i el premi del concurs

Segurament moltes persones sabieu d'on era la imatge que apareixia l'altre dia en el post del cartell de Manola Roig, però no ens ho vau dir.  L'amic Adrian artista de la imatge ens ho deia així:

"Aquesta flautista es la que esta en el monument al mestre Serrano al parc de l'estació, esta situada a la dreta entrant pel carrer sequial. El escultor va ser Vicente Beltran va ser inagurat en l'any 1958. En aquet enllaç podeu vore el video de la inaguració, el tinc penjat al meu bloc i en este altre enllaç podeu vore un article del ABC tret de la seva hemeroteca."

Com les coses són com són arran del cartell també hem contactat via blog amb un familiar de l'escultor que reivindica l'obra i la figura de Vicente Beltrán Grimal (Sueca 1896, Valencia 1963) que "Como se verá en su biografía, su vida, como otras muchas, cambió radicalmente con la guerra civil española. Un carrera impresionante se vió truncada y pasó al mayor de los anonimatos. Tan solo algunos apuntes de críticos de arte, de tarde en tarde, algunas menciones en algunos libros o artículos de prensa recuerdan su labor. Su figura y su obra, finalmente, se recuperaron en 1996 gracias a una exposición que, con motivo del centenario de su nacimiento, se realizó en el Museo de Bellas Artes de Valencia, recogiéndose gran parte de su obra escultórica, aportada esencialmente por su familiares y el mismo Museo".

I què ha guanyat l'amic Adrian? Li hem enviat el primer gravat de la série de gravats que ha començat a fer Manola, i que posarem a la venda d'ací a ben poc. Si us agrada o en voleu veure més, ens ho haureu de dir al correu donuetes@gmail.com. Mentrestant us deixem una mostra. A què és bonic?

Sueca a l'objectiu: cap al cel