.jpg) |
| Dona pedra, Manola Roig |
No esperis, ni temis i seràs perfecte.
Joan Fuster, Conselles, proverbis i insolències.
Allí trobà la
dimensió humana de l'infinit. El camí de la seua vida i el temps, que passa, la
portaren allí. Pedres. Pedres aspres. Pedres. Pedres suaus. Pedres tan iguals
que es confonen. Com el temps.
Vivia asseguda,
perquè en la platja de les pedres la verticalitat és incertesa i desequilibri.
Pedres de dolor i de joia. Pedres de record i de vida. Pedres. Vivia dolçament
asseguda i com més a prop de les pedres estava més serena i atrapada se sentia.
I les pedres clocloquejaven. I la remor era forta i corprenedora. I les mirava
i les sentia i les llançava.
La pedra que li
llances al mar, el mar la llepa i te la torna. Velles històries. Noves
històries. Històries úniques, que es repeteixen en cada anada i vinguda. I el
joc, i el temps, i la incertesa i la solitud, i tu, atrapada, com les pedres. I
aquell color, tan angoixosament gris.... i al final la mort. La teua i la
d'ells. La de totes. La de tots. Mare, les pedres moren? I la mare, que veu la
felicitat que llançar pedres li produeix a la filla, no sap què dir. Filla, les
pedres viuen? Però, calla. I és un callar de pedra, aspre, ferm.
Tantes pedres et
fan companyia. Tantes i tantes com tu. Amb elles comparteixes el secret, la
humanitat del seu batec clocloquejador, del batec rítmic de vida i mort de la
platja de les pedres.
