Dia 4: “Estat ai en greu cossirier”

Al sol del migdia

Tinc un desfici, ai, inclement, 

pel cavaller que m'ha servit. 

Massa l'he amat, m'ha malferit, 

vull que tothom en tingui esment. 

(…)

Per ell jo visc en plany i enyor 

en llit o quan vaig vestida

Comtessa de Dia, trobairitz

Estic segura que l’espècie humana està feta per a l’activitat. I què passa quan ens quedem quetes? Pur desfici. Baixem a la platja. Un grup de jovenetes, des de la distància però madures de prop, representen la seua fantasia. Vestides a la moda i amb tots els ets i els uts de les pàgines centrals dels Harper’s Bazar, , imitada des de tots els angles i preus, dansen davant del “manso” –"Benaventurats els mansos: perquè ells posseiran la terraçç"–.

Innocents i malaltes de sèries, intenten, fugint del sol inclement, fer-se la foto més exòtica –ací?-. Han vist una espècie de cova, perillosa, on les ones trenquen amb força, i darrere roca grossa i cel blau. S’exhibixen, i alcen les càmeres.  Tenen el cabet en la fantasia i no es fixen en el color verdós de l’aigua que ix des de la cova a la mar. No saben que la cova no és cova, ni la foscor misteriosa –no todo el oro reluce. Tolkien i Shakespeare, n’estan d’acord.

Del cau ix aigua dolça i bruta dels camps d’arròs… en la foto ni es vorà. El que ignorem no ens fa mal. I l’espectacle és l’espectacle.

A Midsummer Night's Dream: Dia 3

Al sol del migdia

 “És cert: parlo de somnis,

que són els fills d’un cervell desvagat,
nascuts de la més vana fantasia,
més prima de substància que l’aire,
mes inconstant que el vent…”

Mercutio, Somni d’una nit d’estiu, Shakespeare 

 

És bo tindre somnis. És bo? El somni, pot acabar per ser realitat. Hem d’estar preparades perquè pots arribar a pensar que el que tenen de bo els somnis és que et pots despertar. Plàcidament.

Quan el somni esdevé realitat la mar té la bandera roja, s’olora el perfum dolçot d’una dona madura i arreglada. A vora mar s’alça l’arena i m’encega, i pengen tampons gastats dels tamarius olorosos. Si alce la mirada cap a l’horitzó he de fugir de l’exhibicionista de cos oliós i negre de cabina.

Quan el somni esdevé realitat en agost, és quan només recordem com de gastada i odiosa resulta la famosa marxa núpcial Ein Sommernachtstraum  de Mendelssohn. I oblidem, que va ser creada pel músic  als 17 anys, com una obertura única i preciosa inspirada en l’obra Somni d’una nit d’estiu de Shakespeare. La música no té la culpa del que hem arribat a fer amb ella.

 Malgrat tot, com Titània, reclame el somni i la seua realitat, encara que les fades i follets es depilen.

Al sol del migdia: un fantasma ronda la platja

Dia 2

Ein Gespenst geht um in Europa das Gespenst des Kommunismus. Alle Mächte des alten Europa haben sich zu einer heiligen Hetzjagd gegen dies Gespenst verbündet, der Papst und der Czar, Metternich und Guizot, französische Radikale und deutsche Polizisten.

Manifest der Kommunistischen Partei, Veröffentlicht im Februar 1848

Un dia de calor intensa i bandera blava. Sabeu que n’hi ha gent- com lade Sant Pol de Mora en el Maresme- que torna la bandera blava perquè vol conservar la seua platja tal com és?

Les manies habituals, mirar, descansar, mirar, llegir la premsa i al final del dia, tornar a a mirar. Un capvespre de manual, només platja i ones blanques. Els gossos de sempre, prohibits però presents. Un grup trenca la rutina, es desplaça des del muntanyàs. Una gran bata blanca arrossegada per dues mans?  Què és? Un fantasma ronda la platja?. Sorpresa!!! Però realment es tracta d’una "nóvia" que avança amb la cua i el vel cap a la vora de la mar –“a la orilla de la mar no me vengas a buscar que la noche es muy tridora, morena”- i el nuvi, i dos fotógrafs i un trespeus… 

Una representació del que diu el cine que és l’amor. Ell l’agarra, l’alça, la volta, no sé si cau o la  tomba –“és mejor venir con sol, porque brilla mas la flor y tu cara es mas bonita, morena”-. Rebolcons en l’areneta mullada, i ben vestidets. Ahhgg! Ara corren, al fons la mar, alerta amb el fotógraf… I quan acaben se n’aniran al convit, xopats i plens d’arena? El reportatge de cine, però passar mig convit amb les bragues humides, s’ho val? Un final apoteòsic, entren en la mar, les ones els xopen, ella es deixa caure i puja la falda, pot? Les ones senyoregen els vestits nous. Idíl·lic? Fantasia acabada. Han de recórrer la platja cap al cotxe, mullats, farcidets d’arena, són tan feliços!!!

L’escàs public que queda en la platja mira l’espectacle amb un punt de sorpresa i un punt d’ironia. El gos que trauen cada nit, alertat pels moviments i les bates arrossegades, lladra i lladra…

 Tornen. S’ha acabat l’empenta i l’entusiasme i els bots i els besos. La memòria flash a rebentar i la cua mullada, i els pantalons xopats…, un tacte humit i calent. Incòmode. La platja se n’ha oblidat de l’espectacle. Jo encara no m’ho puc creure –“sé que me quieres, sé que te quiero, vente conmigo al puerto. La vida es corta y hay que vivirla, cuando hay amor tan bello”.

Nota: la fotografia que acompanya el post és autèntica, i ens l'ha deixada un bon amic, Vicent.

Al sol del migdia: dimezzata

Dia 1

« L'inferno dei viventi non è qualcosa che sarà; se ce n'è uno, è quello che è già qui, l'inferno che abitiamo tutti i giorni, che formiamo stando insieme. Due modi ci sono per non soffrirne. Il primo riesce facile a molti: accettare l'inferno e diventarne parte fino al punto di non vederlo più. Il secondo è rischioso ed esige attenzione e apprendimento continui: cercare e saper riconoscere chi e cosa, in mezzo all'inferno, non è inferno, e farlo durare, e dargli spazio»

(Italo Calvino, Le città invisibili, 1972)

M’he retirat a descansar en un racó de platja mig verge, mig habitada. Una platja que em recorda constantment algunes de les històries d’Italo Calvino . La meua platja d’agost s’omple de persones-personatges de les seues faules, i és una platja “dimezzata”, si m’ho permeteu.

Roques, aigua blava, muntanyàs, olor intens a sal i paella de nyenya. Matoll i tamariu . Dones robustes, primes, joves i velles, que mostren els seus pits sense silicona, i que munten sense vergonya en taules de surf, com si es tractara de les rodes negre i racautxutades de fa vint anys.

Des d’una terrassa privilegiada que desafia el sol cada matí, m’he traslladat a viure a la intempèrie. Núvols, brisa i remor d’ones, acompanyades d’un veïnat “més avorrit que jo” -com diu Serrat. Un veïnat descansat, descansant, de vacances. I les terrasses s’omplen de les nostres mirades i de les nostres vides. Som espectadores, espectadors i espectacle. Fins que s’acabe l’estiu, ací plantades al sol del migdia. O tombades, que també s'està bé.