Jo no sóc ningú. Qui ets tu?
Ets
tu, ningú, també?
Som
nosaltres, ja, un parell?
Emili Dickinson
Fa ben poc, el 15 de maig, celebràvem l’aniversari de la mort d’
Emili Dickinson l’any 1886. La poeta que ocultà els seues poemes i només en
publicà cinc mentres va viure, la gran escriptora que s’avança al seu temps,
només compartí l’obra amb un cercle íntim, reduït. Inèdita i excepcional. I
l’actitud de la poeta, i els seus versos acompanyen la reflexió sobre el meu-nostre
treball artístic. Després de quatre
anys, puc afirmar que la
meua germanas Manola i jo hem
consolidat un treball conjunt, complementari, divergent i confluent que ens
defineix sense limitar-nos. Cadascuna manté el que la fa única, i,alhora, quan treballem a quatre mans, multipliquem i expandim les nostres possibilitats, com passa amb
els harmònics. Un
volum únic, un so simultani de dues o més notes, en això ens hem convertit. Som
un cos divers i confús, la vora mar que rep l’ona, mil i una, freqüències en
paral·lel, cànon a dues, tres, tres-centes veus. I mentre vetlavem les nits, i
trencàvem els matins, a la nostra línia melòdica s’hi han afegit noves ones i
els seus harmònics. Com Roger Caillois, esdevenim pedra “la piedra pentarba,
que de lejos atrae a las otras piedras, que se cuelgan de ella como un enjambre
de abejas”. En diuen sororitat. I existeix. I ens empeny. I ens multiplica.
“Sóc una i sóc totes…” i totes s’han afegit a la nostra harmonia,
Llum Fos, Vicenta Llorca, Encarna Sant Celoni, Isabel Robles, Alba Fluixà, Rosa
Serra, Amparo Ferrís, Cristina Escrivà, Dolors Jimeno, Teresa Mollà, Macu
Gimeno, Ana Noguera, Núria Naval, Pilar Sànchez, Pepa Vivó, Dolors Pedrós,
Marta Muedra, Estela Mira, Obdúlia Capellino, Glória Mañas…i una bona colla d’ells
que també s’han convertit en totes, Abel Guarinos, Pep Alfonso,
Vicent Ferri, Carles Pérez, Vicent Esteve, Salvador Lauder, Emili Piera, David
Martí, Toni Carrasquer, Toni Martínez, Manolo Gil, Manel Alonso, David Vidal o
Joan Marí. I afirmé,després de fer una curta llista d’harmònics, que Manola i
jo ens sentim optimistes, hem seguit el consell de Montserrat Roig i hem deixat
de “rentar plats” per “posar-nos a escriure”. Ens hem desfet de la “maledició
patriarcal” —disculpeu-me la broma— que l’any 1934 l’argentina Victòria Ocampo,
explicava a Virginia Woolf. Sí, aquella maledició segons la qual “la història
de la germana poeta de Shakespeare, morta sense haver escrit una sola línia,
viu en totes les dones”.
 |
| Manola Roig |
Ara bé, no obstant l’optimisme, i la rebel·lió, no podem viure de
les nostres creacions, i, seguint amb Montserrat Roig, encara necessitem
escapar-nos de la “marginació social” per no haver de justificar-nos “davant la
societat literària”. I les nostres obres ni són tan conegudes com voldríem, ni
—de moment— canvien el món. Ves a saber si perquè no tenen qualitat, o perquè
el que fem és cosa de dones, o perquè la llengua que hem triat és de poca
lectura…o perquè no som les artistes que ens pensem ser… o perquè els
mecanismes necessaris per a què els i les artistes —i vull una gran llista i no
només un o dos— visquen del seu treball i la seua vocació, no els veig…i…És
igual, reprenc el fil. Tot i que no vivim del nostre art, afirme que és el que
escrivim i pintem, dibuixem i fotografiem el que ens ha portat fins ací. Amb
els nostres harmònics, amb les germanes poetes. I ens il·lusionem, ens
arrossega el joc, ens entusiasma la creació, ens deceb el fracàs, la poca
passió cultural, les crítiques inexistens, la poca assistència del públic, els
pocs espais on mostrar-nos, exhibir-nos, les poques vendes, les poques
plataformes artístiques, la poca difusió en els mitjans de comunicació de la
cultura, la poca incidència que té el que diem, diuen, es diu des del món
cultural i artístic. La poca projecció de la nostra veu. I, ai las, el dubte
s’ensenyoreix del repte.
Som bones? Mereixem seguir publicant? Ha pagat la pena tanta
rebeldia, tant de treball? Mereixem que les nostres creacions, que hem fet des
de trinxeres de dolor, plaer, complicitat, desfeta, derrota, lluita, engany i
enginy es distribuesquen? Mereixem seguir “vives” literàriament? artisticament?
Hauríem d’haver seguit el camí ocult de la Dickinson? Qui ho ha de dir? En un
país carregat de manies, de llengua, de sexe, de tradició…sense un cos crític,
sense plataformes de debat i discusió, sense espais per a l’assaig creatiu, qui
marca qui mereix quedar-se? Qui decideix si mereixem seguir creant? L’índex de
vendes? Les editorials que no volen-poden arriscar? Les llibreries que van a la
moda del llibre-producte-efímer- que-s’ha-de renovar cada dijous?
Les liquidacions de drets, al mateix 10% que li pagaven a Joan Fuster
l’any 1962? Els estudis que determinen que els jurats literaris, formats
majoritàriament per hòmens premien
majoritàriament hòmens, amb percentatges que oscil·len entre un 0% i un 25% per
al nostre sexe, són els que han de guiar la nostra pruïja creadora?
En esta ocasió deixarem que responga Roger Caillois, amb un breu
fragment del llibre Piedras, que converteix la geologia, el mineral, en
pura poesia “Ello no impide que un bloque de cobre parezca esbozo y ruina:
incompleto y devastado. El proyecto abandonado, la obra arrasada se unen, se
confunden en un volumen apenas identificable, pero donde se inscribe y se
resume el destino entero del intento artístico: el fracaso al principio casi
inevitable y, en caso de éxito y milagro, el deterioro final, más inevitable
todavía.” I entre l’èxit i el fracàs, del projecte, de l’intent artístic, el
volum harmònic. Nosaltres i les nostres germanes artistes. Un any més, mil anys
més.
