Poesia visual: rostres amagats

Rostres amagats. Si ningú ho sap serà millor, serà més curt. Soterrada la desesperació, el dolor. No n’hi ha una vida, en són moltes i totes fugen. La muntanya cau sobre les ones, que trenquen. Qui lluita? Qui guanya? Cara a cara no tenen cap opció més, desgast, rutina, erosió, ritme lent i fúria. Si baixa l’aigua, queda la pedra. Rostres amargats, quantes vides ens queden?

Poesia visual: línies perpendiculars

Vies paral·leles que s'amaguen entre les canyes mentre corren cap a un final pròxim, salat i fred i una mirada i una altra, i sense poder dir que no les aigües grises i verdes i negres i espesses defang s'hi confonen, mentre tu avances lentament entre somnis i canyes mortes, serà verd el blau allà on les ratlles es creuen?