Ma iaia era una dona sàvia i reposada, a qui la guerra civil, les raons de la qual mai va entendre, va deixar vídua jove. Visqué atrapada entre el taulell de la carnisseria, la por a que li posaren la llengua damunt i la necessitat d’alimentar dues criatures. Aquella dona més partidària de la copa de carbó que de la xarradeta de carrer repetia com una consigna de vida “dels capellans has de mirar el que diuen i no el que fan”. La dita l’havia heretada de sa mare, una santa abnegada que es casà amb l’home perquè se li aparegué, amb una faca a la mà i disposat a clavar-se-la, a l’entrada de missa de set. La meua besàvia que no alçava ni pols ni remolí i se sentia poc inclinada a l’escàndol, accedí al sacrifici, sense cap ni una queixa. Cumplia amb diligència les obligacions que s’havia imposat per salvar l’home de fer una barbaritat. I sempre l’acompanyà una gran capacitat de comprensió cap als actes maliciosos, violents o poc justificats de la resta de gent. De fet, en sa casa sempre va treballar, sobretot, ella, que no parava de repetir com una lletanies de rosari “qui té nas es moca”. Resumint en cinc paraules la dificultat de viure amb coherència.
Les meues avantpassades tocades per la tradició, la por, i les apariències es van topar amb la necessitat de ser dones treballadores però fòra de casa, i cara a cara amb el públic. Reaccionaren, una i l’altra, sense saber-ho, seguint les instruccions de l’evangeli de sant Joan “ féu el que jo us diga”.Una i l’altra van intentar transmetre’m la seua por. Mai van entendre que jo feia temps que havia canviat els seus punts de vista sobre el món i els hòmens, per una dita molt popular i més d’acord amb els nous temps “fer com fan no és pecat!”
Per a que serveixen les llengües? Sóc seguidora del lingüista Sebastià Serrano que explica que la llengua és comunicació, i seducció, que si parlem és perquè en tenim necessitat…Amb els anys i l’evolució humana, tot ha esdevingut més complicat, també per a la llengua. No obstant, la llengua, qualsevol de les milers que s’usen en el món, és comunicació. I està feta primer per al cara a cara, per al tu i jo i després per a l’ús de la col·lectivitat, per al ell/ella, per a la multitud. Un nosaltres, vosaltres que fins fa ben poc era mut però, amb les xarxes, ha représ la veu. El tu i jo, ad infinitum a la xarxa.
I què necessitem per a cada dia? la llengua que fem servir per al contacte. Si som persones tenim la capacitat d’aprendre'n no una, sinó moltes de llengües. Per a fer-ho, les llengües ens han de resultar útils, les hem de necessitar. I com he sentit explicar mil vegades als teòrics de la comunicació, per aprendre llengües no s’han de tindre prejudicis lingüístics. Totes les llengües són iguals per als seus parlants.
Arribats a aquest punt, només podem preguntar-nos a què respon la “moda” dels plurilingüisme. Una moda que es difon mediàticament des del poder monolingüe, per quina raó hem de ser multilingües planificadament? si no podem usar la nostra llengua sempre, perquè no ens deixen- les circumstàncies, les polítiques, els diners, per què en necessitem una de nova? I la resposta és que la necessitat de bastir un discurs sobre la importància de saber llengües, no les que siga sinó una o dues amb noms i cognoms- anglés, castellà- sorgeix del poder de la llengua majoritària. És el mateix de sempre, ara amb arguments renovats, de modernitat, que busca per la via del “convenciment” que renunciem a la nostra llengua perquè no servix per anar pel món.
Com explica el magnífic lingüista Jesus Tuson, ens volen fer creure, però només als parlants de les llengües minoritzades, que la nostra no val, perquè n’hi ha d’altres, que parlen milions i milions de persones, que són millors. I per què? Perquè ho diuen ells, que saben el que ens convé en matèria lingüística, i perquè volen protegir-nos de nosaltres mateix que insistim en parlar llengües de poca gent.
Disculpeu, però jo em quede amb la meua llengua, que a mi, com l’anglés a les persones que el parlen cada dia, m’ha valgut per estudiar, per enamorar-me, per viatjar; m’ha ajudat a mirar el món i respectar a qui en parla una altra; m’ha servit per a plorar els meus morts, per a negociar el meu crèdit, per a defensar-me dels qui m’han acusat, per a disculpar-me amb qui he ofés; per a riure’m de la meua degràcia. I per a treballar, besar, pessigar, cridar, enfadar-me, plorar, insultar, llegir, gaudir, ser feliç, per a cantar, per a saludar, per a esciure i fer poesia, per a parlar de sexe, i del futur i del passat i de la física i de les taronges, dels crims comesos pels violadors i els dictadors. Per estudiar altres móns, per criticar les injustícies, per ser feliç i per ser desgraciada, per ser persona.
Que s’amaga darrere d’un discurs que exigeix que l’alumnat valencià aprenga més llengües, però no més matemàtiques? Per què és més “modern” i políticament correcte fer-nos creure que és necessari saber anglés? Sabeu que només un 1% de valencianes i valencians emigren per buscar treball? Hem de saber anglés per servir coca-cola en les nostres devastades costes? Saber anglés, o fer creure que en sabem, és el nou estatus social? Açò de l’anglés és com el castellà en temps de Franco?. Serà la primera proposta del nou govern del PP valencià exigir a l’estat Espanyol que declare l’anglés llengua oficial? I si no és oficial a què respon un tracte així? Anem a canviar la lletra de l’Himne i a partir d’ara treballarem “Per ofrenar noves glòries a Obama?”
