Dia mundial contra el càncer

Nota de les autores: La Organització Mundial de la Salut, ha declarat el 4 de febrer com el Dia mundial contra el càncer. Des d'ací, i amb humor ens unim al patiment de tanta gent i que viu cada dia amb una malaltia ben comuna, però que la societat en general viu com un pecat. Esperem que a cap govern li passe pel cap retallar en investigació, ni en assistència i que la societat assumisca la normalitat d'estar malalta. Llegiu l'article de El Punt, contra el tabú i la marginació d'una malatia que es cura. Nosaltres ja ens hem afegit a la normalitat de la malaltia amb el post sobre donuetes amb càncer

Les donuetes (malaltes) no som tontes

Creu-t’ho que encara que hem estudiat i parit; encara que hem opinat i sabem donar i prendre, cuinar un arròs caldós amb fesols i nap per xuplar-se els dits -tots, eh!- ; encara que usem un portàtil, l’iPad, i la Blakberry i el mail i el google+ i nosequantes tecnologies punta més; encara que gosem cantar de solistes la veu de contralt de l’O magnum mysterium de T.L de Victoria -per celebrar el 400 aniversari de la seua mort- i interpretem, amb només una mirada, les necessitats de la nostra filla de huit anys que se sent insegura per les amigues o a pesar que només per l’olor que fa el nostre fill adolescent en tornar de l’institut, sabem que necessita un abraç, sí, a pesar del que et dic, ens passa el que ens passa.


Si creu-t’ho, creieu-vos-ho, cap ni una de les nostres habilitats ens permet entendre, a la primera, el laberíntic món dels tractaments hospitalaris i/o ambulatoris de la nostra malaltia. Sabem que tenim càncer, i també sabem que no som tontes, però comencem a pensar que primer ens curarem que entendrem, a la primera, què hem de fer i com. Llegim amb dificultat, serà pel nervioset que se’n posa al cos quan hem de baixar al soterrani per posar-nos els goterets, dic que llegim amb dificultat els paperets de les cites que tan amablement ens faciliten -i per què són tan grans i n’hi ha tant de blanc?-, necessitem concentració per relacionar el nom del medicament genèris amb el de les pastilles de tota la vida, demanem confirmació a amigues i parents sobre quantes hores són huit hores, i si comptar-ne sis també pot valdre.


Fem cara de llestes i espavilades i neguem tindre dolor o malestar perquè no acabem d’estar massa segures, després de pujar i baixar tres plantes i assistir a tres consultes diferents, de si no serà millor negar-ho tot i acabar prompte per tornar a casa. El sostenidor ens apreta, les botes ens donen calor i des de les set del matí portem al llom un bolso gran amb tot el que pensem que podiem necessitar -un bocata, aigua, les cinc classes de pastilles del dia, un llibre, Público , targetes, el mòbil, mocadors, guants, el gorro, la jaqueta, la navaixa...-.


I no, tontes no som. Abans del càncer i d’estar pendents del tractament, les anàlitiques, les visites de control, les tres o quatre dies de seure en aquelles butaques altes i incomodíssimes per enxufar-nos al tractament, enteniem el que feiem. Ara ens agoixa més equivocar-nos de planta o de pastilla, o no trobar la consulta a la primera, que pensar que la mort ens ha mossegat la cua. Però, alerta, en acabar el tractament sabrem, fins i tot, on està l’amagatall de l’última rata de l’hospital, que, què!. Malaltes, sí. Un poc marejades, també. Vençudes, mai.

J.V. Foix i Matilde Llòria: a l’endemà de l’homenatge

Ja no hi ha mots per a dir que els mots ja no són mots i que tot just si guardem la paraula... Si dellà la paraula teniu encara un mot per dir, pur com la brisa matinera, clar com l'estel de l'alba, fort com el vi de les terres costeres, net i novell com la sentor de les gleves girades, no proveu pas de dir-ho: us escurçaran la llengua. 

J.V. Foix, Darrer comunicat, 1970

Diu Foix, un poeta que corria nu pels boscos, i jugava amb les paraules; un poeta pastisser que no sabia fer pastissos; un exiliat d’obrador en un temps agre que encara no ens ha deixat del tot que se’ns han acabat els mots ni per dir que no n’hi ha i que si en trobem de frescs, i els diem, ens escurçaran la llengua.

 Diu Matilde Llòria, una poeta valenciana amagada sota el nom del seu home, un metge represaliat; una poeta valenciana que va escriure en castellà i en galec; diu la poeta ignorada ara, quasi oblidada sempre i exiliada des que els seus van perdre la vida i la guerra, que caldria morir de vida i  alçar la veu ferida que encara batega.

Ni un ni l’altra es coneixien, ni es llegien, però mentre buscava què escriure per homenatjar un poeta estrany, vaig trobar Matilde Llòria, una dona estranya, i Altíssim regne, premi València el 1960. I vaig sentir que la poeta valenciana exiliada a Galiza i el poeta dels pastissos, exiliat a l’obrador, s’haurien d’haver trobat si forem un país normal, i la guerra no l’hagueren guanyada les bèsties de la nit. 

Als medidors de vida i aire

Almenys deixeu-nos bategar, alçar-se

veu que ens pregona humanitat ferida.

I no amagueu la mort; sabem

que el dany avança cavalcant les ones

dins la boscúria on no té blau l’ocell.

No oferiu glòries car sabeu quan costen

falses tendreses, pactes providents...

El cor se’ns torna llop; sabrà d’audàcies

per a defendre’s? Li és urgent

atallar la dissort quasi quallada; 

anticipar-se al tremp.

Ara deixeu-nos alenar. Caldria

morir de vida, –mort lliure– al revers

d’eixa que ofega... (són medint la vida

els medidors de l’aire que alenem).

Matilde Llòria, 1960

DARRER COMUNICAT

                       A Joan Prats Vallès
                          A Mercè Ros Soler

Venia jo tot sol pel camí vell de Roses. Ja les perdius s'ajocaven, i els pocs conills que els caçadors desesmats han deixat lliures em saltaven, sorpresos, per entre les camies. Mirava les vinyes, els olivars i els pins vells i els novells, i els recs, els córrecs i els torrents, com si fos la darrera vegada. Sentia degotar l'aigua d'una sequiola, la fressa d'un ocell que no encerta la branca, les darreres cigales i els primers grills vesprejants. Sentia, llunyans, el batec sec i ritmat de les barques del bou que tombaven el cap de la Selva, camí del port, el monòton brogit dels motors que empenyen els vehicles per les carreteres perquè l'home arribi a Enlloc aviat, i la fressa del mar que mancava. Mirava com naixien els estels i com passen les noies amb aires de festa, sense draps ni lligats, com un infant que acaba de venir. Un que conec, del Pòsit –el qui boga amb més delit quan el motor s'enfarritja–, em va donar, sense fer-hi comentari, i amb estranyesa de tots dos, un paper que algú volia que em passés. Diu: Ja no hi ha mots per a dir que els mots ja no són mots i que tot just si guardem la paraula. Els han passats per la mola dels màrtirs, els han penjats a la forca més alta, els han lapidats a les barricades, els han guillotinats al pla de l'alçament, els han assassinats a l'altra cantonada, els han posats sota la roda d'un vehicle, els han estripats com un bou a l'escorxador, n'han donat la sang a beure al feram, n'han polvoritzats els ossos per adobar els erms, els han desvirginats a les redaccions dels diaris, els han vomitats els novel·lastres i els poetastres, els n'han llevat la pell, l'han assecada i l'han feta tibant per als timbals de guerra. Si dellà la paraula teniu encara un mot per dir, pur com la brisa matinera, clar com l'estel de l'alba, fort com el vi de les terres costeres, net i novell com la sentor de les gleves girades, no proveu pas de dir-ho: us escurçaran la llengua. 

J.V Foix, 1970

Nota sobre Matilde Lloria 

Escribio “Canción de Navidad”, con ilustraciones de Xaime Quessada, es un bello libro de poemas de Matilde González Palau, más conocida como Matilde Lloria.. Era la esposa del doctor Federico Lloria, del cual toma su apellido para su nombre artístico. Ambos llegan a Ourense en los años de la dura posguerra tras haber sufrido el galeno (republicano) valenciano los rigores de las represalias, la cárcel y el destierro.

Tras unos años de vida de médico rural en A Merca, se integran en el ambiente cultural de la ciudad desde el primer momento: grupo “Posío”, tertulias del café Roma... Además el médico Lloria, conocido como “el médico de los pobres” por las gentes de Ourense y de A Merca, se integra en la estructura organizativa del Partido Comunista ourensano en unos años en los que estas militancias se pagaban con la vida en caso de ser descubiertos por las fuerzas del régimen franquista. Matilde Lloria falleció el 16 de Mayo de 2002. Era Hija Adoptiva de la ciudad de Ourense, y residía en Valencia desde finales de los sesenta en donde siguió publicando libros de poesía sin olvidar nunca a su querida Auria. Hace pocos años se encargó de que se cumpliera uno de los deseos de su esposo fallecido en 1991: que su Biblioteca personal pasase a ser disfrutada por los ourensanos. La Diputación de Ourense es la depositaria de la misma.