Clint Easwood i Joc de Dos, cavalquen junts

Hi ha paraules simples.

Senzilles.

Hi ha paraules de vida.

Hi ha paraules de mort.

Joc de dos, Rosa Roig

L’any 1976, Clint Eastwood va dirigir i protagonitzar un dels westerns més interessants dels setanta, segons alguns crítics, en el qual la venjança contra els abusos d’un exercit desfermat -contra els indis, o contra els contrincants-les aliances entre les víctimes, i el respecte mutu, n’era el tema. En la pel·lícula el cap comantxe, Diez Osos, li diu a Josey Wales “en tus palabras de vida hay hierro, i hay hierro en tus palabras de muerte, eso cualquier comanche puede verlo”. Com les paraules de Batiste Malonda, amic, company de lluites, director excel·lent del CP d’Almoines, membre de l’Escola d’Estiu Marina-Safor. 

Com a bon mestre, Batiste, va saber sorprendre i divertir el públic durant la presentació de Joc de dos, a la llibreria Ambra de Gandia, el passat maig. Convertit en comentarista poètic, carregat d’una gran veritat i un gran sentit de l’humor ens va explicar com en llegir la meua poesia, havia recordat entre moltes altres coses, al personatge de Clint Eastwood. I, després en privat afegí: “Jo crec que si el fuera de la ley coneguera el teu llibre de poesia, li llegiria a Diez osos  aquest poema de paraules de vida, paraules de mort”.

I vosaltres direu que el que conte no és important, però dimecres passat mentre assistia a la presentació d’un nou llibre de relats Un joc de paraules, editat per Germania, de Tomàs Moreno, content com un gínjol, vaig coincidir amb un dels mil poetes, que com jo, hem publicat a la col·lecció de poesia de Germania. L'amic Miquel Català, m’explica que li agradava fer presentacions amb persones diferens perquè cadascuna aportava un mirada diferent sobre la mateixa poesia. I Miquel, tenia raó.

Joc de dos, ha cumplit un any, del llibre, dels poemes m’han dit-n'han dit moltes coses, però ara i gràcies a Batiste, Joc de dos, i nosaltres mai més tornàrem a cavalcar sols. Ei, ni soles!

Nota de l'autora: si voleu contrastar el que afirma Batiste Malonda us deixem ací el diàleg entre Josey Wales i Diez Osos, preparant-se per a la vida o la mort.

De Mecenes, lladres i mecenatges

He hagut de buscar qui va ser Mecenes, perquè volia reconéixer el treball d’una bona amiga, Dolors Jimeno, ànima de la Intersindical cultura i activista incansable de l’art i la literatura. Com em passa quasi sempre, he trobat amb una fantàstica història, de poder, diners, corrupció i generositat que compartiré amb vosaltres, alhora que li agrairé a Dolors el seu mecenatge.

Mecenes es va fer ric. L’enriquiment va lligat al fet que en un moment determinat de la seua vida va administrar, no únicament la ciutat de Roma, sinó tota Itàlia, i va acumular una funció i poder semblant al dels emperadors. Que s’enriquira per exercir el poder, no sembla massa diferent al que ara passa. Ara bé, el fet que robara als seus conciutadans en l’any 63 a C fa que m’ho mire amb més serenitat, la que proporcionen els anys, 2076 . Si els delictes fiscals caduquen als 5 anys, imagineu-vos com deuen estar de caducats els seus!!! Barcenas, Urdangarin, Ana Mato, Sepulveda, Camps, Rita i tutti quanti, uns imitadors de Mecenas? Al final resulta que li hauré de donar la raó a ma mare, que insisitia sempre en què “Els diners per on passen, banyen”.

Ara bé, la simpatia pel personatge comença pel cognom amb què el coneixem, perquè Mecenes, és un cognom i sembla que Gai Cilni n’és el nom. Perdó, però és així. I ves per on, les dones guanyem, millor dit, guanyàvem allà pels anys en què Crist no havia nascut. Seria, per això! Però també podria ser perquè Gallardon tampoc no havia nascut. Reprenc el fil, per explicar-vos per què dic el que dic. Mecenes, és d’origen etrusc i s’ha consevat i trasmés perquè en etrusc el cognom que es quedava el llinatge era el de les mares. Visca etrúria!. I encara afegiré, que el nom corresponia al d’una comarca on produïen vi, i just pel tipus de vi, eren coneguts: “vina maeccnatiana”. Mireu com, en conéixer en detall les coses, tot pren un altre aire. Per exemple, la dita de “Viva el vino y las mujeres”, traslladada a una societat etrusca, s’assemblaria més a un eslógan comercial que a una rància cançò predemocràtica.

Ara bé, entre aquella societat tan romana, amb assemblees als carrers, i senadors togats practicant una noble oratòria, i la nostra, han passat molts anys i han passat moltes coses, que diria el poeta Estellés. D’acord que Mecenes va robar, però en deixar el govern de la ciutat i l’Imperi es va retirar a una vil·la i va compartir el que tenia amb els virtuosi de Roma: Virgili, Horaci, Séneca o Plutarc. Va ser tan generós i tan hospita·lari amb els poetes i els artistes que es va convertir en paradigma de la protecció de les lletres. I aquell cognom matern lligat a les dones, a la terra i al vi, va canviar el seu significat original, per arribar a transformar-se en el substantiu, Mecenatge, definit com la protecció generosa a empreses culturals o benèfiques.

I ací és on veiem, i ens dolen, les grans diferències entre els governants corruptes del 76 aC i els nostres, del 2013, amb crist a punt de tornar a governar. Perquè ara es malgasten el que ens han robat única i exclusivament en ells, o elles, i les seus famílies, dilapidant així, uns diners que són de tots i totes. però que, en usar-los únicament per al propi plaer, intrascedent, mor en el mateix moment en que s’usa “Bufes de pato, tot aire”, com explicava el prudent Eiximenis de la vanitat de Vicent Ferrer. 

I mentre els nostres “robadors” s’ho posen tot damunt, la cultura, els i les poetes, els artistes, les persones dedicades a pintar, a crear o a pensar, es queden sense subvencions, locals, programes de televisió o beques. L’Estat, en mans de la dreta, no té diners per a la protecció de la cultura,i en prescindeix tant com pot. Els nostres “Mecenes”, que han amassat fortunes robant-nos, les amaguen lluny de nosaltres per a malgastar-se-les en potingues per al cutis, que al remat, no els farà més joves ni més bells. I no sé que em fa més ràbia, si l’engany, l’egoisme o el balafiament de la “cosa nostra” o era de la “res nostra”?. Encara com sempre queda qui té vocació d’autèntic mecenatge i no “roba” per a exercir-lo.

ImaTgina 2013, Carcaixent: primera imatge

ImaTgina 2013, Manola Roig

Ahir vam estar en Carcaixent per participar en el Festival Inv3rS, Manola Roig va enviar algunes de les imatges que va copsar mentre passejava i miriva i creava al concurs ImaTgina que havien convocat els i les organitzadores.  Les compartim amb vosaltres.