“... En última instància tot fa gust de dolor”.
Joan Fuster, Sagitari
Va nàixer prompte
i prompte va morir. Tenia
pressa per veure i viure. La malformació que l'acompanyava
impedia una vida plena, no obstant, va viure. Poc. Però, va viure. La seua
presència malaltissa ofegà de pietat i sofriment la resignada vida de sa
mare i complicà amb inseguretats i
incerteses la vida de son pare.
El que més es
recorda del seu pas per aquest món és la impressió que ha quedat, per sempre,
en l'esperit dels qui van arribar a veure-li la cara: por, ràbia, compassió,
horror, indiferència...
Record i oblit
per a la seua trista i acomplexada vida. Va morir en pau i en pau descansa.
Millor la mort que la vida, ha dit sempre el veïnat- tan sensible, tan atent,
tan amatent-.
