“... En última instància tot fa gust de dolor”. Joan Fuster, Sagitari Va nàixer prompte i prompte va morir. Tenia pressa per veure i viure. La malformació que l'acompanyava impedia una vida plena, no obstant, va viure. Poc. Però, va viure. La seua presència malaltissa ofegà de pietat i sofriment la resignada vida de sa mare i complicà amb inseguretats i incerteses la vida de son pare. El que més es recorda del seu pas per aquest món és la impressió que ha quedat, per sempre, en l'esperit dels qui van arribar a veure-li la cara: por, ràbia, compassió, horror, indiferència... Record i oblit per a la seua trista i acomplexada vida. Va morir en pau i en pau descansa. Millor la mort que la vida, ha dit sempre el veïnat- tan sensible, tan atent, tan amatent-.