La dona que es rigué de Talleyrand de visita a Silla

Divendres pròxim, 7 de novembre, visitarem Silla, just el dia que en el santoral es recorda una dona bretona, comtessa, reconvertida en santa, que ajudada pels esperits de les dones que havia mort el seu marit, aconseguí fugir de la mort. Ens ha convidat l’ Associació de Dones Progressisstes que, com va passar en la llegenda de Trifina, saben ser solidàries i valentes i fa anys que ho mostren i ho demostren. Segur que em deixen convidar-vos en el seu nom, serà divendres, sera a les 7:30h, serà en Silla i en el local que té l’Associació prop del Mercat.

En la primera pàgina del nostre llibre, La dona que es rigué de Talleyrand, publicat pel Petit Editor en setembre d’enguany, apareix una cita de Virginia Woolf, que volem dedicar-los a elles, la cita descriu a la perfecció què li devem i a qui:

“Durant milions d’anys les dones han estat assegudes a casa, i ara fins i tot les parets estan impregnades d’aquesta força creadora…seria una desgràcia terrible que li posaren traves o s’ignorara aquest poder creador, perquè és la conquesta de molts segles de la més dura disciplina”

Tenim deutes, i els volem pagar com sabem.També els tenim amb les dones que com Trifina, i els esperits de les altres dones, han lluitat, han patit, han sabut de la solidaritat amb les altres dones, s’han rebel·lat…Trifina, més que santa, mereix ser un dels personatges mítics de la Matèria de Bretanya, perquè era d’allí i va viure, lluitar i morir, l’any 500,  mentre els celtes lluitaven a sang i fetge amb els francs per la possessió de les terres, el poder i la glòria, mentre naixia la tradició de contes i rondalles que conformem l’anomenat Cicle Artúric, i es transformaven en mítiques les figures protagonistes, les masculines amb alguna excepció. I parle del rei Artús, de la reina Ginebra, de Merlí. Trifini naixia, vivia i moria assassinada, decapitada pel seu marit que tenia per costum matar totes les seues esposes. La nostra protagonista va descobrir on estaven els cadàvers de les seues predecessores i les va honrar. Conta la llegenda, que aquells esperits l’avisaren quan Conomor, l’assassí, venia a buscar-la i la guiaren fins el bosc, aconseguí salvar-se ella i salvar el fill. Un bon final, per a a una història real que podria ser un conte.

La dona que es rigué de Talleyrand a la Societat Coral El Micalet

“No sigues tan mentecato, 

que això són cuentos de dona”

Bernat i Baldoví, ( 1809-1864 ) El rei Moro 

Póngase usted a sus pies, o póngase de rodillas, pero nunca se ponga en sus manos. 

Talleyrand (1812) 

De les nostres mans han eixit els relats i les il·lustracions- fotografies i dibuixos- del llibre que presentem, dimarts 4 de novembre a la biblioteca de la Societat Coral el Micalet, en el marc dels Dimarts del Petit. L’esdeveniment organizat pels editors, posarà en contacte públic i autores, que explicàrem de què ens riem amb la lectura dramatitzada d’alguns relats.

Els nostres són “cuentos de dona”,  segons les afirmacions del nostre paisà Bernat i Baldoví, i n’estem ben orgulloses i contentes. Perquè les dones, el que senten i pensen, el que viuen i veuen són les protagonistes. I així sota diferents maneres d’afrontar la narració, sempre breu, sempre còmplice, sempre amb un punt d’humor, d’ironia, d’amargura, però també d’esperança i d’optimisme, apareix la necessitat de recrear la vida quotidiana, per desferse’n de la seua opressió.

Acabe de llegir en la xarxa que les dones riuen més que els hòmens, i l'explicació té un origen genètic: les dones tenen una estratègia diferent per processar les situacions absurdes que provoquen el riure. També explica l’article, que es fa ressó de la investigació de la catedràtica de Bioquímica de la Universitat de Navarra, Natalia López Moratell, que el riure redueix un 40% els infarts i allarga 4,5 anys la vida de les persones. Serà per això que les dones vivim més que els hòmens!

Afirma la catedràtica de Bioquímica que “ la detecció d'errors té una "recompensa innata" que provoca el riure i produeix l'alliberació de dopamina, que és l'hormona de la felicitat…Fins que un acudit fa riure, es desencadena un procés cerebral que comença en comprendre l'acudit, després trobar-lo divertit i, finalment, riure; tots aquests processos es desenvolupen en parts diferents del cervell i requereixen una ment "àgil i flexible”.

El diplomàtic Talleyrand afirmava que “La paraula li l’havien donat a l’home per a amagar el seu pensament”, ignorava, però, que la dona, que també en tenia, de paraula, la usaria per a descobrir-lo i riure-se’n. 

Amigues, amics, que podem fer les dones davant afirmacions com les següents? Superar l’amargura i el dolor que les conseqüències de tan doctes afirmacions han provocat en tantíssimes dones, durant tantíssims anys i processar-les com un acudit, alliberar dopamina i riure’ns d’ells, que per això tenim, segons la bioquímica, una ment “àgil i flexible”, i no ens fa gens ni mica de vergonya ser dones.

“ Beneït sigues Oh senyor, rei de l’Univers, perquè no m’has fet dona” Inici de l’oració diària dels Jueus Ortodoxos

"Tota dona hauria de sentir-se avergonyida al pensar que és una dona." 

Sant Climent d'Alexandria, El Tutor (ca. 190 d.C)

"D'aquells que van néixer homes, tots els que van ser covards i es van passar la vida fent maldats van ser transformats, en el seu segon naixement, en dones (...) Aquest és l'origen de les dones i de tot el que és femení."
Plató, Timeo (ca. 360 a.C)

“La dona es considerada freda i humida (característiques negatives), mentre que l’home, càlid per naturalesa, representa el centre de la creació. Aquesta idea implica la inferioritat i la imperfecció femenines”

Hipòcrates de Cos i Galé de Pergam

“ Fembra és animal imperfet, de passions diverses, desplasents e abominables..no amant altra cosa sinó son propi cos e delits...No és animal en lo món menys net que fembres” Lo somni, Bernat Metge

“En la resurrección de la carne, el Día del Juicio, las mujeres resucitarán no en cuerpos femeninos, sino masculinos” La Ciudad de Dios, San Agustín