Diari ocult de Nadal (II)

Dum spiro, spero

Segon dia de Nadal, en queda un tercer? Nadal és com Pasqua?  o tres, o no res? I mentrestant consumim temps. Som, bàsicament, consumidores de temps. I el temps corre. Vivim en les trinxeres i la nostra lluita és cos a cos. Una lluita cruenta, inacabable, de dia a dia...El nostre espai més valuós, el cercle de 50 cm que ens aïlla, el que envaeixen les festes i l'alcohool, el salvarem? Arribarà a cap d'any? Temps de Nadal, temps de pànic! On queda la intimitat? Eixe espai entre un jo i un nosaltres, és on lliurem les pitjor i més dures batalles, és, també, on deixem passar l'amistad i l'amor. Greu error. I tornem a començar.
Ciceró, ens acompanya la reflexió, respire, espere.

Diari ocult de Nadal

 Coses menudes

Primer dia de Nadal, i mentres m'acabe l'última copa de Blanchet, i intente oblidar el perfum intens de la sala carregada- paraules, odis, suor, enveja- només veig les coses menudes i insignificants que m'impedixen ser feliç. Ric poc, i bec massa. El meu cos s'ha convertit en un obstacle per a les relacions humanes. Malfie i desconfie. La carn tenia massa greix, i les gambes massa sal. Així no puc seguir. Hi ha més angoixa i infelicitat en mi, que segons en una hora. La culpabilitat i l'olor del formatge se m'han instal·lat en les mans. Insegura de quasi tot, m'he quedat atrapada en el meu propi nom i l'hostilitat m'acompanya.  No arribaré al torró, vull eixir, no sé com. Busque una nova mirada. Vaig al bany.

La dona de les bosses

Acaba d'arribar el seu tren. Massa prompte. Se sent insegura. Incòmoda. Avança. Torna a mirar la pantalla mentre camina. S'atura. Allí, enmig de l'estació de trens no sap què fer. És massa d'hora! Sents els tics, tots els seus tics. Ara un ull, i l'altre, sense control. No pot estar ací, palplantada, sense avançar. Tampoc pot tornar al tren, la seguretat. La seua seguretat i la calma. Per què la jornada de treball hui ha sigut més curta? Eixe temps que li sobra l'aboca a la desesperació.
I li cau una bossa. I després li'n cau una altra. En intentar recollir-les se li escapa el contingut de la bossa de mà, s'escampa pel terra. Hi ha qui s'ajoca i l'ajuda. I durant un breu instant sent la solidaritat d'un altre ésser humà, això la reconforta. El temps, que la persegueix l'atrapa. S'ha acabat. Són les set de la vesprada.
L'estació central ja no serveix de refugi, reprén el camí cap al seu martiri, cap a sa casa, cap al seu home...

Els tres germans

Amb ell n'erem tres
i jugàvem la vida,
sense pressa, sense mesura
i els dies eren anys
i els anys ens pertanyien.

Sense ell només en som dues.
Ja no juguem.
La mort se'ns endugué el joc.
Només en som dues
i només ens queda la vida.

Acaba la nostra breu relació amb La Vanguardia

Estem contentes perquè hem coincidit en la portada de La Vanguardia amb un home que és declara feliç. Si Guardiola, home discret, disciplinat i treballador, és feliç, nosaltres també.
Comencem noves històries i nous dibuixos, i us en deixem una mostra.

L'autora, com sempre, és Manola i el dibuix és el primer de la sèrie: Dones africanes.