Sor Isabel de Villena i les nobles dones a Pedreguer

El 22 d’agost de 1497, fa més de 500 anys, s’acabà d’imprimir el text per a la reina Isabel de Castella, suposem que amb un format luxós que hi donava cabuda a les 5.000 paraules —seguint l’estudi sobre la riquesa lèxica de l’obra d’Emili Casanova— que, com a dona culta, va usar Elionor d’Aragó i Castellà, coneguda com Elionor de Villena, Isabel de Villena, sor Isabel o l’abadessa de les clarisses del Monestir de la Trinitat, en el seu Vita Christi.

Nosaltres n'hem fet un breu tria, i la presentem, acompanyada de música i d'imatges en Pedreguer, per celebrar la festa del llibre i de les paraules.

Dia del llibre, de la princesa Cledodolinda i de Vicent Clavel

La princesa Cledodolinda, vencedora del Drac

Conta la llegenda que  Sant Jordí va ser un cavaller cristià de gran fama, que ajudà a tants reis i cavallers que acabà per ser nomenat patró de la cavalleria i de tota la noblesa de la Corona d’Aragó. La llegenda s’oblida que els reis tenien reines i que parien i governaven, i algunes, fins i tot, feien de lloctinents mentre els nobles cavallers perdien el temps, la vida i els diners dels seus regnes en batalles inútils. I si bé recordem els noms dels reis, els noms de les reines sempre se’ns obliden. O qui sap quina va ser la història Maria de Montpeller, de Violant d’Aragó, o de Maria de Luna o Maria de Castella?

També conta la llegenda que  hi havia una vegada un drac  “que assolava els voltants de la vila un drac ferotge i terrible, que posseïa les facultats de caminar, volar i nedar, i tenia l'alè pudent, fins al punt que des de molt lluny amb les seves alenades enverinava l'aire, i produïa la mort de tots els qui el respiraven”. El veïnat pensà que per calmar el drac li havien d’enviar cada dia una víctima, i democràtics, com eren la triaven per sorteig. Un dia la sort fou per a “La princesa Cleodolinda era jove, bella, prima... hi hagué ciutadans que es van oferir per reemplaçar-la, però el rei fou sever i inexorable, i amb el cor ple de dol, va dir que tant era la seva filla com la de qualsevol dels seus súbdits i s'avingué que fos sacrificada. La donzella eixí de la ciutat i ella soleta s'encaminà cap al llac on residia la fera, mentre tot el veïnat, desconsolat i afligit, mirava des de la muralla com se n'anava al sacrifici.” La resta se la podeu imaginar.

El cavaller salva la princesa, però de ser les coses d’una altra manera Cledodolinda no hauria necessitat salvació, ni el drac morir. Nosaltres ens preguntem, si un home sol va poder contra el drac, què no haurien aconseguit totes i tots junts si s’ho hagueren proposat. Les víctimes s’haurien salvat, i el malvat drac hauria emigrat a d’altres contrades més manipulables. La nostra bella princesa Cledodolinda s’hauria pogut dedicar a la literatura i Jordi podria haver viatjat fins a la fi del món, sense arrossegar la pesada creu de la seua santedad.

Celebreu el dia de festa, de la literatura, l’edició, l’ofici de fer i vendre llibres.  I l’afició a llegir-ne, i el dret a no fer-ho. Però no oblideu que també és la festa de la imaginació, de la mentida literària, i del treball pacient de qui construeix històries i de qui les fa possible en paper. El moment de l’homentage a l’edició, que embelleix  i fa eternes les paraules de l’escriptora.

No oblideu tampoc que va ser un editor valencià, Vicente Clavel –curiosa coincidència floral!- qui va ser l’entusiasta promotor de la idea de la festa al voltant de l’edició i la venda de llibres.  El 7 d’octubre de 1926, en plena dictura de Primo de Rivera, es va celebrar per primera vegada. El dia després es traslladà al 23 d’abril, Clavel trià el dia perquè coincidia amb el naixement de Cervantes, la fauna local –valenciana, catalana, mallorquina…- li degué semblar al nostre paisà, poc “exportable”. Oblidà Ausiàs, i Martorell, per exemple. Uns quants anys més tard, el 1995, la UNESCO internacionalitzà la celebració, Cervantes, però, no valia per a  la UNESCO, massa local i va buscar – i trobar- una  coincidència diguem-ne literària: el naixement de Shakespeare, això sí seguint el calendari julià- una “trampeta”, perquè amb el calendari gregorià –el que seguim- la data era una altra.

Tot siga per la literatura.