vidapervida

Donueta pensant Manola Roig S'aturà. S'ofegava. Massa camí. Ja no podia tornar. Tants anys i s'havia allunyat tant del principi que començà a sentir-se sola. Mirar cap endavant era pitjor. El camí? No n'hi havia! Pura desesperació. S'ofegava. Perdé la consciència. Caigué. Tenia ara una nova posició en el món, una posició horitzontal. I el món canvia. Mirà cap a dalt i n'hi havia una altra dona que havia deixat el camí. Mirà cap a baix, i també. Es posaren a xarrar. De fet, han canviat el camí per la conversa. Avançar no avancen però tampoc es cansen ni les cansen. Qüestió de prioritats!

La casualitat, la vida, reuneix en el mateix punt del temps i l'espai 1 any de vida del blog- que nasqué a prop del foc de les falles i per fugir del soroll humà de la multitud-, reuneix un número màgic de creació-impossible de pensar en el moment de començar- 250 entrades, i un constant desassossec- seré capaç de penjar-ne un més?. Com els números són més màgics que les paraules, s'uneix a la celebració la complicitat de lectores i lectors del blog, 15.000 visites- quasi la meitat d'habitants del meu poble- una barbaritat!  I com el que construeix els nostres records és estrany,  s'han trobat en elmateix punt dels meus records i les celebracions, la primavera d' Arcimboldo i  la primavera  Joan Salvat Papasseit. El meu regal, el vostre regal: RES NO ÉS MESQUÍ A Josep Obiols Res no és mesquí ni cap hora és isarda, ni és fosca la ventura de la nit. I la rosada és clara que el sol surt i s'ullprèn i té delit del bany: que s'emmiralla el llit

El xiquet volia ajudar la lluna que s'havia ferit amb el cristall. Sa mare no volia. La lluna és perillosa! Les nits es feren roges i càlides. El xiquet s'escapà i cridà la lluna. Va prometre que mai més miraria el que estava prohibit. El xiquet els salvà però no tornà a ser el mateix. Ni sa mare tampoc. El millor, però és no comentar res davant seu.