Per Sant Joan, bacores

Cant de Sant Joan

Cant de Sant Joan

Vora foc, vora mar, t’esperarem.
Des del carbó, la sal i la fusta,al ritme dels cors que ens han estimat.
Prop de la terra, la vida,i un cant que ens consola. Creuades per les flames, ens abraçarem.
L’esclat de vida, l’aigua que empemta,
el bri nou, i records i esperances.Invocarem la felicitat en la nit més curta
perquè ens dure com el dia més llarg. I menjarem bacores
verdes o madures.En la nit de Sant Joan.Segures.

Enguany s’ha mort ma mare i m’he quedat, definitivament, órfena. Mon pare, un Joan qualsevol, va morir abans. I les meues iaies, i el meu germà, i el meu amic Miquel, i el meu amic Joan...i tanta gent a qui he estimat i amb qui he rist, aprés, jugat i penat. I recordant-los cada dia, cada mes o cada any, vaig madurant com les bacores, d’estiu a estiu,. Cada nit de Sant Joan.

 

Tres edats

Totes i tots m’acompanyen, a totes i a tots els dec alguna cosa, a totes i a tots els recorde amb pena i sense, amb tendresa, amb ràbia, amb dolor, amb alegria i sorpresa per no poder-los parlar. Hui, vespra del solstici d’estiu, quan diuen que el sol arriba al zenit al migdia sobre el Tròpic de càncer, el meu signe, el de l’aigua, tots els meus morts m’han vingut a buscar. I els he acollit.

Com la terra i el sol, que senten hui la seua màxima atracció física, jo sent les veus i els records dels meus morts, de les meues mortes, enmig de la remor de les ones i del cant dels éssers màgics, bons o malvats, que només campen en la nit del solstici. S’acosten les cucales, la feram, el marmajor i els gambutzins i els pertinedors, que vaguen esperant qui els acullga i l’Amoreta,  i la Dama Fortuna.

Seguint les nostres tradicions més antigues, la nit del solstici eixiré a la porta de casa per buscar l’aigua subterrània que s’amaga a l’hivern, i em rentaré les ferides del passat. Eixiré per mirar l’olivera de l’entrada i acompanyar el ball de les seue fulles, que eixa nit es volten per a que la part clara mire cap el cel i la verda més fosca cap a la terra. I em voltare, cap a terra primer i després cap al cel, amb les fulles de l’olivera, per recitar el meu cant al solstici d’estiu. Pels vius i pels morts.

ImaTgina a Carcaixent: estremida