Després de quatre anys, puc afirmar que la meua germanas Manola i jo hem consolidat un treball conjunt, complementari, divergent i confluent que ens defineix sense limitar-nos. Cadascuna manté el que la fa única, i,alhora, quan treballem a quatre mans, multipliquem i expandim les nostres possibilitats, com passa amb els harmònics. Un volum únic, un so simultani de dues o més notes, en això ens hem convertit. Som un cos divers i confús, la vora mar que rep l’ona, mil i una, freqüències en paral·lel, cànon a dues, tres, tres-centes veus. I mentre vetlavem les nits, i trencàvem els matins, a la nostra línia melòdica s’hi han afegit noves ones i els seus harmònics. Com Roger Caillois, esdevenim pedra “la piedra pentarba, que de lejos atrae a las otras piedras, que se cuelgan de ella como un enjambre de abejas”. En diuen sororitat. I existeix. I ens empeny. I ens multiplica.
