Telegrama 1

Dolor. Pena. Sofriment. Per a tu i per a sempre. Respira.

la xiqueta mutilada

Diari d'estiu d’una dona apòcrifa


He baixat a la platja popular, algues, criatures, cadires, algun gos, pilotetes i enmig una imatge que em retorna al que no sóc. Una xiqueta coixa intentava correr per vora mar, volia jugar amb unes criatures, que fugien. Massa xiqueta? Massa mutilada? I he començat a sentir el tacte de l’arena en els ferros d'unes cames ortopèdiques que no són aptes per a l'estiu, ni per a la felicitat del sol i de l'aigua salada.

Abans de començar

Diari d'estiu d’una dona apòcrifa


He arribat a una edat en la qual ni puc esperar res de nou, ni sé si ho vull. Les preguntes han d’estar ja contestades perquè si no sé qui sóc, què sóc… sí els meus límits i les meues accions no són clares, si els meus sentiments em condueixen per camins que no vull, o no gose recórrer… si això és així, trobe que he de buscar la seguretat de les meues accions en allò que sé que no sóc. Abans d'arribar ací he trobat amargura, crueldat, humor, cinisme i algunes coses, poques, que ens aproximen a la felicitat. Sóc una dona, dona? Sóc una dona apòcrifa?
Un aforisme de Joan Fuster se'm converteix en pregunta i lletania: Només no som allò que ens proposem no ser?

Camps, la llista i el “ruiseñor”

Ahir el diari El País explicava que Camps vol registrar els avortaments i les criatures que es moren acabades de nàixer. I et preguntes per què vol fer-ho? I et contestes: li haurà passat perquè no troba la factura de “les batetes” i ara s’ho vol apuntar tot. O serà perquè vol introduir per al finançament autonòmic el criteri de població per minut al País Valencià?

I encara et preguntes per què el president Camps es preocupa de registrar els morts i els òvuls fecundats i deixa els vius per atendre. O és que no serà veritat el que diuen les persones --vives-- que encara esperen l’aplicació de la Llei de la dependència? I acabes per no entendre perquè no val per al president el registre civil, el del jutjat, si és on tu has registrat el teu matrimoni, i on figura que estàs viva? No et valdrà de res si seguixes sent valenciana? I, com fa tanta calor, acabes per preocupar-te massa i pensar si tot açò no serà per acabar obligant-te a tindre la regla fins els 70 anys, per si al final et decidixes a parir, i així en serem més, i com més serem més riurem.

I mentre encara estàs sota els efectes de la “llista” de Camps, al Levante-EMV de hui et trobes l’article d’opinió d’un sacerdot, “Matar a un ruiseñor”, que per defensar que està en contra de l’avortament parla de cinema i d’un negre acusat injustament de violació. I tu que no veus la relació, et quedes espatarrada i esmaperduda en llegir: “Así que lastimar o perjudicar a un ser inocente, sería como matar a un ruiseñor. Por eso, actuar contra el hombre de color, bueno y acusado sin justicia, sería como matar a un ruiseñor. No hace falta añadir nada para concluir que el aborto provocado es como matar a un ruiseñor. Digo como por seguir el hilo de la magnífica comparación, pero matar a un nasciturus, tenga las semanas que tenga, es liquidar al único ser humano que, como el ruiseñor en su especie, no actúa por interés ni puede hacer daño, dedica su vida a cantar para hacernos felices...” I, dubtes, una cadernera canta abans de nàixer?

I te’n recordes de les paraules del cardenal Cañizares, quan afirmava que era pitjor avortar que l’abús de menors. I et preguntes, així els hòmens de déu a la terra perdonen els violadors?



I no necessites cap contestació, la premsa i els hòmens de déu et salven, el propi cardenal Rouco t'ho fa saber:" Una revista del Arzobispado de Madrid, presidido por el cardenal Antonio María Rouco Varela, sugiere que la violación podría no ser un delito". La violació ni pecat, ni delicte.

I acabes per formular-te la següent qüestió: avortes i t’apuntes a la “llista” de Camps, tot buscant el benefici terrenal? o, no avortes, i deixes la teua criatura en mans de monges i capellans que amb abús o sense et reportaran beneficis celestials?

La mare que no tenia fills

Una vegada va haver una mare amb sis fills i filles
que eren tan desobedients, tan pesats, tan engorrosos
com només ho són els xiquets i les xiquetes que no passen gana.

Així va passar que el dia que la mare no va poder més
els va dur a la casa dels fills i filles malcriats.
Es va quedar més ampla que llarga
i va decidir canviar d'ofici, de casa i de nom.

Des d'aquell dia la coneixen com la dona feliç.

Fragments de poesia VI, Gemma Gorga

Les ferides són tan tendres que la realitat s’amaga sota terra, espantadissa i retràctil com un caragol...

Gemma Gorga, Llibre dels minuts