La dona jove i l’espill màgic

Això diu que era un espill malèfic i traidor que vivia únicament per martiritzar dones insegures: “Espillet, espillet, digues qui és...” i l’espillet màgic: “ tu, sempre tu, però n’hi ha una altra que...” La ràbia i l’odi l’havien fet com era: un espill cruel i amargat.

A l’espill li havien fet creure que si es mostrava cínic se salvaria de la destrucció. Anys i anys de desinformació en aquella fosca cambra li havíen deixat aquella pàtina de credibilitat que s’adjudica per la por. Així aconseguia convéncer que la seua opinió, obtusa, era necessària i justa.

Sempre jugava el mateix joc amb les dones i, diem-ho clarament, fins aquell dia li havia anat bé.

La dona jove entrà sense ni mirar-se. L’espill es començà a preocupar. La jove era jove. Perfecte pensà l’espill, que comence ara a preguntar i l’afaiçonaré. La jove però ni es fixa, tenia massa coses amb què pensar i a més en aquella cambra no hi havia connexió a internet. Baixà. Cridà i confirmà l’enderrocament definitiu de la casa.

Hi ha trossos de l’espill que encara es pregunten què va fallar.

La porta de Joan Fuster

Els amics de Trucadors han penjat una imatge de la porta de casa Joan Fuster, en Sueca, al seu blog.

Un blog interessant que ens mostra l'ésser humà a través d'un objecte protector: una porta i l'element que anuncia els qui la visiten.

La borratxa i el rosari

Diari d'estiu d'una dona apòcrifa


L'olor brutal del alcohol dissimulat de sermons i novenes és el que he notat en tornar a passar pel seu costat. Una olor de borratxa solitària, insensible al dolor, insensible a l'amor...Una olor que impregna paraules i mirada, l'olor de qui beu sola en sa casa i s'esgota d'alcohol, mentre intenta acabar els misteris gloriosos del rosari. Per un moment, he tornat a sentir l'hivern.

El jove malcriat

Diari d'estiu d'una dona apòcrifa


He baixat a comprar la premsa i he entropessat amb ell, però no estava massa segura. perquè recordava aquella criatura enamorada de les truites franceses, i de sobte s'ha convertit en un jove insegur perquè massa dones l'han malcriat, i ni ell acaba de reconéixer qui és. I s'amaga. I amaga sota la brutalitat dels seus musculs ferms, exagerats, de gimnàs i pastilles, tota la seua sensibilitat, tota la inseguretat que li ronda la nit.

Mercaderia d'intimitats

Diari d'estiu d'una dona apòcrifa


El verd intens de l'arròs humit acompanya el meu viatge. Tanque els ulls i no puc dormir, em ve al cap la persona a qui vaig a visitar. Desassossec. És una persona interessada que només pregunta per saber i poder contar-ho. Converteix les teues intimitats en mercaderia, de primera mà. Una persona que vol conéixer els teus secrets per usar-los contra tu, si pot i troba l'ocasió. Una persona que com més dèbil et sents, més desinteressadament et cobrira d'angoixes, confoses en besos.

Fragments de poesia VIII, M Mercé Marçal

10 poemes de desglaç

Jo que he escanyat la filla
obedient de Tu
i l’he enterrat, convulsa
encara, sota el glaç
no sé ofegar la fosca
ranera que es marida
dòcilment a la teva
enllà del mur. I ençà.
Ella parla per mi.
Sura damunt de l’aigua
immòbil el silenci
d’aquella que no sé
si sóc.
Que el foc emporpri
l’hora muda i desclavi
llengua i camins. Que el dia
neixi, nu, del desglaç.

Mª Mercé Marçal

Ahir noves flors em recordà que Mª Mercé Marçal ja ens explica moltes coses, que però, se'ns obliden.

Una filla dòcil

Diari d'estiu d'una dona apòcrifa

M'he retrobat amb una vella coneguda de l'escola de monges. En tornar a sentir la seua veu trencada pels silencis forçats i les paraules engolides, he recordat com em feia patir de menuda la seua veu. La vella coneguda és encara la filla aparentment dòcil, i privadament interessada, que li fa creure a sa mare que confia amb ella i obeeix. Mentre cada dia observa com sa mare avança cap a la mort i ella cap a l'herència. Cap a la llibertat.

La rateta que deixà d’agranar l’escaleta

Un bon dia la rateta va mirar les seues mans i se les va veure buides. “Què m’ha passat?”. Es palpà la cara. La tenia tan seca i deshidratada. Va seguir pujant i palpant i es trobà una espècie de fregall aspre i enganxós —era el seu cabell—. No sabem quin impuls irrefrenable va arrossegar les mans —les seues—al cul —el de la rateta. Estava fred, mort, sense ni un alé de vida. Ni per un sol moment ella se l’havia imaginat així!

Massa sorpresa i excitada per parar-se a plorar i pensar en com de desgraciada havia sigut, va reseguir el seu cos, tot el seu cos. Sensacions noves, una immensa alegria, una por ansiosa, un ofec excitant... Ja no trobà l’escaleta!!!

Tindre les mans obertes, les mans lliures va fer que la rateta, una vegada sobreposada del primer ensurt, es posara, faenera com era, a pensar. Les mans lliures de pols i de pena.

La rateta vivia amb aquell que per la nit dormia i callava i que de tant dormir i callar havia acabat fent-se invisible. El dia que la rateta va mirar les seues mans —buides—, el que callava li va preguntar: “Què fas?”. La resposta de la rateta, va fer parlar al que callava i despertar a qui dormia. La rateta en lliurar-se de la granera es va trobar la vida i un company.

Heu de saber, no obstant, que encara queden en aquell poble, menut i deliciós, moltes ratetes amb graneres a les mans a les quals ningú els ha explicat el que li passà a la nostra amiga. Qui, de vosaltres, els ho vol contar?

La por sota les faldes

Diari d'estiu d'una dona apòcrifa


Una notícia al diari sobre els cossos amagats de les fosses comunes del franquisme, m'han recordat la sort que tinc per no haver conegut la por nostra de cada dia. La por que era l'aliment, abundós i abundant de la posguerra. I he recordat com les dones majors de ma casa encara conten en veu baixeta les històries del botxi- el verdugo diuen elles- del meu poble que pegava als hòmens i els feia beure oli pesat. O les històries d'unes ties meues rapades per no cantar, que perderen l'alegria per sempre, per la por. Perquè encara tenim, tenen, les marques de la por, però ens les amaguem sota les faldes.

Telegrama 6

Un silenci. Una espera. Una emoció. Sense paraules i amb les mirades.

La dona i l'arc de sant martí

Diari d'estiu d'una dona apòcrifa


Plou i fins que es fa de nit no es pot eixir de casa. Només veig passar la vida a través dels vidres refrescats per l'aire condicionat. I així em transforme en la dona estilosa que he vist passar, i que amaga sota el color, la pena. Una dona que com no pot assumir la seua solitud, ni l'amargura, se les cobreix amb els colors de l'arc de sant martí. Una barrera ben estranya.

Telegrama 5

Esperança. Desolació. Futur. Peus cremats sense descans. Fugida.

L'home i les claus

Diari d'estiu d'una dona apòcrifa

I així hem arribat al desori. Diumenge cotxes, i més cotxes. I ancianes i ancians, en camisa i banyador, pells seques i arrugades, impúdiques... i els gossos, i les famílies al complet congregades al voltant d'una nevera portàtil. I així ens sentim rics. I mentre ens passegem sorgeix el drama, menor, però drama. Veig l'home propietari del cotxe que s'endugué la grua, ja fa temps i que encara el busca, i veig com en deixar-lo sense cotxe l'han deixat, també, sense guia per als seus actes. Un home, de diumenge, desorientat i amb les claus a la mà.