La tarara: dia de reflexió (poètica)

Deixant a part les diferències entre el món, la cultura i la intenció de Dant, apropiant-me només del que m’agrada, m’interessa i puc reinterpretar; des de la meu modesta visió de dona madura i a punt de votar, en un mòn complex, on fins i tot des dels àmbits més revolucionaris -els acampats de la Puerta del Sol– m’ignoren –sembla que n’hi ha debat sobre l’ús no sexista del llenguatge i més coses-, us convide a la reflexió poètica.
He trobat en la Divina Comèdia la inspiració que necessite per practicar una reflexió activa, i poètica, que m’ajudarà passar el dia. Com el poeta, he invocat la protecció de les dones, de les muses: O muse, o alto ingegno, or m’aiutate. En un món que dorm –sempre-, i reflexiona –només hui?- hem d’afrontar un viatge de quatre anys, molt perillós. Tinc la certesa que més per a les dones. I com un mantra repetisc – manipule- versos aliens.

E io sol una
m’apparecchiava a sostener la guerra
Sí del cammino e sí de la pietate,
Che ritrarrà la mente che non erra

I el poeta comença el viatge a l’infern, on trobarà la perduta gente: els incontinenti , que es comportaren amb desmesura, persones luxurioses, llèpoles, àvars, balafiadores, iracundes i peresoses; persones violentes amb el proïsme, tirans i homicides; també es troben allí els fraudolenti, persones seductores, aduladores, hipòcrites, lladres o falsificadores. I Dant, mostra per a cada “pecat” el seu “càstig” per analogia o per oposició, són i contrappassi. No us els haurieu de perdre, per a la reflexió o per al plaer.

Abans però de traspassar la porta de l’Infern, aquella on n'hi ha escrit Lasciate ogne esperanza voi ch’intrate, en una espècie de vestíbul es troben reunits els àngels que es van mantindre neutrals en el combat entre Déu i Lucifer i també les persones que no van prendre partit per res, i ni tans sols són dignes de l’infern. Són els ignavi, persones indolents que van viure sanza infamia e sanza lodo. El seu contrappasso, córrer darrere d’una bandera eternament, mentre els piquen insectes sense treva, i la seua sang barrejada amb les llàgrimes de ràbia i dolor serveix d’aliment a cucs.

Hui poesia, demà decisió. Sempre, esperança.

La tarara (IV): Strauss-Kahn o la immoralitat a esquerra i dreta

Jo sí que estic indignada!  El xaval de 60 anys, imitador d’un model masculí més vell que “cagar aponat”-perdoneu la brofegada- dorm en habitacions d’hotel que costen 3.000 euros, que segur que paguem nosaltres, les persones afectades per la crisi.  Perquè ja tenim clar que la crisi ens afecta a unes més que a d’altres, i que n’hi qui encara ni l’ha vista. Però que no em desvie la indignació del que us vull comentar-

El “jefe” del Fons Monetari Internacional (FMI), del qual em sé el nom perquè s'ha convertit en el nou el llop del contes per als pobres- Portugal, Grècia...-, resulta que té els mateixos “gustos” sexuals que el messiànic Berlusconi, que perseguix menors. Un i l’altre, des de la dreta o des de l’esquerra, han decidit que les dones només som un objecte per a les seus depravades ments. Un i l’altre, afectats per un excés de poder, i immunitat política, abusen de l’estat del benestar – a 3.000 euros la nit una habitació d'hotel és com el el paradís en la terra-. Ho trobe, francament, una autèntica presa de pèl. Un francés i un italià, com en els acudits, es dediquen – això sí en fi- a anar pel món amb la mà a la bragueta i llestos- com qualsevol exhibicionista de porta d’escola- per mostrar-nos, vulgues o no, el seu objecte més valuós: el pardal!

Encara m’indigna més el que comenta la premsa del personatge Strauss- Kanh, quina relació té el luxe de a 3.000 euros la nit, o el Porsche de més de 100.000 euros amb la “gestió social”. L’esquerra ha perdut el nord? Era aquest el personatge que havia d’arraconar Sarkozy- mira quin altre, casat amb una dona molt més jove que ell-.

I per acabar-me d'alegrar el dia, he de llegir que: “Lo que difícilmente ha podido suavizar es su gusto por las mujeres, una afición que nunca ha supuesto un paso atrás para un político en Francia. Según cuentan los rumores, cuando DSK tomó posesión en el FMI en noviembre de 2007, le advirtieron que tuviera cuidado porque en EEUU "las cosas de faldas se asumen de forma diferente". A que perseguisca dones en un intent de violació li podem dir “gusto por las mujeres”?

Si el que fa el personatge poderós ho presentem així, com podrem evitar que el personatge-pobre no el vulga imitar.? El relat dels fets, no pot ser mès dramàtic per a la dona implicada, com per a que parega que lo del xaval és “afición por el lujo y las mujeres”.

I al final la traca. Me n'assabente per la premsa que França respecta la vida privada dels polítics, i per això segons un diputat fancés” como todo era sabido, los participantes en las fiestas (sexuales de DSK) se jactaban de ello, pero Francia es tolerante, demasiado tolerante”. Estem parlant de Berlusconi? I encara més una periodista denuncià en 2002 una presumpta agressió, però s'ocultà el nom per respecte a la vida privada dels polítics. Què què? 

Siga veritat o no l'acusació al personatge, queden clares unes quantes coses, i cap d'elles m'agrada. Les dones seguim sent un objecte per al poder, també per a qui pretesament ostenta el poder des de plantejament  d’esquerres. Immoral. I el tractament que en fa la premsa també: un “affaire”, lo del xaval?, afició a les dones, com afició al futbol, als cotxes, als gossos? Immoral. Com deia al principi, jo sí que estic indignada!, vosaltres, no?