Punts de lectura: enamorat

Dia 7: tots els colors del verd

Al sol del migdia

tots els colors del verd 

sota un cel ben tancat

i l'aigua és sempre vida 

entre muntanyes i valls. 

Raimon

Tanta inactivitat al sol i sense aigua, acaba per posar nerviós el personal. Si vens a vora mar, però la mar no respon, ja t’han fotut. Bufa el ventet de garbí, sense la mar bonança, i la festa s’acaba.

I amb el ventet passem de bandera groga a roja. I encara com, ací no ens en toquen de negres.

Entenc la irritació i el desassossec que produeix una única setmana de vacances i que la mar decidisca no fer el que toca. De matí, bandera verda, però aigua marejada i verdosa. A migdia soel roent i bandera groga. A partir de les dos, garbí desfermat, això diu un amic pescador perquè jo de vents només sé que en fa molt, o fa ponent. Santa ignorància!

De menuda m’ensenyaren a tindre pànic a les banderes roges. Ara, en canvi, la gent ni se les mira. Els primers dies pensava que era un error, i els i les socorristes s’havien equivocat. Pot la gent ignorar una bandera roja? I sí, pot. De fet, ho veig cada dia. Si la bandera està roja i fa un vent infernal, és igual, la gent entrà a nadar. Si només té una setmana de vacances? Pot.

I penses, qui en té la culpa, les vacances? Que siguen totes del 10 al 20 d’agost? L’escassa roba que portem damunt si fa calor? Ni faixes, ni sostenidors, ni mitjons, ni corbates…El poc coneixement que usem en l’estiu? No tindre el cabet en la faena?

I et desplaces a la muntanya, idíl·lica i silenciosa. Arribes en silenci al racó del riu, que està al final del camí fresc, verd…i entres al minúscul salt d’aigua, fresquíssima, que cau com feia anys que no queia…i mires cap amunt. Ahg! una colla de 20 persones que acaben de baixar de l’autobús t’han trobat i et miren…. I fuges cap a llevant, fins a la ratlla de França…

Punt de lectura: enveja

Dia 6: “Cuando calienta el sol, aquí en la playa"

Al sol del migdia

Amor estoy sólo aquí en la playa,
es el sol quien me acompaña
y me quema, y me quema…

Carlos y Mario Rigual , 1920-1926, Guantànamo

Fa quasi una setmana que comprove, mig estranyada mig indignada, que les lleis dels hòmens- com les dels deus- estan fetes per a no cumplir-les, ni seguir-les. Sistemàticament.

En una microreserva de flora vora les roques on nade n’hi ha una senda marcada i amb fites, però la gent les arranca, i es dedica a crear nous camins. Esperit d’aventura? Diu una amic que sap de què parla, que a la mar no es pot pescar fins les 8 de la nit, però vora les roques de la reserva, els pescadors- ei! i les pescadores- planten les “sombrilles” a les 7 del matí i jure que mai he vist a ningú dir-los res. Estarà equivocat el meu amic?  L’entrada de les platges anuncia amb un gran cartell que està prohibida l’entrada als gossos, però tinc la certesa que és una broma. Vages a l’hora que vages, n’hi ha de gossos en la platja i en les roques. Gossos botadors, grans, menuts, suats, peluts, gossos de parella i solitaris, minigossos, gossos de companyia i gossos d’espectacle…gossos per protegir-se dels altres, gossos per aproximar-se als altres…mai havia vist tanta varietat d’animals, solts i sense morrió-“bos” li diuen al meu poble-. O em cure o rebente.

Els bucejadors també em sorprenen cada dia, n’hi ha alguns que van amb una escopeta de fletxa i persegueixen, per la microreserva, popets menudets i peixets que caben en la mà. No està prohibit? Si en Consum te’ls cobren a 3 euros i te’ls duen a casa? Som partidaris de la destrucció del litoral i de l’ocupació? Tot alhora?

Jo sóc, bàsicament, partidària de la llei, de l’ordre, de la civilització i les bones formes, del respecte…però no sé si sobreviure a tot l’estiu. Es tu palpitar, tu recuerdo, mi locura,mi delirio, me estremezco. Cuando calienta el sol……

Dia 5: “De l’home mire sempre les mans”

Mans de xiquet, ben netes,
mans de xiquet que es faran grans.
Mans que en la nit busquen
allò que no troben mai.

Raimon, Cançó de les mans

Al sol del migdia

A la  platja ningú baixa amb les mans buides. Pensava que només era necessària una tovalla, m’equivocava. Veig com se’n va una parella de “pago”. Bé, pagar, paga ella. Però si es tenen l’un a l’altra, què més necessiten? De tot: un parasol trencat i rovellat, desobedient; una bossa de mà menuda amb les pintures, comdons, la documentació…; una cartereta amb les claus, del cotxe, del pis de l’amiga…; la bossa gran amb la crema solar, l’entrepà de llom i pernil ibèric, la crema de mans, aigua, les camisetes seques, unes tisores, pipes, el llibre…; les dues cadires; el parasol menut per si passegem; la nevera amb la beguda; la bossa amb la càmera de vídeo… ah i la motxilla amb la resta de coses.

Com han passat el dia prop del muntanyàs, arribar al cotxe costarà una miqueta. Un poc lluny. Amb tant d’esforç i aire i sol, crec que es besaran demà. Cap problema, l’ha de tornar dimarts.

La platja cansa.