Virtudes Cuevas Escrivà i les dones de Ravensbrück

Virtudes Cuevas amb el General De Gaulle, lliurament de la Legió D'Honor. El País

M’han convidat a participar enguany en el llibre de festes de Sueca, i he aprofitat l’ocasió per parlar de Virtudes Cuevas, una suecana exemplar, una dona valenta i compromesa, que mai no va oblidar ni les seues conviccions ni al seu poble. No penjaré el que he escrit sobre ella, però sí que m’agradaria compartir amb vosaltres algunes de les lectures que he fet per documentar una vida feta de patiments i de dignitat, que Virtudes va compartir amb milers de dones, i hòmens, que van creure en la República, en la democràcia i en la solidaritat.

Després de la fugida des de Madrid i el pas per un Camp de Refugiats en França, Virtudes Cuevas, va col·laborar amb la Resistència, la van detindre i va acabar en Ravensbrükc, que va ser el camp de concentració de dones més gran ubicat en territori alemany. Aproximadament 132.000 dones i criatures, 20.000 homes i 1.000 joves, van ser deportades al camp de concentració entre el 1939 i 1945. Podeu completar la informació sobre dones deportades en el blog Miradordones ací. 

La situació l'explica Ramiro Santisteban Castillo, President de la Federación Española de 

Deportados e Internados Políticos Mauthausen “Medio millón fuimos quienes dejamos en febrero de 1939 la tierra en que habíamos nacido. Éramos personas de todas las condiciones sociales y dejábamos tras nosotros cualquier esperanza que hubiéramos podido albergar de una sociedad moderna y democrática en nuestro país. Esa sed de libertad la llevaron los republicanos españoles a todos los rincones de Europa, dejando incluso su vida en esa lucha. De ello dieron muestra miles de españoles, unos en la 

Resistencia francesa...”

Com tantíssima gent, Virtudes deportada, fugida, sense papers, era una víctima més de la Ley de Responsabilidades Políticas de 9 de febrero de 1939. La ferramenta jurídica, que com expliquen en el blog Unidad Cívica por la República va ser “utilizada para la dura represión iniciada al final de la guerra y perpetuada durante treinta años hasta la promulgación de las leyes de amnistía de 1969. Aún así, las inhabilitaciones y prohibiciones que imponía esta ley se mantuvieron vigentes contra todos los líderes del exilio republicano hasta la muerte de Franco (1975)....Representantes del gobierno franquista con la Ley de Responsabilidades Políticas ya promulgada, recorrieron los campos de concentración en Francia (Francia sólo tardo quince días, después del cierre de las fronteras por las tropas franquistas en reconocer el gobierno de Burgos) invitando a los soldados republicanos a volver y prometiendo que ninguno sería perseguido por sus opiniones o por haber pertenecido a alguna organización política. La gran mayoría se negaron aunque, según el historiador Gabriel Jackson, regresaron unas setenta mil personas que, como es sabido, no gozaron de lo prometido.”

He trobat, i llegit, les memòries de Mercedes Núñez Targa, amb una vida semblant a la de la suecana Virtudes Cueva. Una mala informació m’ha fet comprar-les i llegir-les en castellà, encara que el text original està en català. Però, és igual, en Destinada al crematorio, he escoltat amb nitidesa la veu de la bondat, de la dignitat, i he comprés el seu patiment. Reproduisc en castellà el final del llibre, que és un nou principi per a Mercedes, i també per a Virtudes i per a totes, i tots, nosaltres: “Tengo que vencer el miedo a volver a la vida normal, aprender otra vez, com una chiquilla pequeña, los gestos sencillos: pagar el alquiler, ir a la panaderia a comprar el pan, saludar a un vecino; salir del gueto moral, del “yo ya no soy como los demás”, “los que no han estado en los campos no nos pueden comprender”. Y no decirse nunca “yo ya he hecho bastante; ahora que los jóvenes...”, sino darse a la vida completamente, andar siempre al lado de los que van adelante...”

I nosaltres hem de véncer la por a recordar-les, a parlar d’elles, amb normalitat, però amb contundència. Elles són la nostra memòria. Elles, unes 90 dones republicanes i que van sobreiviure als camps de concentració alemanys, van ser les “víctimes”, a qui els “criminals” que els trencaren “la vida normal” acusaren cínicament d’auxili a la “rebelión”. Memòria, també en l’estiu.

Més Informació:

Reportatge a El País sobre Virtudes Cuevas Escrivà, punxeu ací.

Contra la violència de gènere: (I) Dones ferides, espècies úniques

Una xiqueta feliç a qui ningú ha obligat a deixar de ser xiqueta

“Només s’hi veu bé amb el cor. L’essencial és invisible als ulls”El Petit Príncep. Antoine de Saint-Exupéry

A Madagascar, un lloc remot, de nom exòtic i harmoniós, podem trobar tres famílies d'ocells úniques al món i sis espècies d'arbres baobab. Sí, aquells arbres esplendorosos, quasi humans, que coneixem per aquella història trista i única que Saint-Exupéry ens conta l’any 1943. En general, podríem estar d’acord amb el petit Príncep i canviar els nostres ulls pel nostre cor. Però, no serà hui, ni serà ara. Perquè volem que obriu els ulls, i les orelles i després volem que useu les mans, i les boques i els dits i tot el que se us ocorrega per fer córrer la història que us contarem. Una història de Madagascar, que ni és exòtica, ni única, ni és tan popular com els arbres rars, i els prínceps menuts. És una història repetida, una i mil vegades. És la història de milions de xiquetes africanes a qui vénen joves, les prenyen, i després les deixen parir sense que el seu cos puga i quan el fetus mor al seu interior, perquè no troba eixida d’aquella criatura venuda i violentada, li provoca una ferida única. I les deixen encara més soles i abandonades. Venudes, violades, prenyades, necrosades, expulsades de la maternitat per a sempre i, per això mateix,  repudiades i abandonades, amb 11 o 12 anys. Ho conta Almudena Grandes en l’article La herida innombrable, llegiu-lo amb els ulls, que segur que us travessa el cor.  

Una mujer que no vale para tener hijos no sirve para nada. Una mujer que expulsa orina sin control por la vagina está incapacitada para mantener relaciones sexuales, y tampoco puede trabajar, integrarse de ningún modo en la sociedad. A una mujer que, antes de llegar a ser una mujer, ha soportado ya toda esta cadena de calamidades, sólo le queda la opción de vagar por los caminos, vivir de la limosna que obtenga mendigando y buscar un hueco donde cobijarse en un mercado, el único lugar en el que un charco en el suelo no señala en público su infamia y la espesura de los olores fuertes le permite pasar desapercibida. Y así un día, y otro, y otro más, para millones de niñas, de mujeres africanas

I si penseu que el que es fa amb les criatures no té nom, si penseu que no és possible tanta crueldat, ni tan mala fel, si us sorprén que la pobresa i els prejudicis puguen ser tan devastadors per a les dones, si, per un segon, heu dubtat de la necessitat de defensar els drets de les dones en el nostre món, us contaré encara una altra història. Traslladem-nos ara a l’Índia, a la del Taj Majal, rar, únic, fet per amor a una dona. Molt propet, Vrindavan, on 15.000 dones que han perdut l’amor i el respecte arroseguen les seus vides, penes. I, quan moren, els seus cadàvers vestits amb bosses de plàstic, reposen en el fem.

L’any 1987 es va prohibir la pràctica del “sati” una antiga tradició hinduista segons la qual la dona, en un acte d’amor suprem, es llançava, viva, a la pira funerària de l’home. Es canvià aquell “sacrifici ritual” per l’obligació de mantindre el dol de per vida, reprimir qualsevol desig i necessitat.  La gent fuig de les viudes perquè les consideren culpables de la mort de l’home. Pobresa, religió, interessos creats -per quedar-se amb les herències-marginalitat. Les van traure de la pira funerària per abocar-les a la pobresa extrema, a la mendicitat. Les nostres protagonistes són viudes, aproximadament uns 33 milions de dones, mortes en vida que es mouen silenciosament pels carrers. I ningú les veu.