El xiquet capsa

Era fàcil de trobar.
No sempre.
No a totes hores.
De ben menut començà a guardar-ho tot en capses
 i a portar-les amb ell.
El seu sistema per guardar era complicat
i demanava atenció i constància.
Ell i les capses van anar creixent junts.

La gent s'hi acostuma.
El que perdien estava sempre a les capses del xiquet.
El xiquet es va fer major i un dia desaparegué.

La gent no va poder suportar la certesa de saber que
el que perdrien seria definitiu.

A la portada de La Vanguardia

S'acaba la setmana, i deixem rastre en la portada de La Vanguardia. Però ens heu de buscar cap al final, després de la Loteria. Han deixat fòra de la reproducció un dels dibuixos que més ens agrada, i que encara no té el conte que li toca. Demà el publicarem.

Dibuixos a l'espai de participació de La Vanguardia

La Vanguardia, incorpora un espai de participació de lectores i lectors molt interessant, en el qual han estat apareixent  les il·lustracions de Manola Roig. Els donem les gràcies per obrir-nos el seu espai.

La imatge de hui és una imatge que ha evolucionant i encara no ha trobat la seua forma definitiva. Són tres moments d'una mateixa visió i  inicialment acompanyava el relat La platja de les pedres. Mai, però, hem reproduïdes juntes les 3 imatges, i han acabat per ser la contraportada del blog, aquella part que no canvia i ens defineix,  la declaració d'intencions de les autores de vidapervida.

 

Més dibuixos en La Vanguardia

Seguim estant en La Vanguardia
Els dibuixos de hui
 Els relats que acompanyen

La trilogia de la mort

La rateta que deixà d'agranar l'escaleta

Vidapervida: Estem en La vanguardia

Vidapervida: Estem en La vanguardia

Estem en La vanguardia

I com la meua germana Manola és una artista , durant tota la setmana a l'espai de participació de La vanguardia li penjaran els dibuixos amb què ha il·lustrat el blog.

Reproduisc el text  i el dibuix de hui. Demà més.

Encara no sé perquè pinte

Si em pregunteu us diré que no sé encara perquè dibuixe, però he comprés que la meua vida ja no té sentit sense els dibuixos i les fotografies. M’ha costat quaranta-tres anys començar a asumir-ho. Des de ben menuda comencí a pintar, primer la meua cara i a les meues nines. I comencí a fugir. Ser la més menuda d’una familia atípica, amb una germana i un germà estranys i desapegats, no em va ajudar massa a trobar la meua identitat. Tindre fama de malcriada i d’artista, tampoc em va centrar massa. Com de joveneta no m’ agradava gens l’escola, l’autoformació m’ha acompanyat des d’aleshores. I seguia fugint dels colors.

Un viatge, per Europa m’acostà des de Sueca- Ribera Baixa- al cor de l’home amb qui compartisc vida un fill, una filla, i tots els deutes d’un vida moderna. No sabria dir realment quina és la meua professió, perquè no en tinc una només. Sóc treballadora autónoma, però no em sent ni empresaria, ni emprenedora.He treballat molt per criar la meua filla i el meu fill, però tampoc diria que ser mare siga la meua professió. La concentració en la cuina em fa feliç, però ser cuinera no em defineix.

Jo no sé perquè dibuixe, però ara ja no m’aturaré. El dolor, la ràbia i la soledat que acompanya la malatia i la mort del meu germà, quasi el mateix dia que va nàixer la meua filla acabaren per abocar-me a buscar noves maneres de sentir-me viva, de recuperar la felicitat, de deixar de veure el món com un lloc hostil…Criar el meu fill, d’infinita fantasia, i la meua filla, de curiositat desmesurada, m’han ocupat la creativitat durant molt de temps. I així, jugant, he tornat a pintar. Primer per acompanyar els dibuixos d’ell, i després per acabar-li a ella, tot el que la seua poca paciència li impedeix colorejar.

La meua germana, un poc punyetera i atrevida, començà a deixar per escrit el rastre de la pena i amargura, que compartim,. Imitava la literatura, jugava amb el relat i la poesia, i em mostrà el meu treball. Així destil·lant el dolor de les dues trobí el lloc on m’he detingut. He deixat de fugir i afronte el paper en blanc, i s’ha omplert de colors i d’imatges per a unes histories que sempre em fan plorar.

Internet ha permés que el joc privat s’haja transformat en una cosa que escapa del meu control, i em sorprén cada dia. Passí d’il·lustrar amb dibuixos els microrelats de la meua germana, a jugar amb la fotografia, i crear, definitivament, histories pròpies.

Mantinc un blog http://vidapervida.blogspot.com, i una pàgina a flickr, http://www.flickr.com/photos/42930867@N07/, amb el nom de Nela66 a la qual dedique  tot el temps que tinc, que és ben poc.

No tinc tècnica, però m’agrada dibuixar amb llàpis i pintar amb colorins. Les ceres i la seua textura m’apassionen. Sóc, però una pintora “de moment” i “d’inspiració”. Pinte amb el que tinc més a la mà. Dibuixe i prou, perd el món de vista. La cerámica, el fang, vore creixer formes d’un material tan bast com la terra i l’aigua, i embrutar-me les mans també m’entusiasmen. Ara, jugue amb la fotografia manipulada amb Photosop, i sent recuperada la inocència de quan era menuda i les nines, m’ajudaven a inventar-me un món i la meua vida.

He deixat de fugir i he decidit que no perdre res per compartir amb qui vulga mirar el que faig.

 

Participem al blog 365 contes

Sé que tu saps quin ha estat el diagnòstic. Sé que ho saps, com jo, que m’amague. Sé que a tu i a mi se’ns ha quedat enganxat entre l’ànima i el paladar. Més a tu que a mi.
La nostra soledat, buscada, desitjada i construïda amb detall i paciència, dia a dia, des de fa més de deu anys, ara l’habita l’ombra de la mort, que em ronda d’amagat i acompanya la meua rutina. I en casa ja no en som dos, sinó tres. Més i tot, perquè amb la mort ha entrat la por. Nosaltres tan fidels hem encetat un joc de promiscuïtat i dobles parelles, que no pot acabar bé.

Hem abandonat la racionalitat i ens hem traslladat a l’horror, a la vergonya, al silenci. No puc parlar, jo que no he sabut mai callar. No gose ni mirar-me, ni mirar-te, jo que sempre guaite des del llençol el teu cul, mentre et vistes i jo mig dorm, i espere el teu bes al coll, el que em recorda perquè estem vius.

Ara, però, dubte. Ja no sé quina és la ratlla entre vida i mort. Un diagnòstic, m’ha de canviar? I amb el que sé, amb el que tinc, que em pertany i m’omple i em matarà, què faig? Sense ganes he de rebre la mort, i la malaltia. Ni avís per a nàixer, ni avís per a morir. Estic malalta i no sent dolor. No entenc les paraules del dignòstic, ni el protocol d’actuació, ni l’espera en els hospitals, ni l’amabilitat de les infermeres, ni els somriures de les dones que tapen el seu cabell devastat amb mocadors i perruques, com qui amaga la vergonya…

I m’alce cada dia i desdejune, i et mire, però no puc parlar ni parlar-me’n, ni parlar-te’n. No vull una vida de quatre, vull el que m’he guanyat, el que tenia. I he de trencar el silenci, t’he de dir el que no et dic i m’ofega, el que s’està quedant la por i acabarà per tindre la mort. Si la malaltia no em mata em matarà el silenci. Sabré usar les paraules per reprendre la vida?. I tu, sabràs?

En juliol ja vam participar amb el microrelat: Estimadíssim Marc