Enguany ha tornat el Nadal i hem tornat a para taula. Hem deixat copes velles, heretades, i tovalloles d’una tia perduda, que mantenen l’olor del seu sabó, que és l’olor de la nostra més tendra infantesa. El brodat del fil de l’estovalla, blanquíssima, s’ha confós entre el pa i el caragol, mentre servíem els anys passats entre pernil i gambes, sucoses i roges. Hem fruït, hem patit i hem desitjat que s’acabarà tot i que tot tornara a començar.
Entre la flama encesa dels ciris guaitaven les cares de qui ens ha abandonat, hem saludat les veus del passat perquè cada any parem la taula amb els records, servim sabors que ens aboquen al passat, mentre bevem aromes que ens preparen per al present. Fem recompte, entre plat i plat, i sabem qui està i qui ja no està i sabem perquè, tu t’has mort, tu t’has fet major i ja no em necessites, a tu no t’agrada el que et vaig dir, tu ja no formes part de la meua vida, tu t’estàs morint, tu encara m’estimes, a tu et veig cada dia i hui també, tu encara no has fugit, tu…
Quan passa Nadal, guardem les copes velles heretades, les que queden, sempre se’n trenca alguna i doblem el fil blanc, on han quedat atrapats els records del dinar familiar. Fins l’any que ve que tornarem a parar taula amb l’esperança de ser-ne més i ser-ne de nous. Com els records i les copes.
