Sí, és exagerat, ja ho sé, però ho he donat tot a una ONG de no sé què del món. Després he cridat el fuster i el pintor. M’he quedat neta, de roba i de diners, però l’olor se n’ha anat. Un sacrifici, necessari, dels que s’han de fer quan s’han de fer.
Sent, clarament, com elles encara em critiquen i no paren de xarrar, i xarrar i malparlar de mi. No tenen consideració, ni miraments! Són de por. Sort que sóc decidida i no m’amoïne, que si no...Elles bé que saben que no és culpa meua, que tinc l’olfacte molt delicat des que va passar tot allò de Manel, i l’avortament...He pres una decisió i la mantindré. Era precís, precís que l’olor a naftalina desapareguera. Ella o jo. Amb la salut no es pot jugar, ni que estigam en crisi. A mi plim. Jo sempre estic en crisi, i l’olor de boletes d’alcanfor i espigol se’m quedava enganxada en la gola i no em deixava respirar. M’ofegue amb les olors, és la mateixa sensació que quan estàs plena d’odi, de ràbia. Segur que em podeu entendre perquè és com la sensació que vas sentir el dia que se’t va morir el teu home, de repent, un segon i au,sola. I s’assembla a la mateixa ràbia que t’omplí el dia que vas veure, casualment, com el teu estimat Pere es menjava la teua amiga Paqui, com si fóra un caragol, corfa i tot. I, justament tu, saps que vull dir perquè vas perdre els rulls el dia que la teua filla menuda et confessa que estava embarassada però ni de conya pensava avortar.
Vosaltres podeu dir-me que no és igual, però les boletes me les posà ma mare i això que la vaig advertir que no volia de cap de les maneres seguir eixa tradició, bé ella ja sap que ni eixa ni cap...Compreneu que la desesperació i la necessitat ve a ser molt pareguda. A més a més he intentat resoldre-ho d’una forma més normaleta, ja porte dues setmanes netejant, rentant i ventilant els roperos, i la roba, i els bolsos, les sabates, les bragues i primer m’he constipat que he aconseguit desfer-me’n. Per això, contra els sentiments negatius i les olors intenses, decisions fermes i renovació total.
