Dia 11: els animals de dos en dos i de quatre en quatre

Al sol del migdia

             When Johnny comes marching home again

          Hurrah! Hurrah!

          We'll give him a hearty welcome then

          Hurrah! Hurrah!

            

          Patrick S. Gilmore

Diuen que les dones van de dos en dos. The Animals Went In Two By Two. Això diuen. Este estiu, des de la meua platja dimezzatta he descobert que els hòmens van de quatre en quatre.

En la taxonomia de mon pare –hòmens, homenets, homenicacos, cagamandúrrios, ‘manillars cachos’ i ‘paperets de llimonà’– que comparteix amb Sciascia –gli uomini, i mezzi’uomini, gli ominicchi, i  pigliainculo e i quaquaraquà– sense saber-ho, els elements més entranyables, són els manillars 'cachos' sobretot fent colla amb els paperets de llimonà, ço és els piglianculo e i quaquaraquà. No els oblidaré mai, tots dos mostrant-se tal com són al sol del migdia i enmig de la cala. 

Des de la barca a motor, que els envege i els podria dur al blavet de la mar, vénen a exhibir-se ací. Solten una barqueta-flotador, li’n posen damunt una altra en forma de canoa. Totes i tots estem pendents del que fan, gestos tan absurds com inesperats. Trauen una corda i nuguen la barreja de flotadors a la motora, es col·loquen a sobre del pit uns jupetins salvavides que no fan conjunt amb els “camalets de mitja cama i flor del paradís” que usen de “taparrabos”.  I es posen en marxa. Com els soldats de la cançó popular americana? Un crit contra la guerra? No, com en la versió infantil: els animals van de dos en dos, de tres en tres i de quatre en quatre… Què fan? Cavalquen sobre les ones, asseguts en tirereta a sobre d’un flotador canoa, a sobre d’una barca flotador! Han inventat un nou esport de risc: el triflotador aquàtic, una modalitat autóctona de l’ esquí? El seu esperit crema així l’adrenalina, es queda satisfet. No és la guerra, és l’estiu, i el desfici! Mentrestant la xiqueta que duen, i que segurament és l’ama dels joguets, plora. No sabem si perquè li han furtat el que li pertany o perquè no suporta el ridícul.

A mi em ve al cap el personatge de Sciascia, i la conversa interrogatori entre el brigadiere i Don Mariano, un vell mafiós:

“–Io dunque non la offendo?

–No: lei é un uomo

–E le pare cosa da uomo amazzare o fare amazzare un altro uomo?

–Io non ho mai fatto niente di simile. Ma se lei mi demanda… se é giusto togliere la vita a un uomo, io dico: prima bisogna vedere se é un uomo…”.

Dia 10: piglianculo e i quaquaraquà

Al sol del migdia

“La umanità, bella parola piena di vento”

Il giorno della civetta, Leonardo Sciascia

 A vora mar he pogut observar, fins estar-ne ben farteta, la varietat tipològica del sexe masculí. A mon pare li sentia explicar una i mil vegades una taxonomia masculina i “de casino” que comentaven en les partides de xamelo. Deia ell que els mascles es dividixen en “hòmens, homenets, homenicacos, cagamandúrrios, ‘manillars cachos’ i ‘paperets de llimonà’”. Mon pare ni sap italià ni mai ha llegit Leonardo Sciascia, ni ha visitat Itàlia, ni al nord ni al sud, però la seua taxonomia s’assembla –i molt– a la que explica un dels personatges de la novel·la Il giorno de la civetta,  mentre l’interroga el briggadiere: “ Io ho una certa pratica del mondo… la umanità, bella parola piena di vento, la divido in cinque categorie: gli uomini, i mezzi’uomini, gli ominicchi, i (con rispeto parlando) pigliainculo e i quaquaraquà…Pochissimi gli uomini; i mezz’uomini pocchi… ominicchi: che sono come i bambini che si credono grande… e i pigliainculo, che vanno diventando un esercito… E infini i quaquaraquà: che dovrebbero vivere con le anatre nelle pozzanghere…”.

A favor dels hòmens he de dir que en conec i m’agraden. Alguns, fins i tot, me’ls estime. Els homenets m’havien paregut suportables fins que me’ls trobí vestidets amb banyadors impossibles i barallant-se amb les veïnes per un mosset d’arena. Els homenicacos –esperpèntics– que passegen les seues mirades obscenes pels pits i els culs de les dones i les criatures, sempre m’han provocat mal de ventre i desig de venjança. Els cagamandúrrios quedaran per sempre lligats a les neveres blaves que arrosseguen al sol del migdia.  Cas a part representen els piglianculo e i quaquaraquà, que en versió autóctona son exactament els 'manillars cachos' i els paperets de llimonà. Llàstima que dels nostres no se n’haja parlat en la literatura, perquè crec que s’ho mereixen tant o més que el propi Tirant lo Blanch.

La mort de Lorca: in memoriam

De la mort de Lorca, afusellat pels feixistes

"La tarde del 16 de agosto de 1936, Lorca fue detenido en casa de los Rosales por Ramón Ruiz Alonso, un ex diputado de la CEDA, derechista fanático, que sentía un profundo odio por Fernando de los Ríos y por el poeta mismo. Según Ian Gibson, biógrafo de Federico, se sabe que esta detención “fue una operación de envergadura. Se rodeó de guardias y policías la manzana donde estaba ubicada la casa de los Rosales, y hasta se apostaron hombres armados en los tejados colindantes para impedir que por aquella vía tan inverosímil pudiera escaparse la víctima [Federico García Lorca, vol. II, p. 469]

Lorca fue trasladado al Gobierno Civil de Granada, donde quedó bajo la custodia del gobernador, el comandante José Valdés Guzmán. Entre los cargos contra el poeta –según una supuesta denuncia, hoy perdida y firmada por Ruiz Alonso– figuraban el “ser espía de los rusos, estar en contacto con éstos por radio, haber sido secretario de Fernando de los Ríos y ser homosexual [Federico García Lorca, vol. II, p. 476]. Fueron infructuosos los varios intentos de salvar al poeta por parte de los Rosales y, más tarde, por Manuel de Falla. Según Gibson, “hay indicios de que, antes de dar la orden de matar a Lorca, Valdés se puso en contacto con el general Queipo de Llano, jefe supremo de los sublevados de Andalucía”.

Sea como fuere, el poeta fue llevado al pueblo de Víznar junto con otros detenidos. Después de pasar la noche en una cárcel improvisada, lo trasladaron en un camión hasta un lugar en la carretera entre Víznar y Alfacar, donde lo fusilaron antes del amanecer.

Aunque no se ha podido fijar con certeza la fecha de su muerte, Gibson supone que ocurrió en la madrugada del 18 de agosto de 1936. En documentos oficiales expedidos en Granada puede leerse que Federico García Lorca “falleció en el mes de agosto de 1936 a consecuencia de heridas producidas por hecho de guerra”

Alma ausente

No te conoce el toro ni la higuera,
ni caballos ni hormigas de tu casa.
No te conoce el niño ni la tarde
porque te has muerto para siempre.

No te conoce el lomo de la piedra,
ni el rasgo negro donde te destrozas.
No te conoce tu recuerdo mudo
porque te has muerto para siempre.

El otoño vendrá con caracolas,
uva de niebla y montes agrupados,
pero nadie querrá mirar tus ojos
porque to has muerto para siempre.

Porque, to has muerto para siempre
como todos los muertos de la Tierra,
como todos los muertos que se olvidan
en un montón de perros apagados.

No te conoce nadie. No. Pero yo te canto.
Yo canto para luego tu perfil y tu gracia.
La madurez insigne de tu conocimiento.
Tu apetencia de muerte y el gusto de su boca.
La tristeza que tuvo tu valiente alegría.

Tardará mucho tiempo en nacer, si es que nace,
un andaluz tan claro, tan rico de aventura.
Yo canto su elegancia con palabras que gimen
y recuerdo una brisa triste por los olivos.

Dia 9: els manaments de Déu

Al sol del migdia

Sabeu vosaltres per què Déu se n’oblidà en crear el món? Segons explica el llibre sagrat va dir Déu, que es faça la llum i nyas llum! –del negoci ja se n’encarregarà Iberdrola. Va dir Déu, que es facen la mar i els rius –que de contaminar-los i explotar-los ja ens n’ocupem nosaltres. Amb tan bones idees, no entenc perquè el silenci total no formà part de la seua creació. No ho entenc, si de fer-lo desaparéixer, nosaltres en som expertes!. Nosaltres sabem crear soroll i contaminació ambiental.

M’explicaven les monges, entre pessic i pessic, que “el verbo se hizo carne”. Frase terrorífica, pròpia d’una pel·lícula de por, i que t’inclina a pensar: i “el adjetivo, se hizo verdura i el sustantivo, pescado?” És cert, com expliquen els lingüistes, que si hi ha verb, hi ha oració, i acció i subjecte. Podem suposar que si hi ha verb, hi ha vida? I la vida és la carn? Visió molt “carnivora” del que som. Per què, què seríem sense un subjecte, o sense un matís?

 Déu ens donà la paraula per a què la usàrem molt i molt fort, sobretot en els moments en què toca descans i recolliment, després de dinar o a poqueta nit. I totes i tots, sembla que tenim per costum abusar de la carn, i de les verdures…, tenen tan bon preu i n’hi ha tantes ofertes! Així és com més i millor la compartim amb el proïsme, i ja se sap que has d’estimar els altres com a tu mateixa.

Dia 8: el millor amic de l’home i de la dona?

Al sol del migdia

He de confessar que per a mi el paradís està en Iran. He arribat a la conclusió després de llegir el que explicava Monzó  en la columna "Seré Breve" del Magazine de diumenge 8 d'agost-- per cert una columna impossible d'enllaçar--.  Ni jo m’ho podia creure. Quim Monzó explicavaque allí multen a qui trau a passejar gossos. Ho trobe fantàstic! Ja sé que em direu que en el meu paradís persegueixen les dones, i també les multen per no portar vel. El paradís no és perfecte, només heu de recordar el que passà amb Eva i com sempre l’han feta responsable de tot. A qui se li ocorre fer un paradís on no es pot menjar pomes?

D’altra banda la por no em deixa ser objectiva. En Iran multen i persegueixen les dones si es lleven el mocador, però en Europa també intenten multar i perseguir les dones que porten vel. Mal si en dus, pitjor si no en dus. Les dones sempre perdem. 

Tinc por als gossos, i què? Els amos, si manifeste el meu disgust perquè els seus animals se m’acosten, solen dir-me: però si no fa res? Pobre, encara l’espantes més tu. I m’indigne, i m’indigna. Per què m’ha d’agradar el tacte aspre i humit d’un musell o d’una llengua d’animal? Per què he de consentir que se m’acoste i m’ole? No puc entendre que la vida d’un animal siga més valuosa que la d’una persona. Sota cap concepte ni per cap raó. Ni entenc el menyspreu que solen mostrar els amos de gossos a la gent, que com jo no passegem les nostres mànies pel carrer.

Trobe exagerada la veneració cap als animals, com trobe, denunciable la seua manipulació. No és crueldat projectar en els animals les nostres frustracions i les nostres manies? Passejar un gos gran i pelut per vora mar, al sol del migdia, és tan cruel com l’estoc que li claven al bou a la plaça. Però, ai, las! ens agraden els gossos i els seus pels, i les seues puces. I sobretot ens agrada que ens miren quan representem l’espectacle de deixar-los en llibertat a vora mar o en una gasolinera, si ens n’hem cansat. Tal com jo ho veig, tan ridicul és passejar un gos com passejar una gallina. Tots dos són animals domèstics que serveixen l’amo. I l'ama.

Si vols besar un home que no és el teu, fes-ho! Si els teus fills i filles no t’agraden, dis-los-ho! Si vols insultar la veïna que et critica la paella, fes-ho també! Viu, i deixa els gossos en pau i en casa.