Armaris plens

Diari de nit d'una dona acròbata



Sempre m'he sentit incómoda amb el meu cos. Bé, no sempre. En alguna estranya i escassíssima ocasió, em trobe estupenda. La febre, però, dura poc i torne-m'hi que no ha estat res! Amb els anys he aconseguit disposar d'un armari ple i homogeni. Tot, o quasi, és de color negre i de formes més o menys paregudes. La meua roba és nova o gastada, però familiar i monocolor. Sense sorpreses. Com la meua vida. Una íntima confessió: el que li negue al meu cos, li ho consentisc als meus peus. Que també són part de la meua vida!

La dona d'aigua

Les meues dones

I començà a plorar.
Plorà per ella, per tota la pena que havia aguantat.
Plorà per ell, que mai no havia plorat, ni de menut.
Plorà per aquella que s'havia passat la infantesa plorant i pixant.
Plorà per aquell que mai plorà en públic el dolor de la seua mort,
que endevinava pròxima.
Plorà per qui no sabia plorar
i s'amagava per por de no fer-ho bé.
Plorà pel passat i pel futur.
Plorar era el seu destí.

Viure als ullals.
Deixar de sofrir.