Passa al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: de desembre 6, 2009

L'home que va ser feliç

Ja de menut ratllava tot el que queia prop seu.
Parets, taules, mans, llibres de contes...
Cosa de xiquets, deien.
Va créixer amb el llapis a la mà.

Ni en la seua comunió ni en la seua boda
va deixar de prendre nota de tot.
Serà un mania!
 Deien.

El dia que es va jubilar va obrir els ulls per primera vegada.
Milers i milers de papers manuscrits l'esperaven.
Va deixar el paper i el llapis fora. Va entrar i va ser feliç,
diuen.

La dona d’urgències

Entrà per urgències.
Acabà per oblidar el seu dolor.
Mentre esperava, s'interessà pels altres.
Això la va curar.
S'hi quedà a viure.

Aconsellava els malalts.
Reconfortava els metges.

Les estacions de tren

Per les estacions de tren passem abans de recol·locar-nos en els nostres mons particulars. Nous espai, noves actituds. La major part de nosaltres viatgem sense companyia. El viatge ens aïlla i debilita, ens desprotegeix. La companyia ens modifica. Com els principis d'incertesa de la física.
El tren, acurta distàncies, ens destarota. Algú que no coneixem, ens mira a un pam de distància. Algú comparteix el seu olor amb el nostre, de tan a prop com el tenim. Aquell que ens parla amb confiança, com si ens conegués de tota la vida, i ens fa confidències i sabem el que no volem ni ens importa. Ni sabem d'on vénen ni on van. Porten històries amagades que volen dissimular. Víctimes i botxins en el mateix seient. Anònims. Solidaris. Tanta gent, tants tics.
El paisatge que es veu i canvia no interessa. Ni el nom ni l'ordre de les ciutats que passen. Interessa el tren espai de vida, de vides, possibilitador de canvis, esperança de fugides... origen i destí.
A ella però ningú la veu com…