 |
| 14 d'abril 1931, a València es proclama la II República |
Com explica Vicent
Ferri al post de huí, Amado Granell el primer "liberaterur" de París, va ser un 24 d’agost de l’any 1944 i no un 25, la data
real, que no oficial, en la qual París va ser alliberada i per una companyia
formada per republicans. Perdre Madrid, guanyar París. “El general Leclerc
–Philippe Leclerc de Hautecloque– envià el capità Dronne amb la seua companyía
–coneguda com la Nueve perquè la majoria dels seus components eren espanyols
republicans– la 9e Compagnie du Regiment de Marche del Tchad a reforçar les Forces
Franceses de l’Interior...(...) Tal com ara sabem “Le
soldat républicain espagnol Amado Granell est le premier « libérateur » à être
reçu dans l'Hôtel de Ville par Georges Bidault, président du Conseil national
de la Résistance".
El tinent Amado Granell,
per estranyes circumstàncies que no vénen al cas, està soterrat al cementiri de
Sueca, on va morir. Just allí, reposa Virtudes Cuevas Escrivà, suecana,
republicana exiliada, membre de la resistència, i deportada a Ravensbruck.
Ambdos, van ser reconeguts amb la Legió d’Honor per l’Estat Francés. Lluitaren
allí, a París, a l’exercit i al camp de concentració, per les mateixes coses
que havien lluitat ací. Però ací les institucions prefereixen oblidar-los.
En el cementiri de
Sueca, on Virtudes i Amado, reposen se sent cada 1 de novembre un Agnus Dei institucional i democràtic, però
ni l’Himne de Riego ni la Marsellesa. És just, això?
Per celebrar la data
penge l’article aparegut al llibre de Festes d’enguany sobre una de les
protagonistes.
Virtudes
Cuevas Escrivà: l’estirp, la terra, el poble
“Una fiesta —una fiesta mayor— es siempre algo
así como una cita puntual con la estirpe y con la tierra ... esto es,
reencuentro esencial con las raíces más directas e íntimas, más estrictamente
immediatas”, així començava Joan Fuster, fill predilecte de Sueca, un article
per a un llibre de festes local, que no he pogut datar. Estirp i arrel és
Virtudes Cuevas Escrivà, una dona generosa, valenta, de fermes conviccions,
d'un gran sentit de l'humor, lleial, decidida, honesta i profundament
preocupada per servir els altres, fins i tot més enllà de la mort. Una suecana
que mereix un reencontre, un record i totes les distincions i honors que les
institucions —suecanes o no— li puguen atorgar.
La cita, per tant, ens obliga al record.
Virtudes Cuevas mai va deixar del tot Sueca, perquè des de Madrid, des de La
Tor de Querol, des de Burdeus, des de Ravensbruck, des del treball en la Casa
Cuna, des del camp d'internament, des de l'exili, o des del camp de concentració,
va seguir ajudant la seua gent. Era socialista de la JSU, però els seus eren tots aquells que sofrien i
lluitaven contra la barbàrie. Com la seua amiga, companya de la Resistència francesa,
Geneviève De Gaulle, neboda del general i president francés, de fermes creences
cristianes. Totes dues van posar la seua vida en perill en moltes ocasions per
solidaritat i per compromís. Com explica Eva Álvarez, autora del llibre Deportada 27372 en Ravensbruck, les
deportades als camps de concentració són un exemple de “resistentes frente a
una situación que no podían aceptar, por lo que actuaron con la coherencia que
sus convicciones les exigian ... Estas mujeres incidieron de modo decisivo en
la vida ciudadana a su alrededor como agentes de cambio social, y su impacto y su
valía distan mucho de haber sido suficientemente reconocidos”.
Virtudes es torna a posar en perill per
cumplir l'última voluntat de sa mare: ser soterrada a Sueca. Ella mateixa ens
explicava el dolor i la desesperació que li provocava pensar que sa mare anara
“a parar a un forat de terra estranya”. I Madame Carmen —el nom pel qual la
coneixien en la Resistència— va moure cel i terra i s'enfronta amb un cònsol
espanyol, amb contundència i sense “amagar-me de res” i assumint el perill. I
sa mare, descansa en pau, junt al seu home en terra d'arròs.
Com va escriure Fuster “... ser de poble és
‘ser el poble’. Sueca ‘som’ nosaltres... Un poble és això: una gent concreta. I
ho oblidem massa sovint”. I ella, Virtudes, és “gent concreta”, de molta
vàlua i generosa. En morir ens va deixar, al seu poble, el que tenia. A totes i
a tots, sense distinció, als “guanyadors” i als “perdedors”, als que la
perseguiren i als que col·laboraren amb els qui li impediren tornar a recuperar
la seua vida de mestra, de dona jove, esperançada amb els canvis de l'any 1936.
“Paz, piedad, perdon” era la recomanació d'Azaña, president de la República, en
el discurs del 18 de juliol de 1938, i Virtudes li va fer cas. Com li havia fet
cas a Ricardo Lapesa, que la va encaminar a fer-se mestra; o com li va fer cas
a Enrique Lister, quan es va fer càrrec de cuidar dones i xiquetes i xiquets a
Madrid; i com va fer cas al seu superior en la Resistència francesa, la ma dreta
de Jean Moulin, que organitzà el Conseil National de la Résistance, a qui
confessà “jo no sé tirar, jo no he tirat mai”, i li va encomanar fer d'enllaç,
fins que els alemanys la van detindre.
Virtudes Cuevas passà la guerra cuidant
xiquetes, xiquets, dones i ferits, mentre les bombes feixistes queien sobre
Madrid, quan acabà va haver de fugir cap a França. I la frontera no va ser la
salvació, sinó una nova pena, perquè el govern francés de Daladier recomanava
l'expulsió de les persones refugiades “indesitjables” en deien —bloquejà la
frontera i els va impedir el pas. Virtudes conta, en l'entrevista que va
concedir a SuecaTV l'any 2003, com veia passar de llarg els camions d'ajuda,
mentre els soldats republicans ferits i malalts morien pels camins. I després
els tancaren en camps d’internament: “Quanta, quanta gent es quedà pel camí,
quanta, quanta...”. I quantes dones valentes, ens han deixat el seu exemple.
Massa voltes silenciat, invisible, soterrat.
Quantes dones, i entre elles una suecana, de la
meua estirp, de la meua terra. Quantes dones van defensar la nostra dignitat, el
dret a ser considerades ciutadanes de primera, el dret a l'educació i el dret a
decidir sobre el nostre cos, a la independència i al vot. I quantes van pagar
ben car haver-ho fet. Com les preses polítiques a l'Estat espanyol —entre 1939
i 1940— entre 18.000 i 30.000, milers d'elles executades. Al País
Valencià, també. Ho explica Ricard Camil Torres “Les dones també van patir les
detencions i les consegüents tortures i vexacions, com ara el tall del monyo i
dels cabells al zero i després ser passejades pels carrers de la localitat, la
ingesta d'oli de ricí i, en moltes ocasions, varen ser sotmeses a violacions,
inclús les dones embarassades ... El franquisme no va reconèixer mai les preses
polítiques com a tals, sinó que les va considerar directament prostitutes”.
Victória Kent, una dirigent republicana,
escrivia el 1948 “ La dona ha conegut en aquesta guerra totes les humiliacions
i tots els sacrificis; res li ha estat perdonat ... L'exili és una font
inesgotable de sofriments”. També per a la suecana, però en la seua veu no
existeix ni un bri de venjança, ni d'amargura, conserva la frescura de qui creu
fermament en el que fa, una dona menuda, de faccions dolces i mirada clara. Una
dona sense engany, ni maldat. Una dona que només deté el relat d'una vida de
lluita i de sacrificis “Allò sí que era terrible”, diu quan parla de
Ravensbruck, en el qual van ser internades, entre el 1939 i el 1945,
aproximadament, 132.000 dones i criatures.
Virtudes Cuevas Escrivà va arribar a
Ravensbruck el 31 de gener de 1944 des de la Gare de l'Est de París. El comboi
tenia nom: les 27.000. Sabien on anaven. Geneviève De Gaulle, amiga, companya
de lluita i de confinament, descriu el viatge en La traversée de la nuit: “Ha passat un any des d'aquell terrible
viatge de tres dies i tres nits. No hi havia aigua, només un bidó per fer
de comú per a 80 dones que només poden gitar-se, o seure, a torns. Cap d'elles
podrà oblidar la nit en la qual el tren es va detindre en l'obscuritat; era el
2 o el 3 de febrer. La porta s'obri, i ens quedem mig encantades, ens reanimem
de seguida amb els crits de les SS, i els seus gossos, ... [que] ens reben amb
les porres: ‘Vite, vite, par cinq, sales cochonnes’”. Havien traspassat les
portes de l'infern.
I Virtudes va sobreviure i la República
francesa la va distingir amb els graus de cavaller, oficial i comandant de la
Legió d'Honor, pel seu valor, per la seua vàlua. Podrem nosaltres, vull dir les
nostres institucions democràtiques, nomenar-la filla predilecta, i difondre el
seu exemple i la seua memòria?
Rosa Roig
Sueca, 5 de juliol de 2013
