.jpg) |
| Dones pedra |
Com deia, he seguit la intervenció i m'han vingut a les mans paraules que esperaré a escriure en un altre post. Mentrestant i per a que quede clar que no tots els hòmens són iguals -Obri la boca, cony!- he retrobat la tendresa de les paraules d'un bon amic, en la revista d'unes bones amigues. Segur que a Voro Sanmartin no li importa que me les quede per al blog. Les trobareu també en la pàg 12 de la revista Intersindical de març de 2008, aci només us reproduisc una part. Ningú diria que les van escriure fa cinc anys.
La tendresa de les paraules d'un home, ens ajudarà a oblidar l'ofensa i la brutalitat de les paraules de la justícia "divina" de Gallardón. A mi també em dol, tanta crueltat.
Acabe la introducció amb el final de l'article de Sanmartín" Estimades amigues, he de confessar-vos que tinc por. I no pel resultat d'aquest nou combat, ja que sé que el tornareu a guanyar. Em fa por la humiliació i les agressions absolutament gratuïtes i innecessàries que haureu de patir. I també em fa molta por el grau de crueltat que gosarà d'exhibir aquesta societat patriarcal en què vivim davant allò que més odia: la llibertat."
O no és això el que més por li fa a Gallardón i els partidaris de la justícia divina?
Vaig rebre l'immens regal de conèixer la meua companya, fa vora trenta anys, una força de la
natura a la qual li dec el que sé i el que sóc. I encara ara, cada matí, en obrir els ulls, segueix il·luminant-me l'univers, per delicadesa. En començar a treballar al primer cicle d'Educació Infantil, vaig ser acollit per un col·lectiu laboral absolutament femení; un espai habitat per grans professionals i amigues entranyables. Vint vides laborals necessite, i encara no, per a retornar una part, insignificant, del que elles m'han donat perquè sí. La fascinació quotidiana amb què m’han
embolcallat els últims vint-i-cinc anys és impossible d’explicar ni d’agrair. I així és com,
criat en un univers construït en femení i habitat per dones tendres, incansables, valentes, decidides i encabotades a construir un món millor, m'ha costat prop de mig segle entendre l'estereotip de la fragilitat femenina.
Hem assistit últimament a una mobilització general de tota la iconografia feixista -amb
sotanes i sense- que ens ha retornat a situacions i patiments que créiem superades i soterrades fa trenta anys. Així, tornem a trobar dones interrogades pels cossos de seguretat que han hagut de reviure davant dels jutges el drama personal que els va tocar viure en haver
de prendre la decisió d'avortar.
I ens trobem també amb dones que s’autoinculpen davant la justícia per haver avortat al marge dels supòsits legals. Fins i tot, d'haver-ho fet abans que hi hagués cap supòsit legal. I espere que no, però és possible que tornem a veure dones empresonades per haver pres una decisió personal amb llibertat.
I és que, quan parlem de fragilitat femenina, no parlem de les dones, sinó dels seus drets. Uns drets tan vulnerables i tan fràgils que necessiten que la seua defensa siga cíclica. I són drets arrancats i no regalats!
Són drets que necessiten ser defensats davant un discurs reaccionari que, malauradament, sol trobar ressò tant a la dreta com a l'esquerra de l'espectre polític. Per a mi, la polèmica entre pro avortistes i
antiavortistes és totalment fictícia . No conec cap dona pro avortista! Cap dona que, com diu
algú, avorte per gust. Cap ni una a qui avortarli produïsca plaer, com algú tan cínicament vol
insinuar. En canvi, en conec moltes que han deixat ben clar què volen: nosaltres parim, nosaltres decidim. Tan senzill i tan contundent que no hi cal afegir res més.
La cautela o la covardia política pròpia dels processos electorals pot alimentar aquest
altre tipus de violència masclista. Per això em preocupa pensar fins on permetrem que
arribe aquesta barbaritat. És possible que tornem a viure els caps de setmana migratoris
a Anglaterra o Portugal? Tornarà a avortar a l'estranger qui s'ho puga pagar? Reviscolarà
l'economia submergida dels pisets pudents i els baixos insalubres on tantes adolescents
sense recursos s'havien de jugar la salut i la vida? Tornarem a trobar companyes detingudes i interrogades per parlar d'anticonceptius a les seues alumnes? Jo, que sóc bastant gran, recorde que això també era delicte. Arribarem a plantejar-nos si una femella té anima?
Estimades amigues, he de confessar-vos que tinc por. I no pel resultat d'aquest nou combat, ja que sé que el tornareu a guanyar. Em fa por la humiliació i les agressions absolutament gratuïtes i innecessàries que haureu de patir. I també em fa molta por el grau de crueltat que gosarà d'exhibir aquesta societat patriarcal en què vivim davant allò que més odia: la llibertat.
