Vés al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: desembre, 2012

25 de desembre, fuig, fuig, fuig

Enguany que el dol per la mort de ma mare, per totes les morts que portem al coll, ompli el nostre hivern, he canviat les nadales per boleros, els que ballaven mon pare i ella. Només boleros “Voy a apagar la luz, para pensar en ti”. I també apagaré els llums de Nadal, i tota la felicitat de calendari imposada, des de la publicitat, des de l’església...i només quedarà “El dia que me quiera...y al viento las campanas diran que ya eres mia”, quedaran els records i la pena pel buit, i el dolor per les ferides obertes. Viure, és sobreviure. Si podem evitar que les traicions i les decepcions ens facen més vils, viurem millor, més tranquiles.
Viure és caminar i esquivar l’enemiga, els enemics. Per cada mentida, una pena. Per cada veritat, una pena. Qui tinga penes, que no les amague. S’acosta Nadal i sé que enguany nosaltres el celebrarem deixant que el silenci i el dolor siguen les nostres companyes de taula, les protagonistes.  Qui diu que és obligat ser feliç? He d’obeir una cançò religios…

Estem de dol

Ara fa un any avisàvem que no podríem dedicar temps al blog, perquè el nostre temps li pertanyia a una persona pròxima a nosaltres que estava malalta, era càncer, un mieloma múltiple, i la persona era la nostra mare. Diumenge 2 del 12 de 2012, a les 2 de la nit ma mare deixà de patir. La seua ànima feia anys, molts anys que ens havia abandonat. Exactament 10, quan s'enfrontà amb el cadàver del seu fill en l'habitació fosca d'un tanatori impersonal i allunyat de la terra on sempre havíem viscut. Tan jove per a morir! i la deixa sola, entre nosaltres. Un poc més tard, el seu home també l'abandonà, va morir cansat de sofrir pel solc que la mort del fill havia obert en el seu esperit vital i lluitador. Cos i ànima s'han trobat, finalment descansa en pau i en companyia dels seus hòmens. A nosaltres, les seues filles, ens ha deixat soles, però ja feia temps que l'havíem perduda entre tant de dolor. Mentre acompanyàvem els seus ultims moments, Bonet de San Pedro li c…

La trilogia de la mort (III)

La germana del seu germà El buit l'envolta i se sent perduda. “Què ha passat?” “ Quan s'acabarà?” “ Mai més seré feliç?” Estava inflada de vida, la vida de la seua filla que l'havia inflada d'ànima i panxa. Se sentia perduda entre la vida i la mort. No havia tingut la capacitat de comprendre l'últim patiment del seu company de jocs. Se'n culpava, on estava la íntima connexió entre germans, per què no havia sentit la profunditat de la seua desgràcia... Sempre havien rigut molt, i ella confiava que el riure compartit li avançaria el futur? La culpabilitat no la deixava respirar. Però, des de quan la vida plena, iniciada, no estrenada, verge i sense patiment pot comprendre la mort i el seu camí? I va passar. Ella es quedà buida, el seu buit es convertí en la vida de la seua filla que arribava al món. Dins no li quedà res. Un record, el d'ell que l'havia abandonada, des de fora, i per sempre. Ha quedat atrapada pels buits. El de dins —que li donà la vida a …