Feia temps que no m'emocionaven tant unes paraules dites, com les que vaig viure en la presentació del llibre de la Falla Corea de Gandia. M'havien tornat a demanar una col·laboració i anàrem a veure el resultat d'enguany. Primer el ball d'una gitana-fallera i el crit a la Llum d'una veu trencada i colpidora que cantava la cançó Llum, la cançó de la falla. I després la fragilitat del cos de Vicenta Llorca que conté tota la força d'un objectiu comú, d'un treball il·lusionat i il·lusionador, d'una felicitat que s'encomana, escoltar-la, quasi sense veure-la perquè el faristol era massa alt i a ningú se li va ocórrer canviar-li'l, les paraules dibuixades per les mans de Vicenta van ser una descarrega de llum que em va deixar els sentits ben renovats, com després d'una autèntica i única emoció. No exagere. Ho promet. Li vaig demanar les paraules per al blog, i ella amb la seua generositat i humiltat habitual me les ha regalades "Ara