Vés al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: gener, 2012

J.V. Foix i Matilde Llòria: a l’endemà de l’homenatge

Ja no hi ha mots per a dir que els mots ja no són mots i que tot just si guardem la paraula... Si dellà la paraula teniu encara un mot per dir, pur com la brisa matinera, clar com l'estel de l'alba, fort com el vi de les terres costeres, net i novell com la sentor de les gleves girades, no proveu pas de dir-ho: us escurçaran la llengua.  J.V. Foix, Darrer comunicat, 1970

Diu Foix, un poeta que corria nu pels boscos, i jugava amb les paraules; un poeta pastisser que no sabia fer pastissos; un exiliat d’obrador en un temps agre que encara no ens ha deixat del tot que se’ns han acabat els mots ni per dir que no n’hi ha i que si en trobem de frescs, i els diem, ens escurçaran la llengua.  Diu Matilde Llòria, una poeta valenciana amagada sota el nom del seu home, un metge represaliat; una poeta valenciana que va escriure en castellà i en galec; diu la poeta ignorada ara, quasi oblidada sempre i exiliada des que els seus van perdre la vida i la guerra, que caldria morir de vida i  alça…

Manola Roig i els seus dibuixos al concurs Arc-Catarsi 2011

La revista Catarsi i l'Associació de Relataires en Català ha convocat un concurs obert per escollir les millors il•lustracions, muntatges i fotografies per a sis temes plantejats en el concurs literari del 2011, i que es publicaran en un número especial de la revista Catarsi, que apareixerà pel Sant Jordi de 2012. Manola ha participat, mireu els seus dibuixos  entreu  a la pàgina d'Arc-Catarsi, i participeu en la votació.

Per a Miquel Guillem

I has retrobat al xiquet il·lusionat que mirava el món des del banquet de sa casa i el veia com els altres no ho feien. I sa mare el mirava amb una comprensió infinita, i l'abraçava mentres sa iaia, que feia anys que habitava llocs remots, alimentava el seu esperit amb històries impossibles.

I ds d'aquell banquet fins el pati de la Granja, han passat molts anys i un minut. Una mesa camilla còmplice, un riure's fresc, el de ta mare, que encara recorde perquè el veig en tu.

I ja saps que també t'estimem!