Vés al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: juny, 2012

Lola Anglada, sensibilitat i combat

Vosaltres, com jo, segur que no coneixeu massa bé Lola Anglada, ni per què és important que la recordem. Però encara hi som a temps. Escriptora, repúblicana, il·lustradora, lluitadora. Ahir vaig llegir en premsa que el Museu d'Història de Catalunya li dedica una exposició "Poerosa memòria" en diuen. I com crec que estem necessitades de vides exemplars, de combats esperançats i de memòria, me la recorde i us la recorde. "La il·lustradora va tenir un esperit combatiu, tant durant la dictadura de Primo de Rivera com en els temps de la República i la Guerra Civil. Malgrat que mai va militar en cap partit, sí que va treballar per a revistes com Nosaltres sols! (1931-1934), òrgan d'expressió del grup independentista del mateix nom. En les seves imatges més reivindicatives la figura de la dona encarna la Catalunya oprimida.... ...Per Anglada, la postguerra va ser sinònim d'exili interior a Tiana, malgrat excepcions com ara els dibuixos que va fer per al monestir de M…

Lidia Falcón, una dona de verbs

Ahir vaig presentar el llibre de Lidia Falcón, La pasión feminista de mi vida, en un acte organitzat per l'Àrea de la dona i Intersindical Cultura. Vaig tindre l'ocasió de conéixer personalment una de les dones més importants de la transició, gràcies a dues bones amigues Macu Gimeno i Dolors Jimeno. Lidia, en persona, és una dona carismàtica, culta, curiosa i amable. Va ser una bona vesprada. Us penge el text que vaig preparar per a la presentació. Espere que us agrade.


Presentació de Lidia Falcón

Ma mare sempre em diu que “fins i tot en l’infern s’ha de tindre amics”, i amigues, i  té raó perquè justament això, l’amistat, em permet estar ací hui per parlar d’una dona que m’ha acompanyat durant molts anys de la meu vida. Gràcies a Macu, una amiga que confia amb mi i, i gràcies a les amigues i amics de la Intersindical amb qui he treballat durant un temps i amb qui compartisc tantes inquietuds i projectes.









El llibre, que presentemcomença amb un poema, i el primer vers marca el to…

Les xiquetes lluna

Joan Fuster ha mort, visca Joan Fuster!

Joan Fuster ha mort

Vint anys han passat des que vaig entrar per última volta a la casa d'un amic. Recorde vagament que tornàvem de dinar de no sé on i vam passar pel carrer Sant Josep. Alguna cosa havia passat, i vam entrar en casa "Juanito", allí un mur de silenci i consternació ens va acollir. Una casa sense l'amo. Fuster ens havia demanat mil i una vegada que guardàrem el secret de la seua mort, no volia ser espectacle. L'espectacle. No volia que l'exhibiren impúdicament i sense controlar-ho. Volia intimitat i discreció per a la seua mort. Llàstima! Ningú no va respectar el que havia demanat, ni per a les cerimònies fúnebres, ni per al llegat, ni -si em permeteu la ràbia- per al que ens havia explicat, per escrit i en persona. Un mestre a qui no vam fer cas, ni en l'últim i definitiu traspàs.
I per acabar de mostrar la nostra desobediència i la nostra arrogància, la d'uns molt més que la d'altres, tampoc no hem -han- aconseguit que el seu lleg…

Dones de matada

Joc de dos: mares i filles

La mare i la filla Poc abans d'afrontar el món la filla li preguntà a la mare: en què creus?
Poc abans de deixar que la filla s'enfrontara amb el món,
la mare li respongué:

1. Crec en la desesperació de la gent
2. Crec en la rotunda soledat dels humans
3. Crec en la generositat infinita de qui no té por
4. Crec en l'egoisme de qui viu i patix massa
5. Crec en la debilitat de les forces humanes
6. Crec en la decisió d'ignorar profundament els altres que manifesten els ancians
7. Crec en les veus dolces dels qui s'estimen
8. Crec en la crueltat de qui ha oblidat estimar
9. Crec en l'obsessió de qui ja no veu els altres
10. Crec en el poder de les paraules

Poesia visual: textures

Entrampada pels marges i sense poder aconseguir la vora.
Em queda el cel, textures impacients, colors fugissers.
Entre les perpendiculars, la líniia verda, recta.
Una esperança.
Al fons, el dors adormit del gegant que,
com jo, descansa sobre la terra.
L'horitzó.