Joan Fuster, Rosa Roig, Vicent Ferri 1985, Sueca Benvolgut Joan: Hui quasi has aconseguit tindre els mil anys que sempre m’explicaves que tenies, quan em queixava a les cinc de la matinada que estava cansada i me’n volia anar a ma casa. Tu no volies, havies decidit que eixa nit et tocava descansar,o fotre els convidats erudits, havies obert la porta i ens havies deixat entrar, a beure, a molestar,a intercanviar impertinències, a fer-te tornar a la realitat. Una realitat que, per a tu tan vell des de feia tans anys, com t’agradava dir-nos una i una altra vegada, estava fòra del teu abast. Per a mi la teua amistat era un joc, amb divuit o vint anys, no entenia quasi res del que els explicaves a aquelles persones tan llestes, que et visitaven a hora de persona assenyada. A tu i a mi ens divertia que costat per costat, en una cadira de bova quasi idèntica, al mateix nivell, en el mateix cercle, estiguera el catedràtic de la meua universitat i jo, l’alumna, descarada, ir