Vés al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: novembre, 2012

Joan Fuster: gent jove, pa blanet

Benvolgut Joan: Hui quasi has aconseguit tindre els mil anys que sempre m’explicaves que tenies, quan em queixava a les cinc de la matinada que estava cansada i me’n volia anar a ma casa. Tu no volies, havies decidit que eixa nit et tocava descansar,o fotre els convidats erudits, havies obert la porta i ens havies deixat entrar, a beure, a molestar,a intercanviar impertinències, a fer-te tornar a la realitat. Una realitat que, per a tu tan vell des de feia tans anys, com t’agradava dir-nos una i una altra vegada, estava fòra del teu abast. Per a mi la teua amistat era un joc, amb divuit o vint anys, no entenia quasi res del que els explicaves a aquelles persones tan llestes, que et visitaven a hora de persona assenyada. A tu i a mi ens divertia que costat per costat, en una cadira de bova quasi idèntica, al mateix nivell, en el mateix cercle, estiguera el catedràtic de la meua universitat i jo, l’alumna, descarada, irreverent, descreguda i sense quasi preparació, que a l’endemà havia d…

25N Contra la violència de gènere: Cor salvatge i terra fèrtil

Cinc poetes contra la violència de gènere, elles canten, afirmen, alerten i les seues paraules ens serveixen per recordar-nos qui som, què som i quina és la nostra força: veus d’un mateix cant, arrels que busquen constantment i cors salvatges i sang que bull i terra fèrtil.
Recordem les mortes i consolem les vives.
Diu Rosa Leveroni
Són veus d’un mateix cant....Oh melangia tan tendrament subtil de la tardor que em poses nou encís dins de la via i fas més amorós el meu dolor!...
Afegeix Clementina Arderiu
Si visc no visc. ... Ni mar ni treva ni l’or del cel. La meva arrel, si es torç, no es lleva. Perquè, en el risc, si visc no visc.
Alerta Maria Àngels Anglada
Convidar les poetes és cosa perillosa. Dic les poetes, no els joglars del rei. No treuen cap colom de dintre d’un copalta, però potser dards de flama del seu fatigat cor o d’una nit insomne.                               No us en fieu, per sota  les fràgils aparances tenim un cor salvatge  i estranys senyors servim                              -ja ho e…

Contra l'esclerosis múltiple amb la Galeria Krabbe

Manola Roig torna a participar en la convocatòria de la Galeria Krabbe per recollir fons a favor de la investigació de l'esclerosi múltiple, una malaltia en la qual una part del nostre organisme actua contra nosaltre mateix : "En l'esclerosi múltiple és el mateix organisme qui emprèn un atac immunològic contra si mateix que danya la mielina, una substància que recobreix les fibres nervioses. En conseqüència, l'habilitat dels nervis per conduir les ordres del cervell es veu interrompuda. " Malalties noves de les qual sabem poc i que ens obliguen a ser solidàries.

Esperem que us agrade el que Manola Roig ha creat per a l'esdeveniment i que també podeu veure junt a la dels altres artistes en aquest enllaç.


I ara....a Castelló: Joc de dos a la llibreria Argot

Pensàveu que la gent de la Ribera no era capaç d'allunyar-se de l'olor dels camps humits d'arròs? Pensàveu que només els ànecs viatgen per visitar-nos en novembre?

Joc de dos,s'allunya i viatja.  Cap al nord, on hem estat en moltes ocasion i tenim bones amistats. Divendres dia 9 de novembre, a les 7 de la vesprada tornàrem a parlar de poesia i de joc. Ho farà Inés Escoí, perquè Mari Cuz Notari ens ha "produït" la presentació a la Llibreria Argot, de Castelló de la Plana.


Viatgem a la terra d'un bon amic, Vicent Pitarch. A la ciutat del poeta Josep Porcar, amb qui juguem a les paraules. El seu xiquet i la meua xiqueta. Mentre arriba divendres, fem boca amb un tast de poesia.


Última cançò de bressol El xiquet no torna. No tornarà. Ja no el desespera. Venia poc, últimament. Mira: aquesta fotografia és la dels genolls ferits, sang i crosta de l'estiu aquell que va caure sèquia avall. Exactament la mateixa del cor compromés a no deixar mai d'esperar-lo…

La trilogia de la mort (II): La mare de la seua germana

I es tornà una estàtua de pedra. Va perdre el color i la calor. Les pedres es trenquen, però no ploren, no criden no senten... Ser pedra era una bona manera de passar per eixe dolor, pel dolor lent de la mort. Ser pedra compacta. Creure fermament, amb la fermesa de la pedra, que la mort l'havia alliberat del seu sofriment, ara ja sense esperança. Tindre la convicció que la mort el va ajudar. Mans fredes que no va poder tocar... i li cantava “de profundis clamavi atque domine... ja no cantarien més junts... tu inert, jo pedra. Tu alliberat, jo subjugada, presonera del teu record, del teu dolor, de la teua mort. Aquella última i íntima visió em va convertir en estàtua de pedra per fora, per dins. I com de ràpid és el procés que ens fa pedres si en tenim necessitat i la voluntat ens acompanya. I quanta estabilitat ens pot donar ser pedra. I quina llàstima que el temps les resseque i les trenque. I qui sap com s'arregla una dona-pedra trencada?

Contra tots sants, flors per a Hipàtia

“El nombre de Hipatia significa la más grande. La leyenda de Hipatia de Alejandría nos muestra a una joven, virgen y bella, matemática y filósofa, cuya muerte violenta marca un punto de inflexión entre la cultura del razonamiento griego y el oscurantismo del mundo medieval”
Divulgamat

Huí i demà recordaré els meus morts, però també les meues mortes. I no vull saber res de sants ni de martirs, l’església ens ha robat la festa. Tant que dins del cementiri del meu poble fan missa. Que no m’esperen, ni morta, ni viva. Recordare les persones a qui estimava i s’han mort. I també recordaré les que respecte i admire. Però sobretot vull recordar l’actitud d’Hipàtia d'Alexandria, una dona valenta, a qui mataren violentament els cristians perquè era lliure, i volia viure segons el que pensava.

Círil, patriarca d’Alexandria, "doctor de l'església, pilar de la fe"i sant, sospitava d' aquella dona impertinent, que paga amb la mort, per ser lliure i no sotmetre’s. Així un grup de…