Passa al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: abril, 2016

Manola i Rosa Roig a la Fira del Libre de València, entrevista de Manolo Gil

Les Sirenes de Carme Riera

Sirenes, Manola Roig L’any passat vaig comprar un llibre estrany, una versió d’un conte de Hans Christian Andersen. L’autora era Carme Riera, el títol La veu de la sirena, un llibre dins d’un altre llibre que em captivà. La sirena del conte s’expressava així “Malgrat que no podia cridar-los amb la meua veu, si que ho feia amb tots els sentits. A elles dirigia els pensaments i especialment la voluntat del meu cor. I com el de moltes dones (…) el meu silenci obligat, com el seu durant segles, ja que encara que disposessin de veu no se’ls permetia utilitzar-la, era d’allò més eloqüent”. Fa poc he pogut “sentir” l’extraordinària escriptora i intel·lectual. L’he “sentida” en totes les accepcions del terme, tal com les explica Coromines, l’he escoltada, he percebut la seua sensibilitat, i he compartit les seues opinions. Carme Riera, va passar  aprincipis d’abril per l’Espai Fuster de Sueca, un espai que espera —encara, quasi 25 anys després de la mort del’intel·lectual— mamprendre

Mercé Rodoreda i la II República: en veu baixa i per a sempre

El 13 d’abril es cumplien 33 anys de la mort de Mercé Rodoreda,i el 14 d’abril 85 anys de la proclamació de la Segona República a l’Estat Espanyol. Aquell breu i intens període d’esperança i de canvi per a tanta gent, tantíssima gent que després va haver de fugir, amagar-se, callar, clamar i refer-se. Mercé Rodoreda, la jove escriptora que va viure l’esclat i l’atac a la II República, s’exilià l’any 39 i va passar mitja vida allunyada de la seua terra, de la seua llengua. Va patir, va cosir, va deixar de sentir les mans, va escriure, va sobreviure i ens deixà, per a la memòria, una obra que no hauríem d’oblidar. També ens deixà l’esperança que es crea amb les paraules. I no només les de Colometa.  Enguany el nostre homenatge a la Segona República, és també un homenatge al llegat de l’escriptora que des de l’exili imposat per la Dictadura, i també des de l’exili interior i l’aïllament en què visqué, ens ensenyà que n’hi ha coses que quan les diem en veu baixa es senten més

Les amigues d'Avinyó, escriptores, artistes, poetes

" Viatge a Avinyó és un poemari dibuixat que et reconcilia amb la mort, la ‘inevitable’ per llei de vida, sí; una obra que en una primera lectura, ja des del magnífic pròleg de Vicenta Llorca, “t’ataranta, t’atabuixa i et fa perdre l’esma”, com deia Enric Valor en una rondalla referint-se a la boira, i molt convé, perquè mal senyal seria que un llibre que parla de mort i de vida et deixara indiferent. Viatge a Avinyó és un llibre que et sorprén i que t’enamora, un camí d’anada i tornada, dels extrems al centre, fent voltes per tortuoses senderes fins a pervenir-ne a les entranyes, al dedins de la caverna; un corprenedor viatge catàrtic del buit al renaixement, amb una privilegiada escorta: un gavadal de records cisellats en la pedra feta lletra, en la lletra feta pedra." Encarna Sant Celoni , La Veu del País Valencià "Rosa i Manola, poeta i artista plàstica, paraula i art. Què fou l'alfa, l'origen? Com es generà tanta fúria creadora i destructiva?