“ En cada bugada es perd una peça”, era la sentència de ma iaia la Blanca, la narradora de rondalles, quan arribava Cap d’Any i ens queixàvem pel que havíem perdut. Afegia, “qui guarda sempre troba" i ens acostumava a veure des d’una òptica esperançada tot el que l’any que s’acabava s’havia emportat, "s i teniu paciència les peces que se vos han quedat soltes trobaran parella, una de nova, i les peces que mireu amb desconcert acabaren encaixant". Cert o no, les seus paraules ens donaven esperança i ens consolaven, tant com la seua vellutada veu de molinera. Manola i jo enguany hem perdut peces, algunes de molt valuoses, però també n’hem guanyat d’altres, fantàstiques. Velles amistats, noves amistats; textos i dibuixos que eren prvats i han acabat fent-se públics en forma de llibres, Animals de séquia , d’Edicions 96 i La dona que es rigué de Talleyrand , d’El Petit editor ; paciència, saviesa i diners; tenim nous projectes per al 2015, i hem vist passar els vel