Les ulleres lila del Club de Lectura d'Alzira

Són temps de reflexió, de solidaritat, de reunir-nos per contar històrie. Les dones són les protagonistes dels relats i dels dibuixos del llibre del qual parlarem dijous al Club de lectura d'Alzira, gràcies a la invitació de Raquel, la tècnica d'igualtat i a Marina Mir, la regidora de Polítiques d'Igualtat. Dimecres ens manifestarem. 

Conversar sobre una obra artística, és introduir noves mirades sobre un producte que es crea en la intimitat i respon a mil i una circumstànica.Si la mirada és lila, crítica, i la fem cos a cos ha de ser una experiència magnífica. Quan vam publicar La dona que es rigué de Talleyrand, Isabel Robles, escriptora, traductora i crítica literària va dir el que us transcrivim, podeu anar fent boca. Allí ens veiem.


ELLA TAMBÉ TENIA PARAULA

Isabel Robles

                                                            

Si un títol i una edició provocadors ens atrauen encuriosits, transitar per la prosa arriscada de Rosa Roig, per les fotografies i dibuixos tan expressius de Manola Roig, ens delecta fins a implicar-nos en el seu  món. Els breus textos repartits en cinc parts -“Biografies anònimes”, “Converses”, “Postals”, “Donuetes” i “Contactes”-, recreen vides marcades per algun tret ineludible des d’una ironia que traspua dolor; mostren la incomunicació dels amics, parelles, mares i filles, germanes, etc., mitjançant converses vertiginoses o textos de postals poc a l’ús. Però no tot és patiment: l’absència de “pronoms” en les “Biografies” crea el joc d’autèntics “personatges de sexe-gènere indefinit”, els “Contactes”, originals, seriosos, però plens d’humor, poden vendre una obsessió antiga, comprar els silencis d’una mala relació o oferir la submissió d’una dona per a ser esclava perquè sí. I, sobretot, les protagonistes dels relats de “Donuetes”, magnífiques, llenguallargues, amb humor càustic cerquen alliberar-se del món que les oprimeix, contundents i optimistes–com les dones despullades dels dibuixos, decidides, alegres. Tot i que el diplomàtic Talleyrand afirmava que “la paraula li l’havien donat a l’home per a amagar el seu pensament”, no sabia que la dona, que també tenia paraula, la usaria per a descobrir-lo i riure-se’n. I aquest és el cas.

Parlem de llibres, parlem d'art

Sèrie Ull-als.  Manola Roig

Encetem la setmana més literària de l’any i m’agradaria celebrar-la amb una reivindicació. M’agradaria demanar a les editorials que apostaren per l’art en femení, que s’editaren més catàlegs de pintores, a les institucions que s’invertira per a fer més investigació al voltant de la seua obra, a les escriptores i escriptors que narraren les seues vides, al professorat especialitzat i al compromès que es fera  més inclusió als currículums escolars. I com a última reivindicació que tot això, si és possible, es faça en la meua llengua.

PARLEM DE LLIBRES, PARLEM D’ART

Dorotea Macip i Margarida Macip, s.XVI

“Netes de Vicent Macip i filles de Joan de Joanes, van ajudar al seu pare en el taller familiar, especialment en la pintura del retaule de Bocairent , i per honrar la memòria de son pare pintaren el retaule de la capella de les Ànimes de la parròquia de la Santa Creu de Bocairent, on estava soterrat”

Les dones al món de l’art. Pintores i escultores valencianes (1500-1950), Vicent Ibiza i Osca.

Institució Alfons el Magnànim, Centre Valencià d’estudis i d’investigació

@manolaroig

LES MEUES DONES I JO: ENDE

 The Book of the City of Ladies - page

Christine de Pisan reclama en el seu llibre 'La ciutat de les dames' un espai propi, una ciutat per a totes les dones i construida per totes.  Escriu l'autora:

'Construir la ciutat de les dames competeix a totes les dones, és un treball col.lectiu nascut del compromís de les dones d'ahir, de hui i de demà, iaies, mares i filles'

Ara des d'ací jo, Manola Roig, crearé un espai propi ple d'artistes, pintores, escultores, fotógrafes, i totes aquelles dones que s'han convertit ja en el meu referent i que vull compartir amb totes vosaltres. Anomenaré esta nova secció:

LES MEUES DONES I JO.

Neleta - Oh!.  Manola Roig

Una de les característiques de l’art en l’època medieval és l’anonimat de les obres. Les creacions es fan per a la glòria de Déu i l’artista és una persona que forma part d’un equip, un artesà, artesana. Eixa és una de les raons per les quals és difícil reconèixer l’autoria de les obres.

El primer exemple medieval documentat d’un període de miniatures realitzat per mans femenines el troben molt a prop.

Es tracta d’un dels codis més antics firmats que es coneixen i el nom que hi apareix és de la què podríem considerar la primera artista hispànica que firma amb el seu nom:

ENDE  (s.X)

L’obra de la qual parle es troba en la Catedral de Girona, http://www.pedresdegirona.com/beatus.htm,  i és una còpia dels Comentaris a l’Apocalipsi del monjo Beat de Liébana. La còpia es va realitzar l’any 975 en el Monestir mixte de San Salvador de Tábara, actual província de Zamora, i segons conten un dels monestirs més importants del Regne d’Astúries destruït el s.X

Quatre persones van intervindré en la realització d’esta còpia: l’abat Dominico, que és qui ordenà fer la còpia, el presbiteri Senior, que n’és el copista i dos persones més que se n’encarregaren de les il·luminacions, el germà Emeterio i Ende que signa la còpia amb un “Ende. Printix et Dei Aiutrix”.

Beatus de Girona - Ende

Una característica d’este manuscrit és que els ulls dels personatges que dibuixa l’autora tenen la pupil.la unida a la parpella superior, cosa què els dona una aparença calmada i beatífica. També s’observa un intent per superar l’aspecte pla i l’esquematisme propi de l’època buscant la corporeïtat i un cert naturalisme.

D’aquelles obres de l’art de la il·luminació i la cal·ligrafia se’n conserven poques i d’eixes molt poques estan signades, però moltes van estar realitzades per dones que fins i tot deixaren el seu autoretrat en els llibres, demostrant en alguns casos una bona dosi de sentit de l’humor. 

Autorretrat Claricia de Baviera, s.XII

Si us agrada el món dels llibres il·luminats entreu i busqueu les dones que des dels escriptoris dels monestirs i des del tallers artesans de l’Europa medieval es dedicaven a estes tasques perquè hi ha més de les que creieu.